L'obsessió pel pes de la paraula

Font: J.B. (elpuntavui.cat)
És una anècdota sonada que ha acabat convertint-se en motiu d'espectacle. El 1974, el dramaturg Valère Novarina va ser expulsat dels assaigs d'una producció de L'atelier volant. L'autor va ofegar la seva ràbia escrivint un text que donés claus als actors per “alliberar-los de la tirania del director”. Quan sortien de l'assaig, els el va anar entregant, un per un. Després d'aquella missiva, segons diu Novarina, el director va corregir la percepció cap al dramaturg. Avui aquesta Carta als actors és una de les peces de referència de Novarina. Perquè amb poques ratlles escriu el corpus de la seva teoria teatral: els actors no executen un text, sinó que “s'executen” per aconseguir que les paraules que surten de la seva boca es converteixin en quelcom material, dens, valuós. Novarina també és crític amb els directors (i amb la premsa) perquè, majoritàriament, lluiten per deixar marques que l'identifiquin, obviant el valor de l'obra per si mateixa ( i a la premsa perquè celebra aquestes pistes). Per Novarina, el director ha d'ajudar que l'actor trobi la manera d'expressar el pes de la paraula a partir del seu propi cos i no imitant allò que faria el director. Perquè llavors, a escena, no hi ha un equip d'actors amb personalitats diferents, sinó uns personatges tallats pel patró del director.
Només fins al 9 de desembre, La Seca acull un monòleg interpretat per l'actriu Laia de Mendoza en què dóna veu a Carta als actors i, posteriorment, aPer a Louis de Funès, un altre text escrit el 1985 que és com una seqüela de la peça anterior i en el qual, de manera complementària, fa una al·lusió al mite del teatre francès.
L'espectacle està dirigit per Moisès Maicas, que ja en va fer una producció anterior el 1993, que es va poder veure a Mataró al desaparegut Sitges Teatre Internacional i també al Teatre Lliure. En la versió actual, comenta, la posada en escena és molt més essencial. Només l'actriu envoltada per una bateria de llums marcant el perímetre de l'escenari. També ha canviat la traducció, que ara signen Sabine Dufrenoy i Anna Soler Horta.
Maicas ha optat, aquest cop, perquè interpreti els monòlegs una actriu. Habitualment, són textos que els han dit actors. Però les contínues referències de Novarina als orificis des d'on es concep el teatre convida a atorgar aquest paper a una dona. En aquest sentit, De Mendoza reconeix que és l'obra més exigent que ha interpretat mai, “és un salt al buit i a la foscor”.
Literatura i plàstica
Novarina és un artista multidisciplinari. L'autor ja va ser homenatjat l'any 2010 per l'Espai Brossa dins del Barri Brossa d'aquella edició. A més d'escriptor i director d'escena, també ha destacat, sobretot a partir dels anys 80, com a dibuixant i pintor. Les seves obres han estat traduïdes a setze llengües. Tot i la desconeixença d'aquest autor a Catalunya, Novarina és un autor programat habitualment en sales com ara La Colline o l'Odeon Théâtre de l'Europe, a París, i l'any 2007 va ser l'artista convidat del Festival d'Avinyó.

No hay comentarios:

Publicar un comentario