Moncho Borrajo: “Tots els còmics som filòsofs frustrats”

Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)

És un còmic incòmode. Tant a Barcelona com a Madrid. Perquè diu el que pensa sense preocupar-se de com afecta el que l'escolta. Ell és amic de l'humor d'acupuntura, “de punxar sense fer sang a diferència de fer la cirurgia” com el seu company Pedro Ruiz. El centre de la seva diana és el poder. Per això apunta cap als polítics, tot i que cada cop siguin menys poderosos. Aplaudeix el carisma de Fraga, Tarradellas o Carrillo, amb qui havien rigut. Diu que els polítics d'ara són molt grisos, no tenen punta. Només fins diumenge actua a l'Arenas Festival amb el seu espectacle Golfus hispánicus.

No tolera els polítics. Ha provat mai d'exercir de polític?

Hi ha amics que ho han provat i, al cap d'un any, n'han sortit fastiguejats. No els deixen fer res.A mi em van proposar liderar un partit polític. Es tractava d'atraure vots dels inconformistes fent mítings còmics. Els vaig dir que no. Havia lluitat molt perquè arribés la democràcia per denigrar-la així. A més, al Congrés jo no podria callar. No valc per a això.

A la política d'ara li falta...

El carisma de Guerra, Tarradellas, Carrillo o Fraga. Els mítings d'ara són per aclamar els polítics. Ells sempre volen sortir a la foto. S'enutgen si vénen a una funció i no els anomeno. No els interessa el teatre perquè com que es fa fosc no se'ls veu. Al futbol, sí, que pugen a tribuna a la vista de tothom. Potser haurem deposar-los a primera fila al teatre i il·luminar-la!

Vostè fa cultura o entreteniment. Ho dic per allò de l'IVA...

El futbol té un IVA més petit. No els interessa que les masses es queixin. Al teatre és diferent. Per culpa de l'IVA, l'assistència a Barcelona ha baixat molt. En l'època socialista tot era abaixar preus per fer la cultura pròxima. Ara s'han acabat les subvencions i els que pagaven cinc per veure'ns no estan disposats a pagar-ne 30.

A vostè també li va tocar viure els semàfors verds i vermells de la censura?

Jo vaig començar com a cantautor. Cantava a la universitat valenciana en gallec i, com que vaig tenir èxit, després vaig anar saltant pels locals. Entre cançó i cançó feia algun comentari i, de mica en mica, van anar guanyant espai els comentaris.

El mateix procés que l'Eugenio.

Sí, ara, jo tirava més de cabaret amb aquelles jaquetes llampants i amb grans fermalls.

Ara es pot fer sorna de la monarquia molt més fàcilment que en la Transició, no?

Ara hi ha més censura que amb Franco, però camuflat sota la paraula democràcia.

No dirà, ara, que amb Franco es vivia millor...

Per a res. Qualsevol que em digui franquista és que no em coneix. Jo em queixo dels còmics que se'ls veu quin és el seu carnet polític.

A Barcelona, va començar a Don Chufo.

Era el local més pijo de Barcelona. Va ser el 1978. Jo vaig aconseguir que els de la Bonanova baixessin al Paral·lel. Sorprenia veure aquells cotxes llampants en aquells carrers. Recordava l'època daurada del Paral·lel, en què els homes hi anaven després de passar pel Liceu. Als anys setanta, Barcelona era la porta d'Europa. És on es van fer els primers musicals. On són els escriptors de llavors? La discoteca 2001 va concedir tres premis el 1980. Tricicle, pel millor mim; Cubana, pels millors espectacles de carrer, i jo, pel millor número de cabaret. Després va venir allò de l'idioma. Tot el que acaba amb -isme m'atabala perquè veig que em volen imposar alguna cosa. Jo he recorregut tot Catalunya i conec tota la gent. Quan actuo aquí també hi incloc el català, però a TV3 un dia em van dir que no podia participar en una sèrie perquè no parlava bé el català.

A Golfus hispánicus fa un repàs d'història. És divertida aquesta matèria?

Depèn de com l'expliquis. Es tracta de desmitificar la història. Les comunitats autònomes d'avui coincideixen amb els regnes del segle XII. Jo tinc un públic propi després de 41 anys treballant que sap que em fico amb tothom.

Per parlar de Catalunya, la seva referència és Intereconomía?

També miro TV3. La realitat me l'explica el taxista, la gent del carrer. Encara que sembli que jo hagi fet molta tele, en realitat vaig anar a dos programes de l'1, 2, 3 i sis del de Raffaella Carrà. Fa poc vaig anar, precisament, a Intereconomía i em vaig queixar d'un convidat que es ficava amb els homosexuals. No surto gaire a la televisió perquè temen el meu directe. Dic les coses clares.

Fa comèdia social.

Sóc dels que pensen que tots els còmics, com ara Groucho Marx, Gila, Chaplin o Cantinflas, som filòsofs frustrats. Tots tenim un discurs de moralina: critiquem el poder però també hi incorporem una certa tendresa. Els còmics posem un mirall pla al davant de l'espectador, no és còncau ni convex. És la realitat mateixa. S'equivoquen els que pensen que la gràcia és l'insult. Jo no insulto.

Però sí que diu moltes paraulotes. Com Rubianes.

Això ho tenim els del nord. En Rubianes també era un artista molt coherent que feia humor en contra de. I de les paraulotes, jo parlo com es pensa. Quan un es dóna un cop de martell al dit no diu cáspita, precisament. Els còmics d'ara som el Pepito Grillo, seguim la tradició del bufó de la Cort: diu la veritat a
la cara amb enginy. M'agrada l'acupuntura: punxar al lloc
exacte i no fer sang.

Quin és el seu públic?

És de la meva generació. Ara, quan vénen joves surten sorpresos del que deia aquest avi!