10/12/12

Quatre focs entre bastidors



Font: Juan Carlos Olivares (ara.cat)
En els vells temps, quan el teatre era cultura de masses, les polèmiques metatreatals se seguien amb passió esportiva. El públic s'hi manifestava a favor i en contra amb les paraules i els punys, i llegia com si fos un serial l'intercanvi d'invectives entre crítics, autors, opinadors, directors i intèrprets. Fins i tot, s'excitava amb fruïció si al final l'assumpte se saldava amb pistoles o l'exili. Sense sang però en bilis, alguns d'aquests episodis encara ocupaven pàgines de diari fa unes dècades. Una carta oberta podia generar setmanes de debat. La bretxa entre la massa i la cultura és ara massa profunda per ser matèria de l'agenda popular. Hem passat del debat democràtic al linxament virtual. O directament es refugia en reflexions culturistes com la recent Si pudiera cantar, me salvaría. El crítico de Juan Mayorga. I malgrat la decadència de les batusses, els dos últims mesos hi ha hagut un inusitat renaixement. Quatre casos amb diferents posades en escena.
Clàssic actualitzat
La controvèrsia cultural s'ha refugiat en els diaris personals del núvol virtual. És un clàssic el desencontre entre crítica i creador; la novetat és que neixi al Facebook, es propagui pels mitjans convencionals i rebroti a les plataformes digitals. A Pep Tosar no li va agradar l'enfocament que la crítica va fer de la seva adaptació d' El mestre i Margarita , la revisió d'un espectacle estrenat el 2004 amb un gran èxit, i presentat de nou al Temporada Alta (TA). El director es queixava d'una anàlisi esbiaixada: la seva dramatúrgia estava massa contaminada per un ànim venjatiu. La crítica potser recordava els afusellaments que escenificava Boadella per mostrar l'opinió que li mereixia la crítica. En defensa de Tosar, s'ha de dir que l'obra de Bulgàkov ja és una al·lucinant venjança a la intel·liguèntsia de la seva època. Però això no justifica la seva queixa d'haver rebut més atenció de la crítica que mai amb un muntatge que arribava a Girona sense estar gaire rodat. ¿Tem una repetició de la vida efímera d'aquest muntatge?
Clàssic contemporani
Una proposta innovadora és el Torneig de Dramatúrgia Catalana. Ja va per la segona edició en el programa del TA. La fórmula convida a noves maneres d'enfocar la mirada crítica: en directe a través de Twitter. Tot molt actual fins que les velles emocions porten als combats clàssics. Un comentari tuitejat no gaire apreciat per Jordi Casanovas, àrbitre d'aquest ring teatral, va tenir un discret primer episodi i un de segon cuinat a foc lent. La resposta final del director-autor va arribar una setmana més tard. Kit complet: focus -vermell per l'afició del crític pels Pastorets i el diable-, apariat i una expressiva botifarra final. Tota una sorpresa per als que no coneixien la faceta visceral de Casanovas, convertit en un Mr. Hyde per un accentuat sentit de la protecció. Potser amb l'ànim irritat per l'escàs fair play d'alguns combatents.
'Slapstick tragedy'
Quan l'ambient està caldejat qualsevol guspira serveix per transformar la xarxa social en un llançaflames. A Toni Albà se li va escalfar el dit i va comprovar que cent quaranta caràcters no serveixen per a les reivindicacions amb matisos, sobretot si el missatge sona a càrrega de profunditat contra una companya de desgràcies del 21 per cent d'IVA; estrella madrilenya però triomfadora en un teatre català. Impuls agreujat que va deixar desconcertada Carmen Machi -la receptora de la piulada-, atrinxerada a la comunitat virtual, i que va exasperar Lluís Pasqual en nom del Teatre Lliure. L'assumpte no ha arribat tan lluny com aquelles topades memorables entre Flotats i Sagarra o Flotats i el conseller Pujals. Allò era histrionisme d'alt nivell. Això és més primari. A la primera oportunitat els implicats han buscat un pacte de no agressió, un intel·ligent "No ens farem mal, oi?" En aquests desacords fratricides hi ha més a perdre que no pas a guanyar.
Acte únic
El fet més estrany és l'acte de contrició pública protagonitzat per Àlex Rigola. El clar fracàs de l'estrena de MCBTH al TA va tenir una inusitada resposta del director: acceptava públicament a la seva pàgina de Facebook les crítiques i reconeixia l'error d'haver estrenat sense tenir l'espectacle tancat i sense posar-lo a prova amb la sala plena. Com a desgreuge, es comprometia a recompensar amb diners de la seva butxaca qualsevol espectador desencantat amb ganes de repetir l'experiència -amb la promesa de millorar-la- al Teatre Nacional. Rigola va complir amb el seu compromís de qualitat, tot i que es desconeix el cost real de la seva experiència de creador sotmès a un abstracte tribunal de la Revolució Cultural. De totes maneres, el mea culpa no va obtenir una aprovació unànime, sobretot entre el gremi teatral.

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada