Todas las críticas de la temp 16-17

Recupera las críticas de lo que llevamos de temporada teatral

GREC 2017

Toda la información del Grec 2017 en el blog

Toda la información de Fira Tàrrega 2017

Del 7 al 10 de septiembre de 2017

Toda la información de la temporada 17-18

Las nuevas programaciones recién salidas del horno

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas en edgbcn@gmail.com

31/5/12

La programació del Grec en 15 perles



El director del Grec Ramon Simó ha ensenyat avui les cartes. La imatge del Grec d'aquest any es pregunta "Què hi ha darrere el Grec?" i "Què trama el Grec?", i això és el que ha desvetllat. Durant els 31 dies de juliol, es podran veure als 5 escenaris situats a la muntanya de Montjuïc 68 espectacles, 30 dels quals són internacionals i 34 són estrenes absolutes. Després de la inauguració popular a l'Arc de Triomf la nit del 30 de juny (amb els concerts de la Troba Kung-fu, Canteca de Macao i el circ dels Theater TOL), arrencarà el certamen amb aquests espectacles destacats:
1. bODY_rEMIX/gOLDBERG_vARIATIONS de la companyia de la canadenca Marie Chouinard. Dansa contemporània amb objectes com crosses. Puntes sobre el palmell de la mà. L'estrena d'un nom important a Barcelona. 
2. À la ville de... Barcelona de Joan Ollé. Un recorregut teatral i musical pels últims 40 anys d'història de la ciutat, entre les dues onades migratòries, amb l'equip habitual d'Ollé.
3. Testament de la companyia She She Pop i els seus pares. La companyia alemanya treu a escena els seus pares (de veritat) per parlar de relacions intergeneracionals a partir d''El rei Lear'.
4. La Metamorphosis dels islandesos Vesturport. Han rebut el Premi de Teatre Europeu per la seva reinterpretació corporal de l'obra de Kafka. Una de les grans apostes del director.
5. The Master and Margarita de la companyia Complicité. Simon McBurney dirigeix aquest espectacle que estrena el festival de Perpinyà i que rellegeix amb moviment una de les millors novel·les russes.
6. Don Giovanni. Keine pause, una revisió del mite de Don Giovanni per David Marton. Un collage musical on el seductor no és home sinó dona. Òpera, jazz, guitarres elèctriques i humor.
7. La Senyoreta Júlia de Josep Maria Mestres. Julio Manrique, Cristina genebat i Mireia Aixalà protagonitzen el clàssic de Strindberg que Patrick Marber trasllada al 1945 i a la victòria del partit Laborista anglès. 
8. Escarlata Circus. La veterana companyia catalana, després de voltar món, posarà els peus a Barcelona gairebé per primer cop amb tres muntatges: Pugilatus, Devoris Causa i Llenties i Marabú.
9. Cicle Off the Record. El Grec vol intentar de produïr música. El primer experiment seran quatre concerts on es donarà carta blanca a Santi Balmes, Martirio, Quimi Portet i Muchachito.
10. Dubte dirigida per Sílvia Munt. La història d'un capellà sospitós de pederàstia (obra de John Patrick Shanley) protagonitzada per quatre espases: Ramon Madaula, Nora Navas, Rosa Maria Sardà i Mar Ulldemolins.
11. L'ànima del bus. Martí Torras i Jordi Martínez han ideat un espectacle de música i paraules amb rodes que passejaran pels barris de Barcelona. Objectiu: que el Grec es visqui a tota la ciutat.
12. Carles Santos i Pascal Comelde per partida doble. Els CaboSanRoque convidaran Santos, Comelade, Joan Saura i Pierre Bastien a tocar amb la seva automàtica Orquestra mecànica de la França Xica. La música de cobla de Santos també serà protagonista de Cantúria cantada. Comelade, a més, inaugurarà el teatre Grec amb la Cobla Sant Jordi.
13. Tallers de circ. Un dels exemples de les activitats de "mediació", en diu el director, que es volen impulsar per acostar la creació als ciutadans. 
14. Kindur, vida aventurera de les ovelles a Islàndia. Els espectacles familiars també seran innovadors i internacionals. La Companyia TPO mescla dansa i noves tecnologies en un muntatge que permetrà als petits entrar en escena. Els muntatges familiars guanyen protagonisme.
15. 42 rue Vandenbranden dels Peeping Tom. Vells coneguts del Temporada Alta i el Mercat. Tornen amb un espectacle de teatre dansa atmosfèric inspirat en el cinema. Magnètics i hipnotitzants. 
Font: Laura Serra (www.ara.cat)

Presència torbadora



El conte, inquietant, La intrusa, de Jorge Luis Borges, és el punt de partida de Fa una mica de soroll, un text de la jove dramaturga argentina Romina Paula (31 anys), que va fascinar el públic –ella i els seus intèrprets– en la darrera edició de Temporada Alta com a autora i directora de la peça El tiempo todo entero. La també jove companyia La Ruta 40 –pren el nom de la mítica carretera que travessa l'Argentina d'una punta a l'altra, paral·lela als Andes– debuta aquest cap de setmana (demà i dissabte, a les nou del vespre) amb Fa una mica de soroll –Algo de ruido hace, en la versió en castellà–, a la sala La Planeta, que n'és coproductora.
L'actor celranenc Albert Prat (1983) va formar part del repartiment de Tot, de Rafael Spregelburd, que la companyia Mentidera Teatre va assajar a Buenos Aires. Allà, Prat, que havia viscut recentment el procés de separació del grup Elnacionalnoensvol, va conèixer Paula i li va demanar si tenia un text, i aquesta li va oferir el que s'estrena demà a Girona. Prat, juntament amb la també celranenca Rita Peré, amb qui havia coincidit en el grup independent 2x2 Teatre, va traduir el text al català, i el pas següent va ser trucar portes per aconseguir aliats que permetessin produir l'espectacle. La sala Atrium, de Barcelona, va ser la primera que va fer confiança al projecte, i va assegurar una estada de l'espectacle al seu teatre del 6 al 17 de juny. Els paràmetres de la producció s'ajusten perfectament al projecte de La Planeta: teatre de text contemporani en català, amb gent de casa que col·labora amb gent de fora. La sala va entrar en la producció i va donar l'empenta definitiva per aixecar-la.
Prat explica que la disjuntiva següent era fer un encàrrec per a la direcció o controlar aquest aspecte des de dins mateix de la companyia. L'actor va renunciar al seu rol per assumir-la, un àmbit en el qual també debuta. Com a companys de viatge hi té dos bons amics, Alberto Díaz i Sergi Torrecilla, a més de l'actriu tossenca Paula Blanco. Ells són Salva, Nano i Marina, els protagonistes.
Obra de conseqüències
“En aquesta obra no passen gaire coses –diu Prat–, les coses grosses ja han passat i el que veiem són les conseqüències de tot el que va passar. De fet, és una obra de conseqüències.” L'acció en l'original se situa a la pampa argentina, mentre que en aquesta versió està situada al delta de l'Ebre, “per aquell punt que posseeix el paisatge de melancòlic, trist i desèrtic”. L'obra presenta dos germans que viuen reclosos en una casa, sense contacte amb l'exterior, als quals se'ls ha mort la mare recentment, i de sobte arriba una cosina llunyana, que no veuen des de la infància, que distorsionarà el seu món i malmenarà l'equilibri que havien trobat en una relació certament peculiar. La mare morta, el seu record, és la que provocarà la remor, el soroll tènue a què fa referència el títol.
Es tracta, per tant, d'una obra en què el text és d'una importància cabdal i en què tot reposa sobre les interpretacions. Prat, en aquest sentit, ha demanat als seus intèrprets que “s'ho facin molt seu, que busquin i que cadascú trobi l'estranyesa d'aquests personatges”. Els dos homes parlen poc, mentre que el personatge femení no calla mai, la qual cosa dóna una idea equivocada d'allò que els succeeix. Diuen els responsables de la companyia que la peça és una “història d'amor entre dos germans”, una relació que l'aparició de la cosina comença a esquerdar, ja que han de lluitar entre el desig sexual per la cosina, un antic amor d'infància, i els intents per mantenir el seu món intacte.
Font: Dani Chicano (www.elpuntavui.cat)

L'estiu al nord



“Volem que cada nit del festival sigui una festa, que la gent s'ho passi bé”, va dir ahir Domènec Reixach, director general del Teatre de l'Arxipel de Perpinyà per presentar a Girona el seu festival d'estiu, Les Estivales, que tindrà lloc del 13 al 28 de juliol al Campo Santo, l'antic cementiri de la catedral, convertit ara en un cèntric i acollidor auditori a l'aire lliure per a uns 2.200 espectadors. A la presentació, que va tenir lloc a la delegació de Perpinyà Mediterrània a Girona, també hi eren el president de l'Arxipel, Jean-Paul Alduy; el vicepresident de Perpinyà Mediterrània, Jaume Roure, i Jackie Surjus-Collet, directora adjunta de l'Arxipel. Alduy es va referir a l'Arxipel i a Les Estivales com a eines per “construir un espai transfronterer” en què es complementa l'oferta cultural dels dos costats de la frontera, amb “Les Estivales a principi d'estiu i Temporada Alta a final d'estiu”. Amb un pressupost artístic de 400.000 euros, Les Estivales ha passat aquest any de 10 a 8 espectacles i ha reduït una mica el calendari per no entrar en competència amb Les Déferlantes d'Argelers, que té lloc del 7 al 10 de juliol.
Les Estivales s'obrirà el 13 de juliol amb l'emblemàtic Romeo i Julieta que el coreògraf Jean-Christophe Maillot va crear per als Ballets de Montecarlo. El programa, molt variat, continuarà el dia 16 amb la cantant nord-americana de jazz Melody Gardot, que també actuarà a Peralada; la dansa contemporània de Carolyn Carlson (Synchronicity, dia 19); l'imaginatiu circ d'Akoreacro (Pfffffff, dia 21), i una òpera composta per Rossini quan tenia només 18 anys,La cambiale di matrimonio, que es podrà veure en versió de concert el 22 de juliol. El dia 24 hi actuarà tot un clàssic de la cançó francesa, Julien Clerc, amb una simfònica, i el 26 The Australian Pink Floyd Show reproduirà amb fidelitat el gran espectacle audiovisual de la banda de Gilmour i Waters. Tancarà el festival, el 28 de juliol, el ball flamenc renovador de María Pagés, amb Utopía.
Font: Xavier Castillón (www.elpuntavui.cat)

“Els malparits tenen més bona premsa”



Io tocco i miei nemici col naso e con la spada,/ Ma in questa vita oggi non trovo più la strada”. Taral·lejo el Cirano de Francesco Giuccini al bar El Jardí als jardins de l’antic hospital de la Santa Creu quan apareix un cadet de la Gascunya per anunciar que Cyrano de Bergerac està al caure. Emma Arquillué, que fa el paper de cadet en el muntatge d’Oriol Broggi i La Perla29 que protagonitza el seu pare, Pere Arquillué, s’ha avançat mentre el seu progenitor aparca. És una jove molt atractiva a qui recordo llençant estocades amb molt bona planta i passant-s’ho d’allò més bé sota la mirada atenta de la seva mare i la seva germana bessona la nit de l’estrena del Cyrano la setmana passada. Finalment arriba Pere Arquillué disculpant-se perquè el trajecte Matadepera (on viu)-Raval no és fàcil. El fotògraf li dóna una espasa com si fos el més natural del món i l’actor se’n va al claustre, acer en mà. Quan torna està acalorat i pren de grat una coca-cola light mentre s’encén un cigarret.
“Estrenar i que hagi anat tan bé m’ha tret un pes de sobre, teníem molta pressió, pel precedent de Flotats, tot i que de fet gairebé ningú dels qui avui tenen menys de 47 anys n’han vist el seu. Encara no ha vingut, però ens va prometre que ho faria. Li va fer molta il·lusió que muntéssim el Cyrano. A mi m’agrada sentir-me un esglaó en la mateixa cadena de la tradició teatral del país”. Arquillué està content perquè li ha sortit el Cyrano que volia, vital, directe, terrenal, proper al propi actor. “Amb un sentit de l’humor que és el meu”. Amb molt de sentiment també. “No he tingut cap mena de pudor per posar-hi l’ànima. Ploro cada vegada, en un assaig fins i tot em vaig haver d’aturar, i mira que el text és naïf!”. Està encantat amb Cyrano, “un heroi romàntic que viu i es mor espasa en mà!”. Pensa que el secret està en “posar-se al servei del text” i en “ser honest amb cada moment pel qual travesses amb el personatge”, en “no fer l’actor”. Explica que ell no és molt de Mètode. “Passo per la situació i ja en tinc prou”. Agraeix molt la llibertat que li ha donat Broggi. “M’he sentit molt acompanyat però a la vegada m’ha deixat fer el meu Cyrano, trobar-lo en el meu interior. La meva dona diu que hi ha molt de Cyrano en mi”.
Dir tota aquesta quantitat de text... “No és complicat, el vers se t’emporta molt. Els registres de les meves tirades són molt diferents, una muntanya russa emocional, i això ajuda, no com en un Ibsen on tot és molt igual; el del dol rimat molt enèrgic, el del “no, gràcies”, molt moral, el del balcó molt emotiu; el final et demana ser un autènticmattatore, tipus el meu admirat Gassman. Però la funció és molt dura físicament, perdo dos quilos cada dia, gairebé tot aigua”. O sigui, que s’ha d’estar en forma per fer el Cyrano! “Per fer teatre en general la salut és bàsica. I jo estic bastant espatllat, de carrosseria, un tendó trencat —me’l vaig trencar fent el Platonov, on també vaig tenir una pancreatitis i vaig sortir del teatre portat com un torero ferit—, epicondilitis, per la lluita amb espases...”. M’interesso pel seu colze de tennista, que és una dolència que arrosseguem molts dels qui practiquem l’esgrima. “És de l’entusiasme, pel gest de cop d’espasa. El Cyrano demana molta energia, amb i sense espasa. Desgraciadament, en teatre quan has madurat com a actor et falla el físic, ens passa a tots excepte a Martin Wutke que no sé per què aguanta el condemnat. Per sort la meva dona és molt bona fisioterapeuta”.
Observa una relació entre Cyrano i Shakespeare, de qui ha fet tantes obres. “Shakespeare és més gran, Cyrano més filigrana, però veus semblances en les trames, sobretot en les comèdies de l’anglès”. S’està acostumant al nas, que és “una màscara collonuda, no necessites res més”: cada vegada hi pensa menys. Diu que li és difícil descriure’s com a actor. “Em pressento però no em veig. Em limito a fer-ho, a actuar, per mi és un joc en primer grau. Li trec la part més analítica. Sóc un actor de sentit comú”.
Del panorama teatral diu que està “fotut, com tot”. “La gent omple teatres però només alguns, és molt selectiva, va a preu fet i això està matant la diversitat. El sector mitjà de la professió ho està passant malament i ho passarà pitjor”.
Què pensa de la fama que li ha donat la televisió? “En general és positiva. El Comte Arnau va ser delicat, perillós, però em vaig tallar els cabells i es va acabar. La gent de fet no em molesta molt pel carrer. Potser per la meva cara, que sembla de pocs amics. El paper de Claudi a La Riera agrada molt. Els mal parits tenen més bona premsa”.
Font: Jacinto Antón (www.elpais.com)

Cyrano vol ser Falstaff

El nostre nou Cyrano és de Viladecavalls, tot i que va néixer a Terrassa el 1967. Hi va passar els primers anys d’una joventut rural d’“hort i vinya”, i teatre amateur. Va entrar a l’Institut del Teatre amb un magnífic examen, Joan Enric Lahosa dixit (un monòleg del Smirnoff de L’os de Txèkhov), però al cap de poc la Guàrdia Civil el va anar a buscar per pròfug. Com a excepció, el van deixar cursar els estudis mentre feia el servei d’armes. Va debutar professionalment el 1990 amb Tàlem de Sergi Belbel.
Ha treballat amb tots els grans directors catalans excepte amb Lluís Pasqual. Amb Flotats, “mestre i amic”, va actuar a Àngels a Amèrica i a La gavina. Li agradaria interpretar a Falstaff, “el gran ruc, el gran vividor. Espero tenir la circumferència necessària”, diu tocant-se la panxa. I afegeix amb un riure sota el nas: “La tindré”.

Sobrevivir sin papá Estado



En la carta que envió el espectador al teatro puede leerse: “Estimado Ángel: quiero que sepas que salgo del teatro amando más la vida. Salgo con deseos de ser mejor, y acaso esa sea la más hermosa misión del teatro, y del arte, en general. Mi agradecimiento es extensible a toda la compañía. Que os sirva de estímulo el saber que nos hacéis bien a muchos. Un afectuoso saludo con mi amistad y simpatía. Pedro”. Y, como esa misiva, hay cientos. Todas manuscritas.
Ángel, es Ángel Gutiérrez, director del Teatro de Cámara de Chejov (Calle San Cosme y San Damián, 3), la misma sala madrileña que ha estado a punto de cerrarse hasta ayer, ahogada por las deudas, después de que la Comunidad de Madrid le retirara de un plumazo la subvención anual de 44.000 euros que le permitía sobrevivir. Un milagrola ha salvado.
Con las arcas de las administraciones secas, el teatro, y la cultura en general (esa gran subvencionada desde los modelos creados en los años setenta y ochenta), a duras penas sobrevive. Y aquel empeño por democratizar ese bien espiritual, haciéndolo asequible a todo el mundo, en estos tiempos de crisis ha terminado por ponerlo al borde de la extinción: nadie tiene un euro y, los que tienen alguno, no están dispuestos a pagar por lo que antes era gratis o casi gratis. Mal asunto.
Pero el cataclismo escénico ha generado un movimiento subterráneo, una lucha desesperada por salvar la vida y sacar la cabeza por entre los escombros del ladrillazo. Son multitud de iniciativas que corren en paralelo a los máximos históricos de la prima de riesgo y al hundimiento de Bankia. Y que crecen sobre conceptos casi olvidados: comunidad frente a individuo, colaboración frente a competitividad, felicidad frente a éxito, crecimiento personal frente a crecimiento económico, disfrute laboral frente al sacrificio del trabajo... Es el 15-M del teatro, pero sin pancartas ni caceroladas.
Y, por ejemplo, en lugar de asambleas en las plazas, hacen Networkingsobre las tablas de la sala Pradillo de Madrid (Pradillo, 12) e intercambian, además de tarjetas de visita, ideas y experiencias. O sortean funciones para localizar y contactar a potenciales programadores que se interesen por su trabajo, como la compañía granadina Remiendo Teatro (Santa Clotilde, 20). O colocan huchas a la salida de los espectáculos para que el espectador calcule el valor de lo que ha visto, como en el último certamen de danza del espacio madrileño de Microteatro por dinero (Loreto y Chicote, 9). O convierten en socios a los vecinos del barrio para implicarles en el proyecto teatral, como la también madrileña sala Guindalera (Martínez Izquierdo, 20). O se asocian con otra empresa para presentarse conjuntamente al concurso para la gestión de un teatro público (cerrado), como las compañías Teatro del Temple y Cheymoche en el Teatro de las Esquinas de Zaragoza. O se apuntan al crowdfunding buscando mecenas particulares, como ha hecho la revista Primer Acto (editada desde 1957 y a punto de cerrar) en la plataforma on line La Tahona Cultural. O se asocian con una universidad digital interesada en potenciar un máster de interpretación y dirección, como el teatro de Cámara de Chéjov que ayer dio a conocer la firma de un contrato con la Universidad Internacional de la Rioja (UNIR) que le ha salvado la vida…

Un modelo obsoleto

Desde FAETEDA, la Federación Estatal de Asociaciones de Empresas de Teatro y Danza, se ha venido advirtiendo de que el modelo de negocio (basado en que el principal cliente era la Administración) estaba en crisis desde hace un par de años. “Se habló de prescindir del intermediario, es decir, de las administraciones y ser nosotros los que buscáramos directamente al público”, recuerda María López, presidenta de la Asociación de Empresas de Artes Escénicas de Aragón, partidaria de que sean las empresas escénicas las que gestionen los teatros públicos: “Como cualquier subcontrata supervisada por la Administración, con criterios estrictamente culturales, con límite de precios y con la confianza de que quien lo gestione sabría lo que se trae entre manos”.
“De las 250 empresas de artes escénicas que están censadas en Andalucía, la mitad están en paro técnico”, se arranca Carlos Gil, productor de la compañía granadina Remiendo Teatro y vicepresidente hasta el pasado mes de enero de la Asociación de Empresas Andaluzas de Artes Escénicas, que aglutinan el 80% de la facturación de Andalucía. “El 95% del sector estaba sostenido por “lo público”, aunque las ayudas a la producción no suponían más de un 15% de la financiación de las empresas”, se explica. Y agrega: “Ahora hay dos bandos: los que no tienen ni capacidad ni energía y están avocados a desaparecer y los que tenían una pequeña cuota de mercado estable o han tenido la capacidad de reinventarse para subsistir”. Y recuerda un refrán: “Cuando la pobreza entra por la puerta, el amor sale por la ventana”.
Sin embargo, son muchos los que están dispuestos a pelear por conservar ese amor y aferrarse a la pasión por un trabajo que les hace sentirse vivos. Quizá fue eso lo que les reunió el lunes pasado en el escenario de la sala Pradillo de Madrid, donde se celebraba la primera de las reuniones de networking, con asistencia de más de 60 agentes teatrales (desde el exdirector del Festival de Otoño, José Manuel Gorospe, o la productora del Teatro de la Zarzuela, Margarita Jiménez, hasta subtituladores como Rubén Delgado o actrices como Amalia Hornero).
Fue un encuentro promovido por la agencia de comunicación Cultproyect, dedicada a la difusión de eventos escénicos. Y bastaron unas tortillas y unos vinos para que la gente comenzara a hablar y se oyeran cosas como: “He llegado a ganar 57 euros por un mes de trabajo” (Merche Segura, 31 años, actriz); “La cultura está devaluada, qué sería hoy de un pintor como Picasso… Las subvenciones deben existir para que emerjan proyectos nuevos, pero deberían ser devueltas cuando se obtiene un beneficio, ¿cómo es posible que se subvencionara a Almodóvar?” (Jorge, actor); “Abrir un teatro público cuesta mucho dinero, por lo que a veces es “mejor” mantenerlo cerrado, porque con el precio de las entradas no amortizas el gasto nunca.
El problema es que los gestores de lo público se han olvidado de que tenían un dinero público para programar esos espacios, no para alquilaros para bodas y bautizos” (Margarita Jiménez, productora del Teatro de la Zarzuela); “La ley de mecenazgo se carga todo el tejido cultural, primero nos obligaron a ser empresas mercantiles y ahora, con la nueva normativa, nos dejan fuera porque está dirigida a asociaciones y fundaciones” (Getsemani de San Marcos, directora de la sala Pradillo); “Nos pasamos la vida en la carretera para al final llevarnos lo comido por lo servido, y me costó mucho convencer a mis padres de que éste era un trabajo de verdad” (Adriana Vázquez, 32 años, productora); “Todavía podemos unirnos para inventarnos cosas, una economía paralela a la de Bankia, nos podemos ayudar los unos a los otros” (José Manuel Gorospe, ex director gerente del Festival de Otoño).
En esta gigantesco backstage de la escena, no faltan tampoco administraciones dispuestas a mantener la programación de sus espacios culturales a toda costa, contratando a grupos de aficionados, que aterrizan con lo puesto en “furgonetas de colegas”, para trabajar a precios irrisorios. “Se están cargando el tejido profesional que hay y están favoreciendo la economía sumergida, porque esa gente trabaja sin contrato y sin nada”, asegura Ricardo del Castillo, presidente de Replica, la Asociación de empresas escénicas de Canarias.
No solo pasa en Canarias: “Nosotros hemos viajado recientemente a Bilbao en coches y furgonetas y dormimos en la residencia de estudiantes porque teníamos dos bolos. Nuestro sueldo no llegaba a 50 euros”, comenta una actriz madrileña que tiene su propia compañía y que dirige espectáculos infantiles. “Nos falta compartir las esquinas de la calle Montera”, bromea.
Y, entretanto, el público sigue dejando mensajes y cartas a la salida del Teatro de Cámara de Chéjov: “Poderosa historia que nos recuerda que los sueños nunca se deben de olvidar. ¡Enhorabuena!”, “Gracias por hacernos vibrar”, “Uff! ¡Qué maravilla!”…
Fuente: Patricia Ortega Dolz (www.elpais.com)

“La creación puede ser un acto de dolor”



De la mano del atormentado universo parido por la pluma de Pierre Guyotat, Patrice Chéreau sube una vez más a un escenario ataviado con las pieles del actor. Con un objetivo que se diría banal y, en realidad, es casi una quimera: abordar, desde la lucidez, la época en la que vive. Hombre de teatro, de ópera y de cine, Chéreau (Lézigné, Francia, 1944) pone en pie en el Teatro de la Abadía la dramatización (más cerca de una lectura que de un montaje escénico) de Coma, obra del escritor y periodista Pierre Guyotat. Con ella se adentra en territorios comunes a la condición humana como son la soledad, el desamor, la angustia, el dolor y la liberación catártica de ciertas tradiciones.
La obra de Guyotat es una novela, adaptada por él mismo con la ayuda de Chéreau: es la base de un espectáculo de poco más de una hora que, explica su protagonista, “de no cortarlo podría durar cinco”. El director de La reina Margot la puso en pie al recibir en 2009 el Premio Europa para el Teatro. Para tener una mirada ajena a la suya eligió al director Thierry Thieû Niang, con quien tantas veces ha colaborado. Después Coma se estrenó en el Théâtre de l’Odéon de París y ahora llega a la Abadía en el marco del Festival de Otoño en Primavera de Madrid, donde se representará desde mañana hasta el domingo.
La obra aborda el relato iniciático y autobiográfico de Guyotat, hombre polémico y contestatario, que cuenta la crisis creativa y espiritual en la que se vio sumergido. Una depresión en la que todo giraba sobre la muerte y la desesperada necesidad de expresión, los impulsos suicidas, el poder de los sentidos y la urgente necesidad de crear y de existir. “Todos los textos te hacen pensar en la muerte, pero aquí es muy interesante adentrarse en un autor que estuvo tan cerca de ella y, con posterioridad, ha vivido de nuevo, pero encontrando un gusto a la vida que no conocía”.
Chéreau reconoce no haber estado nunca en coma: “Pero sí he visto que la creación puede llegar a ser un acto de dolor, al enfrentarse al vacío anterior a lo creado”. El protagonista de Coma se autodefine así: “No soy un autor ni un creador, tan solo soy un director que monta textos de otros. La soledad de mi padre frente al lienzo era mucho más grande que la mía haciendo teatro, porque haciendo cine nunca estamos solos. La soledad de mi padre y la de Guyotat son más parecidas, pero yo no me siento solo, ni sin ideas, siempre tengo el texto”.
Como actor solitario ha venido a España en varias ocasiones, aunque es mundialmente reconocido por haber hecho visible a Bernard-Marie Koltès, montando casi todas sus obras. Se queda pensativo unos segundos al preguntarle por los puntos en común entre el dramaturgo desaparecido y Guyotat, y al final se lanza a una larga respuesta: “Los dos comparten una angustia vital y, curiosamente, son las dos personas más divertidas que he conocido, tienen una distancia con el mundo que les ayuda a vivir, tienen en común ese interés por las personas, son humildes, amables, no solo sencillos, son personas cuyo amor propio y dignidad han sido sometidos por la colonización, tienen una relación muy fuerte con el colonizado, con las personas explotadas. Y comparten un profundo amor por la lengua francesa”.
Todo lo cuenta en un español de rico vocabulario que aprendió desde niño: “A mi padre le gustaba mucho España y en los años del franquismo, llenos de pobreza, veraneábamos en la costa, pero nada era lo suficientemente salvaje para él, hasta que en los años cincuenta encontró un pueblo muy pequeño, de unos 500 habitantes, con dos playas salvajes de varios kilómetros, que se llamaba y se llama Benidorm. Allí vi en los años sesenta, por primera vez, un hotel que era un rascacielos. Y le puedo decir que, a partir de aquel momento, ya nada volvió a ser lo mismo”.
Fuente: Rosana Torres (www.elpais.com)

El Teatro Real se va de gira europea con 'C(h)oeurs'



El Coro y la Orquesta Titular del Teatro Real se van de gira por Europa con uno de los espectáculos que más expectativas ha levantado este temporada, y que, de momento, se ha saldado con la mayor polémica. Nos referimos a C(h)oeurs, una perfomance en la que se combina la danza anárquica de la compañía Les Ballets C de la B, dirigidos por Alain Platel, y los coros más conocidos de Verdi y Wagner.
Esta producción será la encargada de abrir mañana el prestigioso Festival de Holanda, que contará con la presencia de la reina Beatriz de Holanda. Después de las tres funciones en Amsterdam (del 1 al 3 de junio), la creación de Alain Platel se presentará en Alemania (Festival de Ludwigsburg, días 8 y 9 de junio) y Bélgica (Concertgebouw de Brujas, días 12, 13 y 14 de junio). En todas estas citas participarán tanto la orquesta como el coro, tan elogiado por la crítica nacional e internacional por su extraordinaria versatilidad, aunque el resto del espectáculo no recibió el mismo beneplácito.
Mientras se ha confirmado ya la presentación de C(h)oeurs en Bruselas, en el año 2013 a Bruselas, todavía se están cerrando otros compromisos para la próxima temporada, que podrían llevar al Coro Titular del Real (no es seguro que vaya la orquesta) a Edimburgo, Aviñón, Viena y Varsovia, según fuentes del Real.

Premio para Abramovic

Parece que la internacionalización del Real se ha convertido ya en una realidad. Prueba de ella es el reconocimiento de la calidad de sus producciones, como acaba de suceder en la ciudad rusa de Perm, donde el espectáculo Vida y muerte de Marina Abramovic ha recibido el prestigioso premio Diaghilev, que comparte con la producción African Tales by Shakespeare, dirigida por Krzysztof Warlikovsky, director bien conocido en el Real por las producciones de El caso Makropoulos y El rey Roger. Warlikovsky actualmente se encuentra inmerso en los ensayos de Poppea e Nerone, nueva creación a partir de la ópera de Monteverdi L’incoronazione di Poppea, con orquestación original del compositor belga Philippe Boesmans, que se estrenará en el coliseo madrileño el próximo 12 de junio.
Vida y muerte de Marina Abramovic cuenta con la dirección de escena de Bob Wilson, la participación musical de Antony y la interpretación del actor norteamericano Willem Dafoe, acompañado por la propia artista de performances.
Los 16 miembros del jurado, presidido por Gerard Mortier, director artístico del Real, han realzado en ambas producciones «el espíritu innovador y visionario que también caracterizó la carrera del gran patriarca de las artes escénicas europeas de comienzos del siglo XX», indica un comunicado remitido por el coliseo madrileño.
Fuente: S. Gaviña (www.abc.es)

30/5/12

Neix un altre Canal



El Centre d'Arts Escèniques El Canal, de Salt i Girona, podria tenir una nova fórmula de gestió el proper mes de juliol –una nova personalitat jurídica–, i abandonar així la provisionalitat en què estava instal·lat des del 2007. Si més no, així ho van anunciar el director del centre, Salvador Sunyer –prorrogat en el càrrec–, Jordi Cabré (director general de Promoció i Cooperació Cultural), Ramon Torramadé (alcalde de Salt i president de la Diputació), Carles Puigdemont (alcalde de Girona) i Xavier Soy (ponent de Cultura de la Diputació). Van anunciar que El Canal es regirà per un consorci que es constituirà en les pròximes setmanes, en què hi seran els dos ajuntaments i la Diputació, i que mantindrà un conveni amb la Generalitat, la qual aportarà el 50% del pressupost i, malgrat no tenir representació en el consorci –“a causa de les circumstàncies econòmiques, no creiem convenient entrar en estructures noves”, va dir ahir Cabré–, s'assegurarà de tenir mecanismes d'intervenció. La Diputació aportarà el 25%; Salt, el 15%, i Girona, el 10%. En aquest consorci, qui portarà la veu cantant serà Salt. La personalitat jurídica és fonamental, tal com va reconèixer Sunyer, per fer possible la petició i assignació dels recursos, tant a escala catalana, com estatal i, sobretot, europea. Ha costat més de quatre anys arribar fins aquí. Aquest retard ha estat degut al fet que s'ha intentat trobar de totes les maneres possibles l'encaix, en un organisme públic, d'una iniciativa privada com és Temporada Alta. Després de tot aquests temps, no s'ha aconseguit aquesta integració, de manera que s'establirà un conveni entre el consorci i els organitzadors del festival, Bitò Produccions, que, lògicament, no estava disposada a renunciar als drets que té sobre el festival, que era el que es demanava. Una vegada constituït el consorci, es podria convocar un concurs per a la gestió del centre –no n'hi ha cap obligació, però– i s'ha d'adjudicar, mitjançant concurs, la direcció artística del centre. Jaume Torramadé ja va afirmar ahir que li agradaria que Sunyer continués, i aquest va respondre que primer havia de conèixer les bases del concurs.
Portes obertes
La seu física d'El Canal, a la Coma Cros, farà jornades de portes obertes durant la festa major de Salt, al juliol, va dir Torramadé, i la inauguració funcional arribarà per Temporada Alta, amb l'estrena d'un Macbethdirigit per Àlex Rigola i produït pel mateix Canal. L'existència d'un òrgan de gestió i d'una seu física fan que neixi un nou centre, malgrat que funciona des de la tardor de l'any 2007.
La presentació de la temporada 2012/2013 va servir a Sunyer per fer balanç de la trajectòria del centre. Ha produït o coproduït 54 espectacles, 32 dels quals d'autoria catalana; s'ha especialitzat en la internacionalització de l'escena catalana, ha dinamitzat l'escena local i, segons Sunyer, s'ha fet una programació “per a un públic ampli”. La xifra total de públic d'aquestes produccions ha estat a la vora dels 327.000 espectadors.
Onze espectacles
De les onze produccions o coproduccions d'El Canal, cinc tenen segell gironí: Pàjaru (Pere Hosta), L'esperança de vida d'una llebre (Mal Pelo), Concert per a nadons (intèrprets gironins) i els projectesRessona (Orquestra Athenea) i Mgogoro (Mentidera Teatre). A més d'això, Rigola hi estrenarà dos espectacles (Macbeth i Bingo, assajats a la seu Coma Cros); Jordi Casanovas estrenarà Pàtria, amb un repartiment estel·lar, i Baró d'Evel Cirk Cie. (Blaï Mateu i Camille Decourtye) tornen a coproduir amb El Canal, després de Le sort du dedans, i presentaran Mazút, un espectacle creat en part en sengles residències al centre de creació l'Animal a l'Esquena, a Celrà.
Ressona és un projecte que pretén “contribuir a crear vida musical als municipis” amb tallers en escoles, xerrades i concerts, mentre que Mgogoro és una proposta que s'estructura en monòlegs o diàlegs breus, que vol fer arribar el teatre a tot arreu.
Font: Dani Chicano (www.elpuntavui.cat)

29/5/12

El planter del teatre



Va debutar a Pedra de tartera. Ara sap que vol ser actriu. Agraeix haver conegut actors que l'han ajudat i li han fet veure les possibles dificultats de la carrera.
Debuta el 2009, amb Nao Albet i Marcel Borràs. Hi torna el 2011 a Hamle.t.3 (a la foto). “Seré actor o entraré a Gran Hermano per guanyar-me la vida”, diu provocador.
Va debutar als 14 anys amb el musical A little night music que dirigia el seu pare, Mario Gas. Reconeix que la família de dues generacions d'artistes “hi té tot a veure”. Alterna Madrid (on viu) amb Barcelona. A la foto, a El comte Arnau, del TNC.
Deia Alfred Hitchcock que temia treballar amb animals i amb nens. La naturalitat i la frescor no són amigues de la mecanització de moviments. En teatre, generalment, en els repartiments s'eviten els papers de menors, o s'intenta que els interpreti algun adult amb veu aflautada. Tot i així, són molts els nens que havent provat el teatre professional com si fos un joc, acaben sent actors en potència. És el planter d'enamorats del teatre.
No és el mateix gravar una seqüència un cap de setmana, que fer temporada cada nit. Per això la legislació és molt rigorosa i exigeix que els papers dels menors de 16 anys es reparteixin entre tres nens, cosa que multiplica dificultats. Cal que les famílies estiguin molt conscienciades i, potser per això, es prodiguen les aparicions de fills d'actors i directors en repartiments. Evidentment, tothom té clar que només és possible el teatre quan no suposa un obstacle per als estudis.
La directora de Pedra de tartera, Lurdes Barba, va pensar en la seva néta Marta Vidal, nascuda el 2001. També es va sumara la troupe la veïna i amiga familiar Júlia Pedra (2000). Totes dues tenen un gran record d'aquesta experiència. La Júlia pensava ser artista, ara parla de ser actriu. La Marta, en canvi, pensa que pot ser actriu o mestra. Les dues amigues es van veure un cop des del públic. La Marta recorda que va ser en una funció a Tremp. La Júlia comenta que la va sorprendre perquè “fèiem el mateix però de manera diferent”. I sí, ja els havien comentat els actors que sabien de les diferents maneres de fer i que ells s'hi adaptaven. La Júlia, de fet, es va trobar com la seva germana petita, dient les rèpliques de la Marta (el seu paper) a platea. Com diu la mare de la Júlia, Elo Santos, l'afició de la Júlia va condicionar l'agenda de tota la família, quan hi havia bolos. Però tots hi han anat contents. “A vegades ens ha suposat més despeses que beneficis”, adverteix. Conviure de prop amb actors els ha fet veure les dificultats del dia a dia d'aquest art.
L'actriu Marta Marco (Badalona, 1976) recorda que en els seus inicis no hi havia competència entre els companys de promoció de l'Institut del Teatre. Tot i que ella és filla de l'actor Lluís Marco, no va debutar fins als 19 anys, ja estudiant teatre, en unes funcions de commedia dell'arte al Mercat de les Flors. El seu debut és el de Fashion Feeling Music, l'any 2000, al Lliure. Admet que hi ha molta gent que és bona, i molts són els que es queden pel camí. Se sorprèn quan joves li pregunten com ho han de fer per sortir a la tele. Ells, a la seva edat, no anaven tan estressats. Recorda que tota la promoció es va voler presentar al càsting deLa verbena de la Paloma (1997) de Bieito, “tant els que cantaven com els que ho intentàvem”, riu. Efectivament, la promoció de Marco coincideix amb l'explosió de les sèries de televisió, cosa que els ha catapultat en la popularitat. Són actors com ara Julio Manrique, Clara Segura i Helena Fortuny; ara, que l'actriu jove que es va fer lloc a l'escena a través de Poblenou va ser Gemma Brió. Marco, fa poc, ha recuperat complicitat amb Clara Segura arran de L'espera, un preciós treball que viatja de la comèdia al dolor magistralment.
Jaume Ulled, nascut el 1979, va arrencar amb un familiar al TNC: Les aventures d'en Massagran (2005). Es va fer veure al costat del director Josep Maria Pou a Els nois d'història, una obra en què es va donar l'oportunitat a molts joves sortits de l'Institut del Teatre. Després repetiria amb Su seguro servidor, Orson Welles (Grec, 2008). Ulled no té cap antecedent artístic familiar. La vocació li va venir arran del docudrama de La granja, que es feia abans de La vida en un xip, a TV3. Els pares encara ara lamenten els inconvenients de la inestabilitat d'aquesta professió. Ara es planteja preparar una peça ell mateix, estalviar-se l'espera de la trucada al mòbil per a una nova feina.
Shang Ye, nascuda el 1991, i que va arribar a Barcelona als 14 anys, ha debutat fa pocs mesos amb La monja enterrada en vida, ben acomboiada per Marcel Borràs i Nao Albet. I per Jordi Figueras, veí de Sants que sabia que ella havia fet publicitat. Els directors buscaven una noia oriental. Ella s'ho ha passat molt bé. I ho té clar: “M'agrada actuar”, indistintament si és per a teatre o per a televisió. A l'obra, ella es defensa amb claus d'arts marcials davant d'uns desconeguts. Una estratègia per traslladar aquesta peça de grand guignol del segle XIX al manga i el Bola de drac d'aquest segle XXI. En sap? No, “són còpia d'una coreografia que vam trobar a Youtube”.
El coordinador artístic del TNC, Ignasi Camprodon, ha seguit de prop totes les incorporacions de la canalla en els repartiments del teatre públic de Les Glòries. Hi ha molta prevenció per assegurar-se que no hi hagi cap ombra d'explotació laboral infantil per part dels familiars, que són els que cobren el sou dels menors de 16 anys. Al TNC recorren a un coach específic, un equip que els acull, els entrena i els cuida seguint les indicacions de direcció. Són gent que són mestres de teatre i també pares, cosa que garanteix un tracte proper i mesurat amb l'edat de cada actor: “Fan de pares d'actors, no de cangurs”, exemplifica Camprodon.
Per buscar els candidats, recorren a les agències de càsting i també a les escoles de teatre infantil, que és on troben els actors amb més coneixement de la disciplina necessària per a assajos i funcions. Els repartiments dobles impliquen que alguns joves actors se'n surtin millor que els altres (“tenen més talent”): es tracta de protegir-los tots.
Vida fora de l'escena
No tots els que han disfrutat de petits en un paper decideixen continuar. Un exemple típic d'això és el de David Bosch, nascut el 1986 i fill de Gilbert Bosch, ànima de Grappa Teatre. David va compartir escena amb Bernat Quintana a El criptograma. Abans ja havia treballat amb Grappa, “va ser una experiència molt grata”, i havia debutat també en televisió. Tot i així, ara està estudiant el doctorat en geofísica i no descarta tornar a escena.
Debuta a Plastilina, el 2009. Ara comparteix escenari amb Josep Maria Pou i Roser Camía Celobert. Respon a l'entrevista als camerinos mentre espera la nova sortida a escena.
BERNAT QUINTANA (ESPLUGUES, 1985)

“Abans era més inconscient, ara pateixo”


El 1995 ja actuava al Teatre del Sol de Sabadell, interpretava L'home, la bèstia i la virtut. Era un joc que va continuar el 1999 a El criptograma, al TNC. Dels 12 als 18 va treballar molt, però després va decidir parar i provar coses noves: Va començar filosofia. Va ser als 21, que va reprendre la carrera. Accedeix a l'Institut del Teatre. Torna a escena amb la trilogia de BúfalsLleons i Girafes, de Pau Miró, el 2008. També Manuel Dueso és un director que l'ha iniciat: el va triar perquè fes de nen a J.R.S. (2003), una complicada història sobre l'abús a menors, i a Dublin Carol (2008). Recorda: ”Quan era més petit era més inconscient, tot i que sempre m'hi implicava; ara pateixo més. No hauria de ser, caldria que pogués conservar aquella vessant de joc” del principi. Aquests mesos fa de galant al Cyrano que planteja Oriol Broggi a la Biblioteca de Catalunya.
NAO ALBET (BARCELONA, 1990)

“Vull estar en el ‘show business' però no sé si d'actor o què”


Va debutar, amb 10 anys, en el Full Monty de Mario Gas. Tot va ser perquè el fill del director (Orestes Gas) l'havia vist fent el pallasso pel poble. Després va venir Rigola (arrenca amb Juli Cèsar, el 2002, i després amb Santa Joana dels escorxadors, 2004), Rodrigo García, Bieito (Tirant lo Blanc, 2007), Roger Bernat (Tot és perfecte, 2005)... Coneix Marcel Borràs i engeguen, sense gairebé ni plantejar-s'ho, una carrera de directors i dramaturgs. Ja han fet cinc títols (el darrer, La monja enterrada en vida, 2012). També és actor ara a L'habitació blava, al Romea, en una adaptació de David Selvas. No té clar si seguirà d'actor o quin paper, sigui en arts en viu o a través d'una càmera: “Vull estar en el show business.” Això ho té molt clar.

La Generalitat vetlla pels menors


La direcció general de Relacions Laborals del Departament de Treball vetlla pel menor que participa en un espectacle professional. El contracte, que ell no pot signar, el signen els pares. Els estudis, la possible afectació psicològica i el descans són elements clau per rebre el vistiplau de Treball. Samuel Rubin recorda que a Hamle.t.3, dos dies abans de l'estrena, Treball va provar de retirar el seu personatge. Tot era perquè Albet i Borràs interpretaven una escena sexual de dos avis en un porxo. Va ser necessària la intervenció dels pares per desbloquejar l'atzucac, es lamenta. Actors, directors i família procuren que la canalla disfruti de l'experiència, com si fos un joc. Sense pressió.
CARLOTA OLCINA (SABADELL, 1983)

“Va ser una intuïció que es va anar corroborant”


Va debutar amb 13 anys a Els Pastorets Superestel del Regina. El seu primer gran paper va ser al TNC, aBernardeta xoc. Tenia justos 16 anys. Quan actuava se sentia feliç. Per això volia repetir, aquella “intuïció es va anar corroborant”. A més de la sort, considera que hi ha molts factors que intervenen a l'hora de guanyar-se la confiança dels productors. Una de notable és “el treball de cada dia”. Sigui a l'escenari o per a la televisió. Tot i que s'ha fet molt popular a escala estatal treballant en la sèrie Amar en tiempos revueltos, no ha deixat el teatre i ha participat en altres produccions al TNC (Panorama des del pont, 2006), a més de debutar en el primer treball de Factoria Escènica Internacional de Carme Portaceli a la Nau Ivanow (L'agressor, 2006). Darrerament ha estat protagonista a Julieta & Romeo, una adaptació del clàssic de Shakespeare de Marc Martínez, i també va entrar en la gira de La nostra classe (2011). Ha acabat el batxillerat i prou. No descarta estudiar, més endavant, antropologia o filosofia, “més per gust personal que per dedicar-m'hi”, assegura.

Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)

"Haré teatro aunque no haya dinero"


Hace unos siete años el director de películas La reina Margot e Intimidad, el descubridor de Koltès, el ínclito renovador de la ópera europea Patrice Chereau (Lezingné, 1944) visitó Madrid para leernos El Gran Inquisidor, de Dostoievsky. Fue más una promesa de teatro que una obra terminada: ni espectáculo ni recital, sólo un deseo profundo de decir un texto importante, simplemente, como hacen los escultores cuando dejan asomar la talla en la piedra bruta. Ahora vuelve, por deseo propio, para leernos a otro autor, Pierre Guyotat. 

Chereau habla un correcto español, pues mantiene con nuestro país un vínculo que ha venido preservando desde su infancia. “Fue en 1953, creo que tenía ocho años, cuando fui de vacaciones a España. A mi padre le gustaba mucho. Entonces era un país increíblemente salvaje y pobre.Buscamos un sitio para quedarnos. Él siempre quería ir más al sur, desde Barcelona fuimos a Sitges, desde Sitges a Valencia, y desde allí seguimos la costa y encontramos un pequeño pueblo con cuatro kilómetros de playa... ese pueblo se llamaba Benidorm. Nos quedamos allí. Por eso la primera lengua extranjera que aprendí fue el español. Luego la perdí al trabajar en Italia, el italiano mezcla mal con su lengua, hizo daño a mi español. Pero ahora estoy intentando reconquistarlo”.

En nuestro país se sabe poco de Pierre Guyotat, pues ni siquiera ha sido publicado. Pero en Francia ya forma parte del panteón de autores “malditos”. Chereau leerá fragmentos de su novela Coma, “antimemorias” en las que el escritor cuenta su estancia cuando era joven en un psiquiátrico y cómo fue rescatado para la vida. Prohibido en los 70 por el lenguaje obsceno y violento de su obra Éden, éden, éden, Guyotat es hoy escenificado (el primero que lo estrenó fue Antoine Vitez) y filmado, él mismo ofrece recitales de su obra y hasta su retrato cuelga en la sede de la Biblioteca Nacional de Francia del barrio de Tolbiac. ¡Qué facilidad la de nuestros vecinos galos para reconvertir a un proscrito en un ilustre! 


Un raro y depresivo-¿Por qué eligió a un autor como Guyotat? 
Él fue muy polémico porque fue soldado en la guerra de Argelia y fue uno de sus opositores más destacados en los años 60. En Francia es conocido como un técnico increíble de la lengua y como un autor muy raro, muy particular, muy personal. Habla de su propia vida, de su depresión. Cuando leí Coma me entusiasmé con su obra. Entusiasta es una palabra absurda, pero así me sentí al comprobar la calidad del libro. Hace cuatro años decidí hacer una lectura pública y de vez en cuando me la piden. 

¿Coma es su último libro?
No, él ha escrito después una obra sobre la lengua francesa (Leçons sur la langue française), una especie de lección muy erudita. Y luego hizo otro sobre su infancia (Formation).

¿Qué cuenta en Coma?
Guyotat atravesó un terrible estado de depresión y lo describe en la obra. Pero dice que fue bellísimo despertar del coma y comenzar a pensar, a trabajar, a vivir. Cuenta su vida, sus viajes, su soledad. 

La última obra de teatro que dirigió, I Am the Wind, de Jon Fosse, también trata de la depresión. 
Más o menos. Son dos autores bastante parecidos y bastante depresivos. Lo que me interesó de Fosse fue su enorme talento como autor de teatro, que busca y experimenta un nuevo lenguaje que yo no conocía. Fue la segunda obra que hice de él después de Reve d'automne.Y respecto a Coma, es un texto que Guyotat dictó en voz alta y es muy interesante ver que de todas las lecturas que yo he hecho, ésta es la más fácil para mi. Es un texto que se puede decir, que se puede pronunciar, escrito en una francés magnífico, está hecho para ser dicho en voz alta. 

Estos pequeños recitales que da, ¿qué placer le procuran?
En ellos conjugo mi faceta de director y de actor. No hago propiamente un trabajo de actor, porque salgo al escenario y leo. Pero son un ejercicio muy importante que me permite ver cómo se pueden comunicar las ideas sobre un escenario, cómo la historia de un texto se puede hacer comprensible para el público, cómo ofrecerlo de forma clara y límpida. Es una manera de buscar el mejor modo de narrar una historia. 

Ibsen, Mariveaux, Shakespeare, muchas obras de Koltès, Botho Strauss, y Alan Berg, Wagner, Hoffman, Janacek, Mozart... De la misma forma que consideramos a un editor por su catálogo, ¿podríamos hacerlo con un director de escena a partir de su repertorio? 
Sí. Se puede decir que mi repertorio es un catálogo de mis gustos. Pero también se puede ver la ausencia de títulos que nunca haré. El repertorio refleja un modo de vivir, ahí están mis intereses, las cosas que me apasionan.

Tendríamos que nombrar también a los actores que lo han interpretado. 
Sí claro, yo siempre pienso en los actores. Pero el trabajo con ellos llega después de la elección de un tema, después de que el director ha decidido a qué dedicar la energía en los próximos años de su vida. Después de eso buscamos a los partners, se acaba la soledad del director y se llega al trabajo conjunto de tantas personas, en cuya primera fila están sentados los actores, por supuesto.

Chereau ha dicho en muchas ocasiones que no distingue entre el cine , el teatro y la ópera: “Prácticamente son lo mismo, en todos los casos se trata de contar una historia a través de los actores”. En estos momentos trabaja sobre el guión de una película, pero se niega a hablar de ella porque “estoy en la fase de escritura, el momento más complicado”. Dice que reserva las historias ajenas para el teatro y la ópera, mientras las propias las vierte en el cine. Nunca ha escrito para el teatro, “no es mi oficio”, dice lacónicamente, y no tiene la más mínima intención de hacerlo. 

“El teatro es un asunto de autores, yo no soy autor, soy director, cada minuto de mi vida, completamente director, pero no escribo. Puedo escribir un guión, pero éste luego no existe, se difumina en la película. Un director de cine es autor de la película, -dirige el rodaje, escribe el guión...-, pero no tiene nada que ver con ser un autor como Guyotat, Fosse o Koltès.” 

Y un director de teatro, ¿qué consideración le merece? 
El director de teatro debe ayudar a un autor contemporáneo a encontrar su público. Es una persona que permite que un autor sea escuchado, entendido, oído. Es la cosa más importante que puede hacer un director de escena: tomar un texto desconocido, de Koltès por ejemplo, presentarlo al público e intentar hacer comprensible ese texto lo más claramente posible. Sin autor un director no sirve para nada. 

¿Sigue dirigiendo ópera?
Sí, claro. Tristán fue la última, en La Scala. Y La casa de los muertos de Janacek, con Pierre Boulez, en Berlín. 

Y en España ¿nunca le han ofrecido dirigir ópera?
No, he presentado espectáculos teatrales míos, pero no... bueno... no recuerdo bien.

En el mundo de la ópera Chereau pertenece al Olimpo de los directores de escena. Junto a él sólo otras cuatro o cinco figuras integran esta primera división operística: Bob Wilson, Peter Sellars, Luc Bondy, Christoph Marthaler... cuyos cachés tienen tantos ceros a la derecha como algunas indemnizaciones con las que últimamente se despide a los directivos de los bancos, comenta un experto conaisseur de los entresijos de los escenarios internacionales. 

Él debe su prestigio en este ámbito a la tetralogía wagneriana El Anillo del Nibelungo que montó con Pierre Boulez y el escenógrafo Richard Petuzzi en Bayreuth, en 1976, en un tiempo récord, tres meses. Entonces, con la intención de ofrecer una lectura actual, vistió a algunas criaturas mitológicas medievales de la obra con levitas propias de la sociedad industrial del XIX, práctica que luego ha sido copiadísima en el tratamiento de los clásicos. Fue también muy exigente con los cantantes, a los que pidió que se comportaran como actores. Cosechó críticas durísimas, pero hoy esta producción es un hito en la historia del género operístico. El año pasado Alba editó en nuestro idioma, treinta años después de su publicación, sus reflexiones sobre este trabajo (Cuando hayan pasado cinco años), a las que unió Suponiendo que la ópera sea teatro, texto sobre Lulu, su siguiente ópera y que fue la primera representación en versión completa de la obra tras la muerte de la viuda del compositor, Alban Berg. 

¿Por qué un título como Suponiendo que la ópera fuera teatro? 
Entonces no estaba seguro de que la ópera fuera también teatro. Se supone que tiene que ver con el teatro pero a veces no se sabe, no estoy seguro de hacer teatro con la ópera .Para mi la ópera es teatro completo, total, e intento que lo sea la mayoría de las veces, pero en francés el título Si tant est... quiere decir que hay una duda.

¿Es la ópera teatro? ¿Y la ha resuelto?
A veces sí. Pero esto lo dije hace 32 años y no sé si ahora me lo plantearía.Tampoco me interesa pensar en la persona que fui hace 32 años, está muy lejos.

Este presente tan crítico y caótico que vivimos, ¿cómo cree que afectará al arte?
Tendremos menos dinero, pero eso no cambiará nada porque no vamos a dejar de hacer teatro o cine u ópera o exposiciones. Los artistas seguirán trabajando, aunque sin dinero, inventarán cosas, no es una razón suficiente para dejar de hacerlo. Si no me dan dinero para hacer teatro, yo lo haré igualmente. No sé cómo, pero lo voy a hacer, no voy a pedir permiso para continuar en mi profesión.

Pero ¿cómo reflejará el arte esta situación convulsa? 
El problema del dinero no tiene que ver con la inspiración de los artistas. Pero la situación financiera es realmente difícil de comprender, es un asunto muy abstracto para mí. Complicado. Creo haber entendido que hemos gastado demasiado dinero, dinero que no teníamos, pero no está tan claro. De lo que puedo hablar es de las dificultades diarias. Pero ¿qué conclusión sacar? Honestamente, no lo sé. El escenario exige ideas concretas, hablar de la vida de las personas, no sirven para nada las ideas abstractas.

Fuente: Liz Perales (www.elcultural.es)