Todas las críticas de la temp 16-17

Recupera las críticas de lo que llevamos de temporada teatral

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas a edgbcn@gmail.com

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas a edgbcn@gmail.com

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas en edgbcn@gmail.com

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas en edgbcn@gmail.com

31/7/12

El Grec té més públic però ven la meitat



Font: Laura Serra (www.ara.cat)
Aquesta nit el concert d'Els Amics de les Arts posarà punt final al festival Grec del 2012, però ahir el director Ramon Simó i el regidor de Cultura Jaume Ciurana ja en van fer el primer balanç. Els responsables del Grec van voler defensar el nou model de festival al marge de les xifres. "La raó del comptable està lluny de la raó artística", avisava Simó, argumentant que el seu Grec és substancialment diferent del que havia defensat els últims cinc anys Ricardo Szwarcer i, per tant, és difícil de comparar.
Les xifres fredes, però, indiquen que el certamen ha guanyat públic. L'Icub ha comptabilitzat que han participat en el Grec 127.000 espectadors. D'aquests, un de cada tres és gent que va assistir a alguna activitat gratuïta, com la inauguració al passeig Lluís Companys o al minifestival Dies de Dansa. Més de la meitat dels espectadors que ha tingut el Grec prové dels espectacles gratuïts o les activitats paral·leles, com les Nits d'Estiu al CaixaForum i el cinema a la fresca de la Sala Montjuïc.
Si ens cenyim als espectacles de pagament, el Grec ha venut 55.604 entrades, una xifra molt allunyada dels 98.400 espectadors que van pagar entrada el 2011, un 46% menys. L'ocupació ha caigut del 66% al 54%, tot i que aquesta última xifra és similar a la que aconsegueixen els teatres barcelonins durant la temporada. La davallada l'atribueixen a dos motius: tant a la crisi -"les notícies no ens han acompanyat gaire", deia Simó, referint-se a l'augment de l'IVA i a les amenaces de rescat- com sobretot a un canvi de model organitzatiu i artístic.
Amb un festival que s'ha concentrat en quatre setmanes i no set, que s'ha recollit a Montjuïc i que només ha inclòs en la programació quatre muntatges que han fet temporada, "sabíem que renunciàvem a una potencialitat d'espectadors", deia Simó. Tot i que s'han fet pràcticament els mateixos espectacles de sala que l'any passat, 59, l'aforament disponible ha passat de 163.957 a 114.265 localitats, un 30% menys que el 2011. "Si no fem un model de temporada i fem un model comprimit ens arrisquem a un joc: al fet de no fer espectacles comercials que rebentin la taquilla. Per vendre entrades, puc programar Julio Iglesias. Però si vols un model d'exigència artística has de renunciar a una programació comercial que justifiqui els números a última hora. És més fàcil fer un festival comercial que un festival exigent, però penso que nosaltres estem jugant a acostar el millor art teatral a la gent de Barcelona. La resta, ja es fa durant la temporada", va justificar el director.
El triomf dels internacionals
Més enllà de les xifres, tant Ciurana com Simó defensen la implantació del nou model, tot i definir-lo com a "any de transició", segons el regidor. La seva valoració global és molt positiva: "Hem fet un molt bon festival", opinava el director. Geogràficament, "la definició espacio-temporal del festival s'ha referendat amb el públic, els professionals i els programadors estrangers", assegurava. L'any que ve mantindrà la centralitat a Montjuïc, els espectacles itinerants i pocs muntatges fent temporada. Artísticament, s'ha fet "un programa que dibuixava un panorama extens del que és la creació contemporània al món". "Hem excitat la curiositat de la gent, hem acostat als espectadors el que passa a les arts escèniques internacionals i amb companyies de gran exigència i compromís artístic", deia Simó.
De cara a l'any que ve s'ha proposat afinar la programació familiar, millorar la implantació del circ, augmentar les activitats extres i situar-ne més a la carpa Hub de la plaça Margarida Xirgu, esponjar els espectacles en diferents franges horàries i avançar el tancament de la programació del Grec per adequar-se als festivals internacionals amb qui es volen teixir aliances.
De fet, els espectacles internacionals són dels que han tingut millors resultats. Muntatges com The master and Margarita , El gran teatro del mundo , Body Remix Le grand C demostren que el públic està assedegat de propostes estrangeres, ara que els teatres públics han retallat pressupost i no tenen muntatges convidats. El Grec és ja el gran aparadors internacional que queda a Barcelona.
Com és habitual, els concerts també han tingut una bona acollida, amb 15.536 entrades venudes i un 66% d'ocupació. Al marge de les figures internacionals que tenen el paper de "celebració d'una nit d'estiu", Simó destacava les coproduccions, com el cicle Off, els CaboSanRoque i el muntatge de música de Carles Santos. En total, el Grec ha coproduït 23 espectacles, entre els quals hi ha 4 concerts específics per al festival. Dels altres 19 muntatges, el director va destacar que entre 13 i 15 faran gira o s'explotaran durant la temporada teatral.

Anna Lizaran: "Em van regalar l'hort urbà per una estrena"



Font: Elisenda Roca (www.ara.cat)
La seva terrassa és plena de flors, hortalisses i vegetals. Prop d'unes hortènsies espectaculars, hi ha una olivera i, més enllà, una figuera. Em regala dues gardènies. "Posa-les en un bol amb aigua. De nit, veuràs quin perfum!" Parlem mentre feineja: ara arrossega un sac de compost, ara agafa la pala per remoure el substrat, ara pren el rasclet per anivellar-ho tot. "De vegades em poso guants, però el que m'agrada és tocar la terra".
Anna Lizaran explica que l'acaben de trucar per fer-li una entrevista amb motiu dels quaranta anys de la fundació de Comediants. "Fa quaranta anys!", s'esgarrifa. Aquesta tarda serà l'última funció d' Agost al Teatre Nacional de Catalunya i el seu agost el passarà assajant La bête, amb Jordi Boixaderas i Abel Folk. També serà La dama de la furgoneta, d'Alan Bennett, que adaptarà i dirigirà Pau Miró al Lliure.
"Tota la vida he sigut molt amant del camp i de les plantes. Ara que tinc un hort, m'hi fixo cada dia amb la il·lusió de veure-les créixer. Quan anàvem a Can Trué, a casa el Fabià Puigserver, em deia: «Vés-me a plantar les faves!» I jo disfrutava mesurant, fent forats, plantant. Val a dir que exigeix un esforç constant, sobretot un hort gran. T'esllomes!"
Curiosament, la taula de cultiu on té part del seu hort també està lligada al teatre. "Va ser un regal que em van fer després d'una estrena. Fins llavors jo ho plantava tot a les jardineres: que si pastanagues, que si raves, que si cebes, cosetes petites. Per a l'hort necessites una terra especial, un substrat diferent del de les flors. I cal barrejar-ho amb fibra de coco. De tant en tant veus que hi ha cuquets. Bon senyal! Vol dir que la terra té un estat idoni. Encara que quan em surten per sorpresa em fan una mica d'angúnia".
I quina collita fa? "Se'm fan molt bé enciams, bledes, pebrots, però els tomàquets, no. Tot i que és una producció petita, fa molta il·lusió veure com donen fruit. Ai, que hi ha sis olives! Ai, que hi ha vuit maduixes! Ai, que hi ha quatre figues! Una vegada vam cultivar unes albergínies petitones, precioses, un luxe. I fem molta collita de ruca. Creix tot l'any, és molt agraïda. He après a cultivar coses fàcils. A l'hivern collim uns bròquils menuts, com de bebè."
Infermeria vegetal
Sobre una taula veig unes plantes una mica moixes. "Aquí hi tinc la infermeria per a les plantes que necessiten cures especials. Quan una planta té una malura, fora!, o et contaminarà les altres". Hi ha jardineres plenes d'herbes aromàtiques. "Mira, l'alfàbrega de fulla gran per cuinar, la menta, el porradell, la ruda, la sàlvia. Aquest planter de remolatxa i soja me'l va regalar la [Rosa] Renom. I la sajolida, l'herba de les olives, és la que m'agrada més del món! Toca, olora! Jo n'hi poso al rostit".
Algun consell? "Les plantes han de passar una mica de set o se't podreixen. No cal negar-les d'aigua. I necessiten compost natural. Fa una pudor horrorosa però és boníssim perquè aporta nutrients essencials per a l'hort. En aquest sac hi ha guano, o sigui, merda de pingüí", riu. L'hort té uns enemics petits però terribles. "Has d'estar atent o se't mengen les cuques: la cotxinilla, el pugó, els llimacs, les erugues. És la lluita constant amb les bèsties de terra. En canvi, saps que les marietes són ideals per combatre algunes plagues?"
I el clima? "Un hivern, una gelada ens va cremar moltes plantes! Se'ns va glaçar una Stephanotis . L'anava a arrencar, però vaig esperar a veure si reeixia. I la tia va dir: «Oi que has esperat? Doncs ara et premio». I, mira-la! Està preciosa! És un miracle".

Hasta que la muerte nos lleve al musical



Fuente: Sílvia Hernando (www.elpais.com)
Lo cómico y lo trágico de la vida, las alegrías y las penas, los éxitos y los fracasos. Todos van a parar al mismo pozo: la muerte. Atascados en el limbo, seis difuntos reflexionan, a base de sketches, sobre sus aciertos y errores en vida, sobre lo que pudo ser y no fue. Reencarnados de otra media docena de personajes de EE UU, donde han pasado tres lustros en Broadway, estos cadavéricos personajes componen Macabareta partir del 2 de agosto en el teatro Alfil de Madrid. “Un musical con tintes de vodevil y cabaret”, según explica la productora y actriz Isabel Fonseca.
Un viaje de placer a Chicago, en EE UU, acabó convertido en el inicio de esta aventura artístico-empresarial para Fonseca. Allí vio el espectáculo original, obra de Rob Hartmann con libreto de Scott Keys, y se propuso traerlo a España. Tras el diálogo con Hartmann que, según cuenta, solo le puso facilidades, consiguió montar la primera representación. Adaptada por ella misma al castellano con la ayuda del director de escena, José Masegosa, se estrenó el pasado marzo en el teatro Prosperidad de Madrid, donde se realizaron tres funciones con lleno absoluto. “Lo que proponemos es una puesta en escena diferente a la de EE UU”, cuenta. “Principalmente hemos cambiado los gags cómicos, para adaptarlos al público español”.
Aunque sin un hilo argumental definido, en la prisión de su particular purgatorio un fantasma, un hombre lobo y otros cuantos personajes sobrenaturales rememoran las anécdotas que marcaron sus respectivas existencias. “En el limbo van repitiendo el mismo espectáculo, es un show dentro del show”. Y lo hacen acompañados de una composición musical en directo que “recuerda a la historia de Broadway, con armonías que evocan lo tétrico y que son difíciles y envolventes”, asegura Fonseca, que cree que tras el montaje “se nota la pluma de un autor de Broadway”.
En la versión española, los seis actores suman tablas en el teatro musical. “Ya nos conocíamos, y teníamos afinidades y amistades”, asegura la intérprete, que da vida a una vampiresa. Y aunque todos ellos declaman textos en castellano, con el lenguaje adaptado al público español y a “lo cotidiano de nuestra cultura”, las mayores diferencias con el original estriban “en la escenografía, porque además el autor deja dar rienda suelta a cada director de escena en las distintas versiones”. Por encima de las disyuntivas, la versión española coincide con la estadounidense en lo fundamental, el trasfondo: “El mensaje habla de la importancia de vivir el aquí y el ahora, de no quedarse anclado en lo que podía haber sido, y vivir la vida con positividad”.

Mario Gas: "Me voy del Español sin acritud a pesar de los golpes bajos"



Fuente: EFE vía www.lavanguardia.es

Mario Gas deja hoy, tras ocho años al frente, la dirección de ese "emblema" del teatro que es el Español y lo hace con elegancia y sin "espinitas" clavadas aunque haya tenido que padecer los últimos meses "golpes bajos de muy mal gusto", como las "falsedades" sobre el presunto "blindaje" de su contrato.

El que será "ciudadano Gas" a partir de mañana se ha hecho hace poco análisis médicos y, "menos de la cabeza", bromea en una entrevista con Efe, está de todo "estupendamente", por eso está tan lleno de energía positiva como repleta su agenda.

Cuando vuelva de su "tiempo de tranquilidad" le esperan proyectos "muy deseados" como dirigir a Miguel Ángel Solá y Daniel Freire en El veneno del teatro, a Carmen Machi en "algo" que no quiere revelar aún, "otra cosa" en el Centro Dramático Nacional (CDN), cine...

¿Ha sido elegante su salida del teatro Español?

Soy una persona elegante y me he preocupado de salir de esta casa de esa forma porque me pesan más los ocho años que he estado aquí que lo que ha pasado y me parece absurdo plantear un conflicto. Hemos hecho un pacto de caballeros y ahora a otra cosa, mariposa.

"Lo que ha pasado" es que se dijo que la anterior delegada de las Artes del Ayuntamiento de Madrid, Alicia Moreno, había "blindado" su contrato para que si le echaban a usted fuera "a cambio de mucho dinero". ¿Le ha afectado lo que se ha dicho?

Es repugnante que se intenten utilizar falsedades para indisponer a alguien con la opinión pública o con la profesión. La realidad muestra que no era verdad nada de lo se decía. ¿Quién lo dijo?. ¿De dónde salió?. Nunca lo sabremos y no dudo de la buena fe de quienes gestionarán ahora estos teatros, pero da mucha pena que se recurra a eso. En el momento que Alicia (Moreno) anunció que se iba supe que, más tarde o más temprano, yo iba a abandonar estos teatros, pero lo digo sin acritud, sin rencor, ni actitud de pérdida, a pesar de los golpes bajos.

¿Qué se lleva?

Un trato y un funcionamiento optimizado al máximo en una fábrica siempre en acción. Grandes profesionales y grandes amigos.
No puedo decir que no haya habido salidas de tono de muy mal gusto y golpes bajos, pero no me han sorprendido porque sé en qué país vivo. Cuando se acepta una responsabilidad así hay que tener claro que te van a dar por muchísimos lados.
Estoy muy orgulloso de haber integrado el teatro en la ciudad, de haberlo abierto a público que jamás había ido. Me llevo también la inmensa alegría de haber abierto la Sala Pequeña del Español y las naves del Matadero.

¿Qué se le ha quedado en el tintero?

Me hubiera gustado crear una Fonoteca Poética, haber llegado a un pacto con el Ayuntamiento y el Instituto Cervantes para grabar, con otras entidades, algo como el "Estudio 1" de TVE. Digitalizar documentos, hacer la historia del teatro...

¿Con qué de todo eso se habría quitado la "espinita"?

No tengo ninguna "espinita". Espero que los nuevos gestores lleguen con energía, ilusión y sin miedo a equivocarse y que mantengan las esencias de este hermoso, fantástico y enorme teatro.

¿Le hubiera ido mejor si no hubiera dicho siempre lo que pensaba?

No soy consciente de que haya dicho cosas que han recaído luego sobre mí, pero hay que decir lo que se piensa, no ocultar la ideología, aunque eso no significa ser partidista.

Con la subida del IVA reducido del 8 al 21 por ciento para los teatros, ¿está en el fondo contento de irse?

No. Otras personas tendrán que sufrir en su gestión esta descomunal, irresponsable, terrorífica y demencial subida.

Se despide del Español con un "taquillazo", Follies. ¿Qué otras medallas se pone de su gestión en este tiempo?

Me siento responsable de todo. Tanto de que La Zaranda haya tenido una presencia estable, como de Homebody/Kabul, Ascenso y caída de la ciudad de Mahagonny, Un tranvía llamado deseo, Muerte de un viajante, La diosa de la bohemia o Sweeney Todd.
Follies es un trabajo fantástico pero también estoy encantado de haber hecho El Proyecto Laramie o de traer a Wajdy Mouawad. De lo que estoy satisfecho, en suma, es de la línea vital recorrida en ocho años.

Pero si llega a terminar con algo que no hubiera sido un éxito...

A toro pasado podrían decir que Follies no era un riesgo, que estaba cantado, pero no hay nada cantado en el teatro. Es un obús de energía, pero si hubiera ido mal los de siempre se hubieran puesto las botas, otros se hubieran compadecido y otros hubieran dicho que estaba acabado.

¿Qué no haría nunca?

Teatro que no habla de nada, el que se hace para que alguien gane mucho dinero, el de los instintos tontos.

Dansalona llenará de danza trece teatros de Barcelona


Fuente: EFE vía www.lavanguardia.es

El festival Dansalona, impulsado por el sector escénico público y privado de Barcelona, llenará en agosto y septiembre de espectáculos de danza trece teatros de la ciudad, entre ellos dos tablaos flamencos, y el parque de la Ciudadela de Barcelona, que acogerá la fiesta final de cierre.

El festival llega a su tercera edición con el ánimo de hacer que la danza llegue a todo tipo de público y se expanda, según ha explicado el responsable de la dirección de Promoción de Sectores Culturales del Instituto de Cultura del Ayuntamiento de Barcelona, Llucià Homs.
El festival arranca respaldado por el resultado de más del 50 % de ocupación en su edición del año pasado, a pesar de que la danza aún supone el 10 % del consumo de espectáculos.

Dansalona programa los espectáculos de trece teatros entre los cuales se encuentran, como novedad, los tablaos Tarantos y Tablao Flamenco Cordobés, espacios que se dirigen habitualmente al público turístico pero que también "quieren participar" en la vida cultural de la ciudad, ha explicado el director del Mercat de les Flors, Cesc Casadesús.

Dansalona quiere atraer un turismo diferente interesado en la alta cultura en general y en la disciplina de la danza en particular.
El festival coordina, a juicio de Casadesús, muchas personas y sensibilidades e iniciativa pública y privada para "hacer visibles a las personas que trabajan detrás y las creaciones de artistas residentes en Barcelona".

El Mercat de les Flors ofrecerá en septiembre talleres familiares y estancias de danza creativa para niños de 6 a 12 años y propiciará el contacto directo entre artistas y público con visitas a los talleres de los coreógrafos, a los teatros y a las escuelas y locales en donde se aprende a bailar o se baila.

El encuentro entre las personas que lo deseen y las escuelas, creadores y espacios se hará en tres itinerarios de fin de semana señalados en un mapa que ilustrará "el tejido de la danza" de Barcelona.

El Teatro Tantarantana aporta a Dansalona su propio Festival TANTAdansa 2012 y el octavo Ciclo de Danza y Teatro Físico, enmarcado en el décimo circuito de la red de teatros alternativos.

Abre Dansalona con la creación dedicada a la bailaora Carmen Amaya Ballant a la sorra, de Maria Rovira, y cierra con la fiesta prevista en el Parque de la Ciudadela con motivo de La Mercè 2012 Mercè canta i balla, donde se podrá bailar desde Bollywood a swing y hip hop.
El Liceo ha programado la actuación de la Alvin Ailey American Dance Theater, una compañía de danza afroamericana a la que el congreso estadounidense otorgó en 2008 el título de embajadora vital de la cultura americana en el mundo.

La británica Laura Jones, aquejada de parálisis, ofrecerá en el SAT! un taller de danza integrada y la americana Claire Cunningham un solo de danza con muletas.

El Romea ha programado Al paso de un caballo andaluz. Un sueño flamenco-taurino, de Salvador Távora, y el Antic Teatre Pajaritos, de Mar Medina y Tirso Orive, una pieza que detiene su mirada en las primeras manifestaciones sexuales humanas.

En el Poble Espanyol la compañía Addaura Dansa representará "Embrossa't, un espectáculo basado en la poesía visual de Joan Brossa.

"El Brujo" se transforma en un juglar para acercarse al 'lado oscuro' del hombre



Fuente: EFE via www.abc.es
Rafael Álvarez "El Brujo" se transformará en La Odisea, de Homero, que se estrenará mañana en el Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida, en un juglar que acercará a los espectadores al "lado oscuro" de los hombres que encarna Ulises.
En su cuarta presencia en el certamen emeritense, el actor andaluz dirige, adapta e interpreta la obra de la forma en que él se enfrenta a los textos clásicos, con el objetivo de hacerlos accesibles y divertidos, y para recoger la sabiduría de los griegos, según ha explicado en una rueda de prensa.
A su juicio, la cultura actual "sólo mira a un lado de la historia, un lado del alma y un lado del decorado, el lado de la luz". Sin embargo, los griegos se enfrentaban a su "lado oscuro", como "fuerza purificadora", para reconocer el mal que el hombre tiene dentro, ha añadido.
En este monólogo, una coproducción del certamen emeritenseProducciones El Brujo y Teatros El Canal, lo importante no son las peripecias de Ulises, según el actor, sino cómo la diosa Palas Ateneas ama, apoya y manipula al guerrero.
Ulises es un "nazi" por su gusto por la guerra y "un prototipo de político" por las contradicciones a las que se enfrenta, según la visión de "El Brujo", que en la obra será un "aeda", un contador de historias.
Un personaje "casi sagrado", "un ciego que veía más allá del mundo visible", según el actor, que hará guiños a la actualidad.
"El Brujo", un estudiante de letras que aún es capaz de recitar fragmentos de La Odisea en griego, según ha asegurado, ha planteado una puesta en escena sencilla, acompañado sólo por tres músicos, uno de ellos con un "sitar" hindú para no dispersar el mensaje.
Las "enseñanzas globales" y el "mundo tremendamente espiritual" que, en su opinión, que ofrecen estos clásicos universales, en un momento en que, debido a la crisis, los ciudadanos vuelven a hacerse preguntas.
Aunque Ulises es "implacable" en la guerra, a la vez es el instrumento "eficaz" del que se sirve Atenas, la diosa de la paz y de la democracia, porque "para hacer el trabajo sucio se necesita gente así".

El miedo de los políticos

"Ahora tenemos mucho horror a decir las cosas y a hablar con claridad -ha criticado-; los políticos tienen mucho miedo porque saben que la gente se asusta de las palabras fuertes y entonces decimos siempre palabras bonitas, medias verdades, palabras sinuosas, y luego las profundas fuertes realidades nos desmienten y bien el 'sock' y el trauma".
"El Brujo, que se siente mejor como actor "solitario", ha reconocido que hay textos que dan "dolor de cabeza", pero otros, como éste de Homero, "alimentan".
El actor (Lucena, Córdoba, 1950) ha desvelado que presentó el proyecto antes incluso de que Jesús Cimarro, con el que creó Pentación Espectáculos, se hiciera cargo de la dirección del festival emeritense.
Después se lo propuso a Cimarro y finalizaron "unos años de distancia por cosas que no vienen al caso" y que "si estuviera aquí -Jesús- Mariñas sería lo más importante".
El director del certamen también ha destacado el reencuentro. La consejera de Educación y Cultura, Trinidad Nogales, ha destacado cómo "El Brujo", con su estilo personal, acercará un texto universal que narra cómo el hombre se enfrenta a los avatares de la vida.
La Odisea, con música compuesta ex profeso por Javier Alejano, se representará del 1 al 5 de agosto y del 8 al 12 del próximo mes en el Teatro Romano de Mérida, donde "El Brujo" ya trabajó en "La Dulce Casina" (1995), "Anfitrión (1996) y "El Evangelio de San Juan" (2009).

30/7/12

Teatres oberts per vacances



Font: Laura Serra (www.ara.cat)
L'antic desert teatral que tradicionalment s'instal·lava a Barcelona durant el mes d'agost comença a tenir alguns cactus i palmeres. Onze teatres obriran les portes aquest mes. Tots són sales privades que proposen una cartellera farcida de comèdies o espectacles de dansa -algunes dins el cicle Dansalona, que es presentarà demà-. Les xifres ratifiquen que és rendible: l'any passat 28.500 persones van anar al teatre durant l'agost. Amb només un 1,6% de l'aforament que hi ha disponible durant l'any, es recapta el 0,7% de la facturació anual, al llindar dels 500.000 euros.
1. Casament a La Cubana
'Campanades de boda' al Tívoli
La Cubana va ser pionera a fer l'agost. L'any en què van estrenar Cegada de amo r (1994) van estar ininterrompudament 18 mesos en cartell a Barcelona. I van repetir l'estratègia a Madrid i amb altres obres, com Nit d'òpera . No es tanca a l'estiu. "Pel tipus d'espectacle que fem, ens va bé. Hem allargat perquè seguim tenint el teatre ple al 80%", explica el director, Jordi Milán.
2. Dones tarantinianes
'Perras callejeras' al Versus
El Versus és un altre dels teatres que es van apuntar ja fa anys a obrir a l'estiu. El 2000, el director Ever Blanchet pràcticament estava sol en la croada per mantenir l'activitat escènica. Ara el cicle d'estiu està consolidat. Aquest any compartiran cartellera Absent , de Fermí Casado (fins al 12); Records de Broadway (a partir del 21), i Perras callejeras (a partir de demà). "És una comèdia tarantiniana de quatre hostesses de vol que són lladres professionals", expliquen les actrius. Per a una companyia debutant, l'agost és una esquerda per entrar al circuit. Estaran dos mesos en cartell amb "una proposta molt fresca que t'enganxa en 5 minuts".
3. El clàssic: Joan Capri
'Joan Pera, Capri' al Condal
"Vaig debutar l'estiu del 1972 al Romea i ja era especial treballar a l'agost", recorda Joan Pera. Des de llavors ha passat molts estius a l'escenari. "Fa un temps magnífic i el públic hi està més predisposat. Hi ha gent que aprofita per baixar a Barcelona. Amb la meva dona somiem fer vacances un estiu, i no ha passat mai, però a mi ja m'agrada, tot i que no l'hi dic, a ella", bromeja. Pera interpretarà el seu alter ego Joan Capri fins al 19 d'agost al Condal i llavors el traurà de gira, cada dia en un poble diferent.
4. L'experiència Llantiol
Tastets teatrals a bon preu
Visitar el Cafè Teatre Llantiol ja és en si mateixa una experiència digna de turista. Fins al 13 d'agost el teatre manté la seva activitat, nodrida d'espectacles de llarg recorregut i eficàcia provada davant d'un públic molt eclèctic, que va des d'un comiat de solteres fins a una parella que vol copa i espectacle.
5. Dansa celestial
'Dios menguante' a La Villarroel
Primer la companyia Thomas Noone Dance (del 13 al 26) i després la de Mar Gómez (a partir del 27) es colaran a la cartellera de La Villarroel. "L'estiu obre nous públics: els que ja ens coneixen, els curiosos i els que vénen perquè s'hi està fresquet -afirma-. I els teatres s'arrisquen a programar dansa, cosa que passa poques vegades si no és una companyia molt popular o de fora". Ella hi presentarà de nou Dios menguante , premi Ciutat de Barcelona.
6. Baralles de galls
'Hermanos de baile' a l'Alexandra
Danses urbanes i un toc d'humor es combinen en aquest muntatge que ha aconseguit 50.000 espectadors i encara la cinquena temporada en cartell. Ballarins de flamenc, hip-hop i claqué s'uneixen en un muntatge energètic que pot acostar el públic jove a la dansa.
7. Embolics de faldilles
'Tu digues que m'estimes' al Gaudí
El TGB va obrir les portes el 2008 i sempre ha programat a l'estiu. La seva fórmula es diu Ivan Campillo, un autor i actor de comèdies de parella que té un remei per a tots els mals, fins i tot les banyes: Tu digues que m'estimes (del 3 d'agost al 30 de setembre). A partir del 7 d'agost faran David i Sara a la sala petita, i Lulú en sessisó golfa a partir del 10.
8. Petons des de Cuba
'Bésame mucho' al Victòria
L'energia de l'Havana desborda l'escenari del Victòria. S'encomana a la platea el ritme caribeny d'una companyia que interpreta, amb música i ball, boleros clàssics i música llatina actual. Una història d'amor -amb temes com Perfidia ,Quizás Quizás , Toda una vida , Solamente una vez Contigo aprendí amb arranjaments moderns- és l'excusa argumental. Trenta intèrprets cubans han tornat a Barcelona per passar l'estiu, fins al 2 de setembre.
9. Improvisacions letals
Màgia i 'Impro-fighters'
El Teatreneu continuarà la programació infal·lible de màgia, humor i improvisacions a l'agost. La companyia Planeta Impro proposa un concurs d'asos d' Impro-fighters cada divendres i Impro-shows els dissabtes i diumenges. Els seus fans es compten per legions.
10. L'esperit d'Amaya
Goya i 'Carmen (Ballant a la sorra)'
La companyia de Maria Rovira és per quart any un altre clàssic estiuenc. Porten al Goya (del 3 d'agost al 2 de setembre) l'espectacle que han estrenat al Grec, un homenatge a Carmen Amaya. "És una aposta de la companyia d'anar a taquilla, però és que una companyia en part subvencionada té drets i obligacions", apunta Rovira, i una és mantenir el ritme cultural de la ciutat. La dansa, i sobretot l'aroma flamenca de Carmen , segurament portarà turistes al Goya. "A l'estiu i sempre s'ha de treballar per al públic, que és qui paga l'entrada i subvenciona directament la cultura", raona.
11. Selecció forana
Complicitats al Tantarantana
El Tantarantana combat la crisi fent amics i compartint produccions amb teatres alternatius d'Espanya. A partir del 15 hi passaran els muntatges Pareja abierta (Andalusia), El desencanto (València) i El río de las palabras(Extremadura).

Josep M. Pou: "Per a mi Sondheim és Déu!"



Font: Elisenda Roca (www.ara.cat)
Veig arribar el seu metre noranta cinc més en forma que mai. "He descobert el món de l'exercici, de la dieta i de l'alimentació equilibrada. Ara sóc un apòstol de l'exercici. Per a mi el gimnàs és sagrat!" Josep Maria Pou no fa vacances. Marxa a Birmingham a assajar Forests , un espectacle amb dramatúrgia i direcció de Calixto Bieito, amb escenes d'obres de Shakespeare que passen al bosc, que estrenarà el 31 d'agost al famós The Rep, l'històric teatre on van començar John Gielgud, Derek Jacobi i Lawrence Olivier. "Durant els Jocs Olímpics de Londres, a Anglaterra es representarà Shakespeare en tots els idiomes possibles del món dins del World Shakespeare Festival, de l'Olimpíada Cultural", explica. "I el català hi serà present en aquest espectacle. És la primera vegada a la meva vida que hi vaig a cegues. Tinc unes ganes boges d'arribar-hi per saber què he de fer".
Entorn Apple
El seu despatx és un gran homenatge a Steve Jobs, tots els ginys que hi té duen la poma queixalada. "En aquest vell iPod hi tinc vint-i-set mil cançons de musicals". És la gran passió de Josep M. Pou. "Al setembre marxaré dues setmanes a Nova York. Durant més de trenta anys ha sigut la meva peregrinació anual. Hi vaig a buscar equilibri i a carregar les piles. No faig turisme, ja la conec, i enganyo els amics: els truco els dos últims dies. M'agrada estar sol, descobrir racons, perdre-m'hi. Per a mi, un dia de vacances vol dir llevar-me i pensar que no tinc cap obligació i puc fer el que vulgui invertint-hi el temps que vulgui, però sí que sé com l'acabaré: anant al teatre a les 8 de la tarda. És el meu dia perfecte".
Ha estat tres anys treballant sense descans i té moltes obres pendents. "Aniré a veure el musical Spiderman, que sé que no m'agradarà gaire. Tinc moltes ganes de veure The book of Mormon , un musical satíric religiós; Ghost. The musical, basat en la pel·lícula, i, al Central Park, l'enèsima reposició d' Into the woods, de Sondheim".
El descobriment
A Pou la passió pels musicals no li ve de família, tot i que a casa seva s'escoltava molta sarsuela. "És el teatre musical, la comèdia musical que es feia aquí. Me les sé de memòria. Potser això va fer que m'agradés la música en concepte dramàtic, la música en què passaven coses".
L'actor va descobrir el musical una tarda que va anar al cinema amb la seva colla d'amics. "En un cine de Mollet feien Oklahoma! i vaig quedar al·lucinat! Alguns dels meus amics, cada cop que sentien cantar, deien: «Quina llauna!», però jo estava fascinat. Vaig córrer a Barcelona a comprar el disc d' Oklahoma! i em passava el dia escoltant-lo. Vaig començar a col·leccionar discos musicals: El rey y yoSonrisas y lágrimas i altres pel·lícules dels anys 50. Un dels primers discos de musicals que vaig tenir i que encara conservo era de Salvador Escamilla cantant en català les cançons de My fair lady . També tinc discos de la Núria Feliu, que és la cantant que més temes ha gravat de comèdies musicals de Broadway i d'estàndards americans ja als anys 60. El que passa és que en aquella època la gent coneixia les cançons però no sabia que eren de musicals".
"Recordes aquesta?", pregunta, i es posa a cantar I'll never fall in love again. "Aquesta cançó de Burt Bacharach, amb lletra de Hal David, és del musical Promises, promises, basat en L'apartament, de Billy Wilder. La Feliu la va cantar en català: No m'enamoraré mai més ".
I l'adolescent Josep Maria s'anava documentant com podia en una època en què no hi havia internet. "Amb setze anys baixava a la Rambla a comprar diaris anglesos com The Sunday Times només per veure la publicitat dels musicals que feien a Londres. Més endavant, amb vint-i-tres anys, quan vaig poder pagar-m'ho, em vaig subscriure al The New York Times dels divendres i dels diumenges. M'arribaven uns paquetots! D'allà vaig treure el material per fer La calle 42 a RNE".
Vocació per la ràdio
Aquest mític programa dedicat exclusivament al teatre musical va néixer el juliol del 85 amb la intenció que fos un programa d'estiu de tres mesos i va acabar durant quinze anys. Pou va decidir plegar el març del 2001. "Estava cansat: feia Arte al Marquina de Madrid, la sèrie Policías i rodava Amic, amat amb Ventura Pons". Amb tot, i sorprenentment, confessa que la ràdio és la seva "autèntica vocació". "La ràdio és la meva obsessió, per sobre del teatre i de tot! Als setze anys vaig crear una emissora a Mollet i vaig aconseguir que el rector de la parròquia em deixés un local. Es va dir Radio Mollet, Emisora Parroquial. Fèiem programes musicals i radioteatre".
L'actor segueix estant al corrent de tots els musicals que s'estrenen arreu. "Hi ha una regla d'or del musical: el bon musical és el que si li treus totes les cançons no pots entendre l'obra. El teatre musical ha d'avançar amb les cançons; no sobren, sinó que et donen informació. I durant la cançó als personatges els passa alguna cosa. Per això els bons musicals els han escrit autors de teatre. Hi ha una segona regla d'or: el nivell d'emoció ha de ser sempre molt superior al que s'aconseguiria només amb la paraula. És fonamental. Quan s'acaba cada cançó, el públic ha d'estar trasbalsat, divertit, emocionat, mai indiferent. Això només s'aconsegueix amb l'excel·lència de la música i la paraula".
Les recomanacions
I per acabar li demano un parell de consells. Un musical fet aquí que t'hagi impressionat? " Sweeney Tod , el muntatge de Mario Gas. És la perfecció feta aquí amb gent d'aquí", contesta. Tres musicals que hauríem de conèixer? " South Pacific, de Rodgers i Hammerstein; A little night music, de Stephen Sondheim -per a mi Sondheim és Déu!-, i Jerry Springel: the opera, de Richard Thomas i Stewart Lee. Està basat en el xou televisiu del presentador Jerry Springer, que es va estrenar a Londres amb gran èxit. És un musical no gaire conegut però meravellós, una crítica corrosiva de la política i la societat nord-americanes, i només el van representar un cop al Carnegie Hall de Nova York, si no la gent hauria cremat el teatre".

'Litus' farà el salt de la Sala FlyHard al Lliure al setembre




Font: Laura Serra (www.ara.cat)
Aquest dilluns s'havia de fer l'última funció de Litus, l'obra de Marta Buchaca, a la Sala FlyHard. Però la sala que gestiona la companyia de Jordi Casanovas ha arribat a un acord amb el Teatre Lliure per poder-la representar a del 13 de setembre a l'1 d'octubre a l'Espai Lliure. L'obra ha sigut un èxit i ha omplert durant dos mesos la petita Sala FlyHard al 100%. El fantàstic repartiment d'una tragicomèdia sobre el dol i l'amistat el conformen Anna Alarcón, Borja Espinosa, Josep Sobrevals, Sergi Torrecilla i David Verdaguer.
El Lliure de Pasqual, que ja havia avançat que volia obrir-se a propostes joves en aquesta sala petita, oferirà les instal·lacions perquè un espectacle que acaba les  funcions amb èxit de crítica i públic pugui continuar exhibint-se mentre no comenci oficialment la Temporada 12/13 del Lliure.
L'inici oficial de temporada al Lliure, però, serà el mes d'octubre, amb l'estrena de Songs of wars I have seen, a partir de la novel·la homònima de Gertrude Stein i amb música de Heiner Goebbels interpretada pel grup instrumental bcn216 a Montjuïc, el 10 d'octubre; i amb Pàtria, escrita i dirigida per Jordi Casanovas (director de la Sala Flyhard) a Gràcia, el 18 d'octubre.

“Ara hem de defensar la llengua més que mai”



Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)

És una veu i un rostre militant pel teatre i la llengua, des de fa dècades. Tant li fa ser a primera línia com a tercera filera. Però hi és. I això que va entrar al món del teatre!
L'han premiada per l'obra Vostè ja ho entendrà, un sublim muntatge que va passar desapercebut al Tantarantana, lamentablement.
Sí, és una cosa que m'ha fet il·lusió. Perquè, pel que recordo, habitualment es premia un actor o actriu arran d'un paper protagonista en una obra de gran renom. Al començament, no hi va anar gaire públic, però al final vam deixar gent fora. És una llàstima.
I per què no l'han reprès? Es tracta d'un monòleg; no pot costar gaire tornar a trobar dates...
Ho vam intentar. No es va poder fer en aquell moment. Ara encara ho tenim pendent i amb el premi es fa més viable.
Es tracta d'una obra dramàtica en què, a sobre, s'opta per no moure ni un dit de la mà.
Aquesta va ser una decisió molt encertada del director, Xavier Albertí. Se li va acudir a l'assaig general. Complica encara més recordar el text perquè normalment es recorden fragments a partir dels moviments. Penso que és una obra pensada per a la gent a qui li agrada escoltar i a qui li agrada el teatre. Va venir un dia una mare i un fill alemanys que no entenien ni català ni castellà però que en van sortir meravellats. Suposo que deurien conèixer l'obra de Magris.
Com va sorgir la idea?
Anna Casasses, que és la traductora al català de Claudio Magris, em va dir el dia de la presentació de la novetat de l'editorial 1984 que havia estat pensant en mi mentre la traduïa. Resulta que jo la vaig ensenyar a llegir i a escriure en la meva etapa de professora a la Isabel de Villena, l'escola en la qual jo també havia estudiat. D'entrada, no m'imaginava fent una obra de teatre i això que l'havia llegida. Em vaig decidir quan, en el mateix acte, Joan Sagarra em va dir que esperava que la representés. Aprofitant que hi era en Magris, ja li vaig mostrar interès per comprar els drets en català i en castellà. No és pas una obra de teatre però sí que se n'han fet algunes versions a països com ara Àustria i França, molt diferents de la nostra.
En castellà, també?
De sempre sóc una gran defensora de la llengua, tot i que haig de reconèixer que al principi també em vaig plantejar d'anar a treballar a Madrid d'actriu. Va ser fins al dia que, amb tots els permisos en regla, ens van prohibir un recital amb obres de Maria Aurèlia Campmany, Jaume Alcover, i l'Homenatge a Picasso, de Palau i Fabre. Va ser pels anys setanta. Es veu que la nostra representació al Poliorama coincidia amb un míting de Blas Piñar. Jo he fet obres en castellà, com ara peces de Valle-Inclán a Barcelona, però ara em costaria fer-ho. Ara sí que em plantejo fer una versió en castellà de Vostè... i representar-la per l'Estat espanyol.
Condiciona el moment polític de xoc de trens entre Catalunya i l'Estat?
Sempre he mirat de fer les funcions en català. Una excepció va ser La ópera de cuatro cuartos, de Brecht, plantejada per Bieito; es feien només 4 funcions i després feia gira estatal. Ho vaig fer però no m'agrada, encara que algú ho consideri un sacrifici estúpid. Ara, a més, és un moment en què hem de ser més contundents que mai en la defensa de la llengua. Tant de bo pugui fer una gira per Catalunya amb aquesta peça.I a València la vull fer en català, encara que a resultes d'això vingui menys públic. És una manera de donar suport als valencians que defensen la llengua en aquests moments tan difícils. És militància. Potser no és pràctic, però, per a mi, és així.
Albertí, que ara serà el director del TNC, mai ha dirigit una obra en aquests 15 anys d'aquest teatre. Tampoc Salvat!
El cas de Salvat és una vergonya nacional. Ara ja no hi ha la possibilitat de corregir-ho. Això no es fa. No crec que passi en cap país del món aquesta voluntat de no oferir-li una direcció escènica. Dels buits del TNC, Salvat és el més flagrant. Ell ha estat un home que ha treballat fora de Catalunya, molt abans que Rigola o Bieito. Pel que fa a Albertí, estic molt contenta, penso que és un home intel·ligentíssim.
Ara confia que tindrà més presència al TNC?
Vaig ser jo que el vaig anar a buscar per a Vostè ja ho entendrà. La veritat és que hi havia quatre bones opcions per dirigir el TNC (Albertí, Broggi, Mestres, Portaceli); amb molts d'ells hi he treballat i els respecto molt. Però és que Albertí reuneix la faceta de gestor, director i músic. No li falta de res. No penso en mi quan dic que serà molt bon director al TNC. Preferiria que fos ell i no treballar durant 4 anys al TNC que ho fes algú altre i sí que hi treballés. Ara, també és veritat que s'ha perdut l'oportunitat que el TNC el dirigeixi, per fi, una directora.
Qui domina entre autor, director i actor dalt de l'escena? Qui marca la pauta?
Al principi, era el cap de cartell: els actors que figuressin en un muntatge. Sempre hi havia autors molt consagrats, com en Sagarra. A partir de Ricard Salvat arrenca la revolució absoluta. Comença a fer-se teatre interessant després de la Guerra Civil, tot i que amb molts problemes des de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona. Salvat va donar a conèixer Brecht, Pirandello, Peter Handke i Sartre a Catalunya, però també va fer Espriu, Ruyra, Apel·les Mestres, Joan Brossa... A partir de Salvat, es comença a comptar amb les direccions.
Ara, la moda sembla que imposi l'autoria contemporània catalana. Al TNC faran 4 títols a la Sala Gran. Han arribat a l'Olimp!
El que m'interessa d'una obra de teatre és el text.M'interessen les idees que es donen a través d'explicar una història. Avui, m'agradaria que hi hagués un equilibri entre autoria, direcció i interpretació. Jo no puc veure John Wayne, però John Ford en treu un actor formidable. Que es coneguin autors i directors també deu implicar que la cultura del país ha pujat darrerament.
Vénen èpoques magres, però. I més amb la bomba de l'IVA que salta al tram general!
És un desastre, sí, aquesta pujada exageradíssima. Hi haurà moltes sales que tindran dificultats. De fet, tots en tindrem. Però quan arriben temps difícils, es busquen mecanismes. Ara m'agrada perquè es veu un renaixement de les companyies. Jo he tingut molta sort perquè sempre he anat tenint feina a la Cova del Drac, al Romea, a la televisió... Quan he tingut menys feina, he arriscat fent un recital i mirant-lo de tirar endavant. No hem d'oblidar que fer teatre ens diverteix molt. Això, a vegades, és un problema, perquè n'hi ha més d'un que juga amb la nostra il·lusió. Demostra, però, que no és una feina qualsevol. Sovint, veus que t'has de guanyar les garrofes en altres camps. Amb l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya vam aconseguir, al cap de molts anys, establir uns convenis de mínims per evitar que s'explotés el personal.
TRAJECTÒRIA

De professora a actriu, a la Cúpula del Coliseum d'en Salvat


Carme Sansa també rep el premi nacional per la seva trajectòria. A l'octubre, quan s'entreguen els premis, celebrarà els 49 anys des que va començar a l'Adrià Gual amb Ricard Salvat. El seu padrí el duia a les funcions de la Cúpula del Coliseum, on es gestava el projecte de Ricard Salvat. Un dia, ella i dues mestres més de la Isabel de Villena es van apuntar a classes de teatre. Ella, molt tímida, és la que finalment va fer carrera. Sansa no sovinteja actuacions als grans teatres: “En part, perquè la gent confia en els seus equips. I jo, normalment, sempre he anat per lliure.” També per qüestió de sort. Li van oferir papers per a produccions quan tenia gires pendents.