Anys de compartir

Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)

Tot evoluciona. La consistència de les companyies estables vinculades a una sala és ja una entelèquia. Fins i tot, les vinculacions, habitualment més duradores entre els equips artístics i les sales són, avui, inestables. Ara, cada projecte busca el millor espai on situar-se. I això no casa amb la necessitat de mantenir fidelitats. Les sales i els seus directors entenen que aquests són anys de compartir creadors i projectes.

A teatres com el Lliure ja fa anys que es van desintegrar la companyia històrica (també en el nou intent d'Àlex Rigola durant els seus primers anys a la direcció del teatre). Calixto Bieito va construir una mena de companyia al Romea amb Carles Canut, Mingo Ràfols, Boris Ruiz i també Roser Camí, Lluís Villanueva, Victoria Pagés o Àngels Bassas, que també completava amb Joel Joan, Josep Maria Pou i, fins i tot, Juan Echanove. Però ja abans de l'últim any de Bieito al Romea la companyia ja estava desmembrada pràcticament. Ara, Julio Manrique manté la fidelitat dels actors que van treballar amb ell en les produccions de La Troca, però encara és d'hora per considerar que fan estada tot l'any en un teatre. Al TNC només hi ha hagut una companyia estable, per a brindar les últimes produccions del T6 però, tot i així, no para de variar. Hi ha excepcions notables: La Cubana manté històrics en la seva actual producció de Campanades de boda al Tívoli mentre que Dagoll Dagom es reserva llocs a la fitxa artística de La família irreal, al Victòria. Al Lliure, enguany han tancat un curs sencer amb l'actor Francesc Orella, tot un sudoku als repartiments.

També s'atomitza ara les relacions dels equips artístics amb les sales. De fet, exemples com la companyia Flyhard amb el seu espai del carrer Alpens, la Perla29 a la Biblioteca de Catalunya o, darrerament, Gataro a l'Almeria Teatre i l'equip de l'Atrium a la sala homònima, busquen l'oportunitat de fer el salt a sales comercials o, si més no, de major aforament per poder donar una vida més confortable als seus repartiments artístics.

La Perla 29, a hores d'ara, per exemple, mostra Natale in casa Cupiello a la Biblioteca de Catalunya, mentre, també fa funcions de la reposada i celebrada Incendis al Teatre Romea. I és més, també hi ha la producció de Cyrano (amb Pere Arquillué de cap de cartell) al Centro Dramático Nacional, a Madrid fins aquest diumenge. És una companyia, indubtablement, de moda que ha hagut de passar molt temps buscant un espai estable per a fer-se visible a Barcelona, fins que al 2004 els hi van deixar un espai a la Biblioteca de Catalunya.

La companyia Flyhard, abans d'obrir el local com a sala, va fer provatures a la Villarroel (amb l'apadrinatge de Javier Daulte), així com a la Sala Beckett i el Versus o, fins i tot, el Club Capitol. Ara, el seu camp de proves és Alpens. I quan una peça troba sortida es projecta a sales més o menys comercials (És el cas deBurundanga de Jordi Galceran o de Litus de Marta Buchaca, a l'Espai Lliure). En aquesta conjuntura també provaran el salt Raimon Molins i l'equip d'Atrium, fent una nova versió de Litoral de Wajdi Mouawad al Romea, un altres text sobre la tetralogia de la immigració escrit per l'autor canadenc d'origen palestí. També l'obertura de l'Almeria Teatre o recentment, la reobertura de Teatre Akademia és el resultat d'equips de creadros que es volen fer un lloc a l'aparador, per transcendir en sales més àmplies, més endavant.

Autors i obres es desplacen àgilment

Sempre s'havia dit que els empresaris de Barcelona són generosos i saben compartir èxits quan hi ha compromisos de la sala on s'ha acollit un èxit. Exemples gràfics són El mètode Grönholm i Mar i Cel (del TNC a Poliorama o Victòria, respectivament). Però també musicals com Siete novias para siete hermanos,oFama que saltava d'un empresari teatral a un altre. Enguany, el Poliorama ha acollit Pàtria,, de Jordi Casanovas, després de triomfar al Lliure de Gràcia. També s'havia parlat d'allargar temporada de La Bête, si el públic es quedava fora de les funcions del TNC, però ha estat una proposta que sembla descartada perquè el públic no ha respost tant com s'esperava i per les dificultats en la substitució d'anna Lizaran (que, de fet, ja va obligar a escurçar la gira).

Els autors, que fa una dècada en prou feines trobaven un refugi, ara viuen una feliç trobada amb els espectadors i programen en funció de la sala que serà més receptiva al seu treball, sigui compromès, còmic o indie. Aquest és l'any, per exemple, de Pau Miró que se l'ha protegit com autor resident del Lliure i, mentre ha aconseguit portar una peça a la Sala Beckett, Un refugi indie fins diumenge; o El viatge a la Lluna per a públic familiar que també estarà fins diumenge a la Sala Tallers del TNC. El cas de Casanovas també és simptomàtic. Ha fet temporada al Lliure i prepara la reposició al TNC d'Una història catalana.