Jimmy Gimferrer obre temporada a La Mercè reinterpretant Artaud



Font: J.L.C. (elpuntavui.cat)
“Necessitem que l'espectacle al qual assistim sigui únic, que ens doni la impressió de ser tan imprevist i incapaç de repetir-se com qualsevol acte de la vida, qualsevol esdeveniment dut per les circumstàncies. [...] La il·lusió que busquem crear no descansarà pas sobre la major o menor versemblança de l'acció, sinó sobre la força comunicativa i la realitat d'aquesta acció. Demanem, en una paraula, al nostre públic, una adhesió íntima i profunda.” Aquesta és una declaració de principis extreta íntegrament d'un manifest postulat pel mateix Antonin Artaud, del qual el polifacètic artista Jimmy Gimferrer parteix per concebre Elagàbal infant, l'espectacle multidisciplinari de producció pròpia que dóna el tret de sortida de la temporada del Teatre Municipal a la sala off, situada a l'Auditori de la Mercè (avui, a les 21 h).
Elagàbal infant està format per un curtmetratge cinematogràfic, una discussió divulgativa a càrrec del crític cinematogràfic Àngel Quintana i un espectacle en directe en què es barregen teatre, dansa, música i projeccions. La seva proposta, doncs, es divideix en dues parts: d'una banda, la pel·lícula ambientada en el món clàssic, en la qual es mostra la trobada d'un infant amb uns éssers aparentment divins; de l'altra, i en aquest cas en directe, s'escenifica un temple espacial que navega per l'infern, un oracle en forma de màscara. I, entre aquests dos mons, un mèdium s'encarrega de transcriure literalment els misteris de l'oracle, que anuncia el terrible destí de l'emperador infant.
Seguint les premisses d'Artaud, Gimferrer, reconegut director de fotografia de films com Aitá i El cant dels ocells –que aquí exerceix la direcció i l'autoria del text–, no només pretén desempallegar-se de tota versemblança i de tota lògica, sinó que també canvia la configuració de la sala de manera que l'espectacle s'adapta a les necessitats de l'acció.
Els espectadors a Delfos
Segons l'autor, l'espectacle pretén, primer d'una manera impressionista i després d'una manera sintètica, “usurpar el realisme per arribar a una mistificació superior, la de la presència de la realitat”. El text –unes anotacions que van servir d'esquema per escriure el llibre Elagàbal, l'anarquista coronat– “no pretén ser interpretat, sinó que és dit amb tota la força del seu significat, tal com feia l'oracle, distant i indolent a les coses terrenals”. Només els espectadors “n'hauran de prendre consciència, com si fossin els mateixos sacerdots de l'oracle de Delfos”, remarca Gimferrer.

No hay comentarios:

Publicar un comentario