Pedro Ruiz: "M'estimo més els problemes de ser inconscient que els de ser covard"

Font: Thaïs Gutiérrez (ara.cat)

El nom de Pedro Ruiz (Barcelona, 1947) sempre ha estat sinònim de polèmica encara que ell defuig les etiquetes i presumeix de no haver-se alineat mai amb ningú. L'edat no li ha moderat el discurs ni li ha tret pèls de la llengua. Fins al 27 de gener serà al Teatre Apolo amb l'obra No estoy muerto, estoy en el Apolo, en què fa un repàs ple de crítica i humor a la nostra realitat, que segons diu tant podria ser una falla com un circ.
De què parla el seu nou espectacle?
De nosaltres. De com som de ridículs i de la presó en què vivim. És una mirada sobre nosaltres mateixos. Parlo de futbol, de sexe, de costums, de tot una mica... I poc de política.
Per què només poc?
Perquè la política em fa fàstic. La condició humana és molt corruptible i quan la gent va en un grup és molt sospitosa, jo sospitaria fins i tot de mi. Per això no voto mai. Crec que això s'ha convertit en una dictadura maquillada.
Per què?
Per inacció dels ciutadans i per excés d'acció dels polítics, que s'han convertit en els reis del mambo.
Ens hauríem de queixar més?
Queixar-se més no serveix per res. El 15-M ens va servir per veure que si no ens organitzem no arribem enlloc. Jo penso que el sistema és indestructible. I les petites qüestions, inclosa la independència d'aquí o d'allà, són detalls. Els que ho maneguen tot ho seguiran fent encara que siguem Europa sencera, mig Europa o un quart.
Precisament pel tema de la independència, Catalunya viu un moment polític convuls. Com el veu vivint entre Madrid i Barcelona?
Crec que és artificial, per les dues bandes. A Madrid diuen coses d'aquí que demostren que no entenen ni saben. Jo sóc un home molt relativista: penso en el cosmos i en els milers de galàxies. Així que pensar en la independència del comtat de Treviño em fa descollonar. A Madrid es parla de Barcelona sense conèixer-la i a Barcelona es parla de Madrid sense conèixer-la. Els senyorets de Madrid no volen saber que hi ha un sentiment català i que és un sentiment de veritat. Fins que no s'ho prenguin seriosament no ho entendran.
Al llarg de la seva carrera li han posat moltes etiquetes. El molesta?
Jo me les trec, si puc. Quan em pregunten com em poden definir, si com a xòuman, actor, humorista, còmic... els dic que posin l'única veritat: un que es morirà. La resta són coses que vas sent.
Després de tants anys treballant, no està cansat?
Estic cansat de lluitar contra el sistema, perquè és molt fort i posa molts problemes.
Quin tipus de problemes?
Ara em passen coses que no em passaven en temps de Franco. Abans, a cada ciutat espanyola hi havia un teatre privat. Tu hi arribaves, el llogaves i treballaves. Ara, a les ciutats els teatres són de la comunitat, de l'ajuntament o del govern central, i ni pagant, si no caus bé, no treballes.
Això desgasta molt?
Sí, moltíssim. Per això jo dic que Franco no ha mort, va explotar en mil bocins i són aquests. Ara hi ha botigues establertes i ets d'una botiga o d'una altra. I jo no sóc de cap botiga i estic molt content de no ser-ho. El meu gran èxit és aquest, tot i que en pago un preu molt alt. Però prefereixo això a llepar culs.
Vostè sempre s'ha caracteritzat per dir el que pensa. No ha pensat mai que s'hauria d'haver mossegat la llengua?
Sí, però no he pogut. Jo m'estimo més els problemes que em dóna la meva inconsciència que els que em donaria la covardia.
Ara, en canvi, sembla que està molt de moda ser políticament correcte.
Sí. Jo no sóc políticament correcte perquè ser-ho vol dir ser vitalment incomplet. De tant que s'han mossegat la llengua els ciutadans, els polítics s'han cregut els reis del mambo. I no, ells són uns empleats nostres. I la gent tampoc ho té clar.
Fa molt temps que no fa televisió. No vol tornar-hi?
Fa 10 anys que no faig tele. I no hi torno perquè no m'hi volen. El que passa és que ha de trucar un polític i dir: "Aquest sí". Una televisió pública hauria d'oferir un programa d'Alfonso Ussía i a continuació un altre d'Ana Pastor. La resta és sectarisme, i tothom ven sectarisme, i així no arribarem enlloc.
La seva mirada sobre la televisió actual és, doncs, molt crítica.
Jo crec que la televisió és un mirall de la societat. Hi ha cadenes que han fet més mal a la societat que el terrorisme. Hi ha uns continguts que s'han carregat l'ètica, els mèrits, l'esforç, i això és una cosa terrible que no sé quant temps costarà arreglar-la, si es pot.
L'excusa de l'audiència és vàlida?
No, és una mentida i jo no me l'empasso. Entre el que fabrica la pistola i el que la compra el culpable és el que la fabrica. Perquè té diners, té coneixements i vendre pistoles és molt senzill. Jo no em posaria les mans al cap si hi hagués censura a la tele perquè és gent que ven exemples. Una societat que té exemples dolents no pot tenir bones realitats.

No hay comentarios:

Publicar un comentario