31/1/13

Per un públic nou



Font: Juan Manuel Játiva (elpais.com)
La trobada dels professionals de les arts escèniques que va tenir lloc a Alcoi a les darreries del novembre passat va ser tan destacada per la novetat de la iniciativa i pel nombre de participants —amb més de cinquanta exponents en les meses de debat i altres tants a l’altra banda— que renuncià a l’objectiu d’establir unes conclusions a favor del diàleg obert. La fotografia d’aqueix diàleg ha estat per fi revelada i distribuïda entre els interessats.
No era previsible l’aparició de brots verds en una situació com l’actual, però sí que s’hi constatà una preocupació creixent pel públic, una necessitat de cooperació i de coordinació més gran del sector, l’afirmació que hi ha ajudes publiques més enllà de les minvades caixes autonòmiques, provincials i municipals, i, fins i tot, algun cas d’èxit.
El punt de partida era (i és) dramàtic, expressat de maneres diferents: “desarticulació progressiva del sector”, amb “problemes afegits al sector del públic i la dansa”, fins a arribar a parlar de la crisi com a excusa “per a continuar destruint totalment el sector” per l’Administració pública en un “tomb neoliberal” associat al “menyspreu de la cultura”, que deixa “en les mans del mercat la possibilitat d’accés dels ciutadans a la cultura”. Retalls i impagaments pel sector públic se sumen a la tendència d’optar pel pagament en taquilla en lloc de fer-ho per caixets. Més enllà de la mirada vers l’Administració, els professionals de les arts escèniques també subratllaren la disminució considerable de públic, “la desconnexió entre els professionals amb més experiència i les noves generacions de professionals” i una altra desconnexió, potser encara més preocupant: “S’ha perdut el contacte amb la societat, tal volta no es fa el que els interessa o”, confessaven en la mesa de distribució i exhibició, “no sabem fer-los arribar correctament les nostres propostes”, mentre en la mesa de gestors i responsables de circuits es parlava de la pèrdua de públic tan alarmant i la impossibilitat de “mantenir les programacions amb els nivells d’ocupació actuals”.
El cas de Teatres de la Generalitat, ja desaparegut, va ser tractat, i molt críticament, a banda. La creació del consorci aglutinador de tots els organismes culturals de la Generalitat, CulturArts, a costa dels nous esdeveniments que estan tenint lloc ara, com el nomenament d’un director general, es va considerar com “una oficina liquidadora més que no un motor per a la reactivació del sector teatral”.
Així les coses, i considerant que el títol del congrés era “Mirant al futur”, els reptes són “potenciar la relació amb el públic i la creació de nous espectadors com a via de futur”; els canvis en les polítiques culturals i, en particular, teatrals, i, sobretot, les iniciatives que podríem anomenar sinàptiques, de relació. Expressions com ara “coordinació”, “cooperació”, “complementarietat”, “col·laboració” i semblants es reiteren i es reforcen. Sinapsis entre administracions i professionals, o entre el sector escènic i l’audiovisual. Dins dels mateixos col·lectius de les arts escèniques, entre productors, creadors, companyies, programadors, actors i distribuïdors. De la coordinació “entre poblacions pròximes” a la “creació de xarxes de coordinació per a organitzar gires o circuits”. No hi va faltar la referència a “relacions noves i mercats nous a l’estranger”, o a les plataformes per a coordinar gires.
“Hem d’aconseguir estar units”, es reafirmà en la mesa d’alternatives de treball en xarxa, “sense grans estructures ni una despesa considerable en aquestes”.
I no es deixà d’al·ludir a la relació amb el públic.
Es parlà de “potenciar la relació amb el públic i la creació de nous espectadors”, i també de “regenerar el públic potenciant polítiques de fidelització i atracció d’altres segments de població”.  Quant a la creació de públics, es destacà “l’educació dels espectadors”. Una nota d’optimisme en aquest capítol la donà la valoració dels dotze anys d’experiència del Circuit Café Teatre valencià, creat per dos actors que van veure aqueix espai necessari i quasi buit i que obtingueren el suport dels locals integrants i el patrocini d’espònsors privats. La “consolidació plena” d’aquest circuit és avalada pel nombre d’espectadors, “una mitjana de 150 persones que acudeixen diàriament a cada local, la qual cosa suposa una xifra de 2.000 espectadors per setmana, si fa no fa”. L’augment de funcions setmanals com fa l’Olympia representa una altra opció per a compensar la caiguda de públic.
La mesa de festivals reuní per primera volta quasi una desena de certàmens valencians, des de la Mostra de Pallassos de Xirivella fins al Cabanyal Íntim. La reducció de pressupostos en tots els casos, constatable i considerable, no impedí l’aposta per mantenir-ne la celebració en tot cas. L’esperit de cooperació quedà palés en aquesta mesa, ja que d’allí va nàixer la idea de celebrar trobades anuals per a intercanviar experiències.

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada