Temps de pega escènica

Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)

A l'ensopegada general de l'increment de l'IVA cal afegir la sotragada de mitja dotzena d'actors que han hagut d'abandonar un muntatge per una lesió temporal. És evident que l'actuació en directe porta intrínsec aquest risc, però també és cert que mai com en aquests mesos s'han multiplicat unes baixes laborals que, d'altra banda, s'han produït majoritàriament fora d'escena. Aquesta és una llista prou representativa d'aquests mesos horribilis de l'escenari català.

La primera baixa sonada va ser la d'Anna Lizaran. Unes molèsties li feien impossible assumir un paper monstruosament gegantí com el de Valère a La Bête. Va agafar la baixa, pocs dies abans de l'estrena, que es va haver d'ajornar tres setmanes perquè Jordi Bosch la substituís. Es va estudiar fer un canvi de papers dins de la companyia per provar de reduir l'endarreriment de les funcions. Es va descartar. Bosch es va presentar aclarint que quan Lizaran es recuperés, recuperaria el seu lloc protagonista. En realitat, el canvi de repartiment va implicar també una reducció de la gira, ja que Bosch no va voler faltar al compromís de l'espectacle, en el qual ja estava contractat. Lizaran té emparaulat, com a mínim, un altre gran projecte, amb dramatúrgia de Pau Miró al Teatre Lliure. Ja quan es va presentar, no tenia data reservada.

Maife Gil lluïa un paper protagonista a la comèdia sentimental Noies de calendari. Quan feia poques setmanes que estava en cartell, es va fer mal al peu i va ser impossible seguir amb la representació. Va cobrir la baixa Carme Balagué. L'obra aspirava a fer estada fins a passar el Nadal al Poliorama. Finalment, tampoc acompanyaven les dades a taquilla i es va haver de retirar a finals de novembre.

Sol Picó tenia una temporada prometedora a Barcelona. Perquè presentava al TNC l'espectacle Memòries d'una peça (estrenat a Temporada Alta aquesta tardor) i repescava El llac de les mosques al Romea. Una lesió al menisc de la mateixa ballarina el mateix dia de l'estrena a Salt ha implicat l'anul·lació de funcions del Romea. Probablement, sí que es pugui mantenir la funció al TNC (del 4 al 14 de juliol).

Pere Arquillué es va trencar el menisc coincidint amb l'estrena de Cyrano al Centro Dramático Nacional. Simplement, es va endarrerir l'estrena un dia. Ara, l'actor haurà de trobar alguna temporada per fer-se una operació abans que la lesió esdevingui crònica. Sí que ha estat definitiva la lesió de Rosa Raluy. En el pont de desembre va caure en plena actuació i es va trencar tíbia i peroné. Debutava en el seu exercici aeri en tela de seda.

També en el camp del circ s'ha produït l'última baixa laboral coneguda. Es tracta de Jeremias Faganel, que es va lesionar a l'esquena mentre practicava a la perxa xinesa, pocs dies abans de l'estrena. La troupe d'El dorado va decidir mantenir totes les funcions, tot i que rebaixant l'exigència física a aquest acròbata, endarrerint l'estrena oficial una setmana. A partir del 21 de desembre ja es representa l'espectacle amb tots els exercicis acrobàtics previstos. La temporada s'acabarà el 13 de gener. També ha causat baixa al Romea Forests, a causa d'una baixa imprevista d'una actriu anglesa. Estrenada a Birmingham, ha fet una única funció a Catalunya. L'entrada al Romea ja va ser in extremis. Ara, s'ha descartat pel cost que significaria repetir assajos amb una nova actriu que la substituís.

L'única alta

L'any passat, l'única baixa va ser la de Francesc Orella. Pocs dies abans de l'estrena d'Hedda Gabler va relliscar a l'estació de Valldoreix i es va trencar el peu. El va substituir el director, David Selvas. Ara Orella està en forma. De fet, aquesta és la seva temporada al Lliure: va encadenant una producció darrere l'altra. De fet, tindrà el privilegi de poder representar el paper d'Hedda Gabler, ja que gràcies a l'èxit de l'any passat, es va decidir reprogramar.

Si un actor es cura, no recupera el seu lloc titular

La tradició marca que si algun actor o actriu en substitueix un altre per qualsevol raó, aquest manté el seu nou paper fins que la producció continuï viva. Per això s'entenen les dèries dels artistes a cuidar-se molt, sobretot quan tenen un repte a escena. Si els intèrprets que tenen papers protagonistes no solen trigar a tenir una nova oportunitat, molt més difícil és recuperar el lideratge en les proves de càsting per als personatges secundaris. Per això, és doblement dolorós haver de deixar una producció per una lesió fortuïta.

En el cas de les actrius, sempre han considerat una raó d'arraconament la seva maternitat. L'excepció són actrius com ara les de T de Teatre, que, empresàries i actrius alhora, van saber donar-se temps i substitucions per poder afrontar els naixements dels seus fills, durant uns quants anys. Les gires no afluixaven; les substitucions no eren gens traumàtiques.

De substituts que han quedat per sempre, n'hi ha un bon grapat. Un dels més sonats és Paco Mir. En els inicis de Tricicle, Joan Gràcia i Carles Sans van necessitar un substitut, perquè el tercer membre del grup els va deixar a l'estacada pocs dies abans d'un festival de mim. Necessitaven un recanvi. Sans coneixia un company. Gràcia proposava Mir. Primer Sans va trucar al seu amic. Comunicava. Van anar a l'altra opció. Mir era a casa. I ara és Tricicle indiscutible.