31/1/13

Xavier Torras: "Les obres amb compromís acaben interessant al públic"

Font: Ariadna Trillas (ara.cat)

"¿Veu com el piano és al costat del públic? És així durant l'obra. No l'hem posat aquí per a l'entrevista", s'afanya a dir Xavier Torras (Barcelona, 1980) tot just veu entrar el fotògraf al petit Teatre Almeria, a Gràcia, on s'acaba de renovar l'espectacle Over the moon, amb direcció de David Pintó. La música de Torras i les veus d'Ivan Labanda, Elena Gadel, Víctor Estévez i Patrícia Paisal sostenen l'espectacle. El pianista va començar a tocar el piano als set anys. Aviat va descobrir que sense no s'expressava igual. Quan era adolescent ja dirigia els seus companys de classe en petites obres musicals que havia compost ell mateix, de les quals ara diu que s'avergonyeix. Ha estat professor a l'escola de teatre musical Memory i director musical d'obres de gran format com Mamma mia! iJesucristo Superstar, i d'espectacles com Live in burlesque a El Molino. Dirigeix OrquestART i ha ensenyat cant a presos al programa El coro de la cárcel.
Com neix Over the moon?
Pensàvem que calia regenerar el teatre musical. No volíem emocionar l'espectador des de l'efectisme d'un gran espectacle, sinó des de la sinceritat.
Fa molta pinta d'identificar-se amb Jonathan Larson.
Totalment! Larson buscava noves maneres de fer teatre amb música, va fugir de les obres d'entreteniment. Rent era una adaptació de La bohème, però Larson va intentar fer-hi una foto de la Nova York de finals dels 80. Va preguntar-se: "Jo sóc un bohemi? Sóc compositor, però he de treballar tot el dia com a cambrer per guanyar-me la vida..." Jo sóc compositor, com ell. I em preocupen coses que a ell el preocupaven.
A Larson el preocupava sentir-se vell perquè arribava als 30. No em deprimeixi…
Però pensi que va escriure una gran obra que no va veure estrenada perquè va morir abans, així que el seu temor va ser profètic. Tenir 30 anys ara no és el mateix que tenir-los llavors. Ara lluitem pels nostres somnis però la vida ens fa lluitar per arribar a final de mes. ¿Podem ser idealistes? Larson deia: "Al final, artista ho pot ser qui s'ho pot permetre". Però tot i això, ell convida a aixecar-se de la cadira i a fer passos.
No tinc clar que es transmeti un missatge optimista.
Amb Larson hi ha un cert desengany amb la vida i amb el món. Però sempre es deixa una porta oberta al canvi. Les coses canvien si tots decidim canviar-les.
Una por que no paralitza.
Exactament. Una por que convida al moviment. A mi m'agrada pensar que les cadires (l'únic element de l'escenografia) signifiquen la comoditat. Tens moltes cadires, i no has de fer que tota la teva vida es basi en una sola cadira on t'asseguis i prou. T'has d'activar!
Realment, es fa estrany. El teatre musical s'identifica amb l'entreteniment.
Se'ns hi ha acostumat. Però és un gènere dramàtic, que permet remoure. Richard Rodgers o els germans Gershwin tenien molta inquietud, feien crítica i denúncia. Però a partir dels anys 20 els productors van apostar per l'evasió. Era el període d'entreguerres. I després només es van reprendre els grans espectacles per passar una bona estona. El gènere permet molt més. De Rentem va emocionar que un personatge digués que, com a músic, li agradaria fer una cançó per la qual ser recordat sempre. Brutal! Però aquest corrent no interessa a gaires productors.
De fet, el productor d' Over the moon és el seu germà [Jordi Torras].
Qualsevol altre només hauria mirat les possibilitats de taquillatge. Ens acaben de prorrogar l'espectacle perquè la gent omple el teatre. Però sobre el paper era un plantejament de risc pur: un espectacle monogràfic d'un autor que va fer una obra i va morir. Hi ha personatges sense nom i cognom que defensen idees, sense escenografia. Però les obres amb compromís acaben interessant el públic.
Forçosament els feia falta una sala petita.
Era clau la proximitat física amb l'espectador. Calia una sala de petit format, i sense grans artificis, ni escenografia, ni una gran orquestra. Si jo aixeco les mans del teclat i deixo de tocar i un actor deixa de cantar, s'ha acabat l'espectacle.
Vostè no ha hagut de fer de cambrer. Viu de la música.
Cert. Compagino la direcció d'OrquestART amb la meva carrera com a compositor i com a pianista. No és fàcil fer que les tres coses convisquin. Totes tres demanen molta dedicació.
Com va ser l'experiència d'ensenyar als presos?
Jo ensenyava conceptes musicals i valors de la vida als presos sense que se n'adonessin. El treball en equip l'entenien ràpid: en un cor, aprens ràpid. Si en una secció un desafina és un desastre. S'han d'unir perquè allò soni bé.
Ja ha escrit la cançó per la qual espera ser recordat?
No. M'agradaria aconseguir-ho, però al mateix temps m'agradaria no tenir mai la sensació d'haver-ho aconseguit.

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada