6/2/13

DISPARA / AGAFA EL TRESOR / REPETEIX



TEXT: MARK RAVENHILL
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: JOSEP MARIA MESTRES
INTÈRPRETS: SÍLVIA BEL, BORE BUIKA, ROGER CASAMAJOR, ÀLEX CASANOVAS, MAR CASAS, GONZALO CUNILL, MÒNICA LÓPEZ, CARMEN MACHI, ÀUREA MÁRQUEZ i ADRIÀ ROCA/ ORIOL SANS
DURADA: 1h 30 (primera part) + 15min (entreacte) + 1h 15min (segona part)
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)

De veritats incòmodes, d'aquestes que no s'expliquen i que s'amaguen darrera d'una popular frase de "Nosaltres som bones persones, però ells són l'enemic". Tot això salta pels aires i es transforma en un combat contra l'ètica. Set històries de guerra, set trets contra la consciència occidental, contra la democràcia, la llibertat i una suposada justícia de pensar que s'està fent el bé, quan és ben bé tot el contrari.

La posada en escena no pot ser més efectivista. Les pantalles que projecten imatge rere imatge de guerra, combats, la caiguda de les Torres Bessones, del Sadam Huseim busquen impactar a l'espectador entre història i història més que situar-lo en un context particular. Els textos ja són per si sols suficientment impactants que no necessitarien pas una ajuda externa. Però la posada en escena no es limita a unes quantes pantalles, les diferents escenografies són força contundents, potser la que més, la segona on els personatges viuen en gàbies de protecció contra les persones dolentes de l'exterior.

La primera història Les troianes fica a l'espectador dins l'obra d'una manera brutal. Culpabilitzant-lo, convertint-lo en el dolent de la pel·lícula, fes que es senti primer una víctima i després el botxí de tot l'espectacle. A Terror i misèria es busca la seguretat per damunt de tot, des dels aparells més innovadors fins a viure en una urbanització semblant a una fortalesa, cap persona està fora de perill, l'obsessió per la seguretat és màxima. El Crepuscle dels deus, la història més commovedora, d'extrems, i amb una gran càrrega d'humor negre, que ens fa replantejar-nos quines són les necessitats humanes més bàsiques que estan per damunt de tot. La Madre, amb un llenguatge groller, carregat d'humor negre ens qüestiona el paper de l'exèrcit. El paradís perdut ens demostra que tots portem un mostre a dins. Crim i càstig ens fa caure la careta de la democràcia i ens demostra que no tot en què s'escuda la democràcia és un comportament democràtic. Guerra i pau, finalitza l'espectacle en format somni infantil, per mi la pitjor història de totes.

Amb un repartiment plagat de grans noms i on el protagonisme recau especialment en les dones, la gran sorpresa interpretativa la posa una, fins ara, desconeguda Mar Casas que en la història El Crepuscle dels deus interpreta a una dona d'una país conquerit per una gran potencia, que havia estat professora d'universitat i que ara no té ni què menjar. La seva batalla per aconseguir un tros de pa que portar-se a la boca amb la seva contrincant (la Sílvia Bel) que només vol interrogar-la per fer el bé i portar la manera occidental plena de bondats al país conquerit. Impressionant la seva actuació, al igual que d'altres més coneguts com l'Àlex Casanovas, cada vegada millor; la Sílvia Bel increïble el seu paper de dona àrab maltractada per la guerra i per l'exèrcit; la Mònica López genial en El paradís perdut i la Carmen Machi, a la que li importa ben poc l'idioma, ella brilla per les seves interpretacions.

Fora de qualsevol embolcall que el Josep Maria Mestres hagi pensat per l'obra, el que està clar que cadascú dels textos tenen una força per si mateixos que es podia representar perfectament sense cap escenografia que l'impacte seria igual. El risc més gran resideix en trobar als actors més adequats per interpretar les paraules del Mark Ravenhill, sense dubte això s'ha aconseguit amb nota. I el que està clar que la humanitat és víctima de si mateixa.  

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada