11/2/13

Mark Ravenhill: "Al món occidental hem perdut la capacitat de compartir"

Font: Jordi Nopca (ara.cat)

Mark Ravenhill ha escrit una vintena d'obres de teatre d'ençà que l'any 1996 va debutar amb Shopping and fucking, retrat sobre l'hiperconsumisme que va proliferar a mitjans de la dècada dels 90. Nascut a West Sussex l'any 1966, Ravenhill és, ara com ara, un dels dramaturgs amb més projecció internacional del panorama britànic. Una dècada després de dirigir Unes polaroids explícites, Josep Maria Mestres presenta Dispara/agafa tresor/repeteix, una selecció de set de les disset peces estrenades l'any 2007 al Festival d'Edimburg. "El teatre de Ravenhill és un teatre a vida o mort, no s'hi valen les mitges tintes, exigeix una visceralitat a prova de bomba", assegura el director. Els espectadors poden comprovar-ho fins al 3 de març.
Dispara / agafa tresor / repeteix és una experiència contundent. Cadascuna de les disset obres va ser representada, a primera hora del matí, al Festival d'Edimburg.
Era una manera de despertar l'audiència. Veient les obres, a la majoria ja no els calia cafè.
Una de les frases recurrents dels textos és l'apel·lació a "la bona gent", la classe mitjana que no pot entendre el terrorisme ni l'atrocitat però que, en canvi, "sent un parpelleig de violació" quan té relacions sexuals amb la parella.
Tots nosaltres som bona gent, d'una manera o d'una altra. Vaig començar a pensar en la bona gent quan, poc després dels atemptats de l'11 de setembre del 2001, vaig sentir en una ràdio nord-americana un comentarista indignat que es preguntava per què els terroristes havien atacat Nova York. "No em puc creure que ens facin això, si som la bona gent", va arribar a dir. En un primer moment em va semblar que era un punt de vista molt americà, però de seguida em va semblar extensiu a bona part dels països occidentals.
D'aquí ve la ironia de "llibertat i democràcia", lema que fan servir molts dels personatges.
Un dels problemes de la classe política és la repetició constant i insaciable de conceptes com llibertat i democràcia. D'aquesta manera el valor de la paraula es devalua, es banalitza.
Aquesta banalització és un dels perills importants de l'actualitat?
Sí. La banalització del discurs fa que s'entri en un loop del qual costarà de sortir. Quan en una de les peces un soldat explica que la guerra continua i continua i continua és també una banalització.
El soldat parla, però no té cap. En altres moments apareixen àngels amb les ales trencades.
Un dels problemes del nostre món és l'excés d'imatges. A l'hora d'escriure les obres tothom tenia molt presents els moments més icònics de la caiguda de les Torres Bessones, la guerra a l'Afganistan i el derrocament de Saddam Hussein a l'Iraq. Les notícies sobre els conflictes bèl·lics i les massacres havien passat a formar part de les nostres vides. Jo em vaig plantejar donar una nova dimensió a les imatges, més lírica, teatral i metafòrica. M'encanta explicar situacions impossibles, com per exemple fer parlar un soldat sense cap.
En una de les obres, una parella de mitjana edat està obsessionada per les tanques de seguretat.
Aquest és un aspecte que vaig començar a investigar fa un parell de dècades. La gent se sent insegura, creu que s'ha d'aïllar de l'exterior. És un procés que ha anat augmentant amb els anys. Al món occidental hem perdut la capacitat de compartir. Paral·lelament, els estats cada vegada interfereixen més en la vida privada, gràcies a l'obsessió per la seguretat, i aquest procés serà molt difícil de frenar, em temo.
El terrorisme és encara un dels punts que més preocupen els ciutadans del Regne Unit?
Encara és significatiu, però ha anat perdent pes en relació amb l'economia, tot i que la situació no és tan preocupant com en altres països d'Europa. Poc després d'acabar d'escriure les obres de Dispara / agafa tresor / repeteix va haver-hi l'escàndol de Lehmann Brothers i tot va començar a canviar.
A Shopping and fucking, la seva primera obra, explicava l'interès creixent per dedicar el lleure a consumir. La crisi ens ha canviat?
A la primera meitat de la dècada dels 90, la situació econòmica era delicada, però l'expansió posterior va crear la falsa expectativa que el creixement no s'aturaria mai.
Qualsevol problema es podia resoldre consumint. Les relacions estables es van arribar a substituir per devorar un cos rere l'altre.
Aquells personatges que tenien bones feines ara estarien a l'atur o tindrien una situació laboral molt precària. La taxa d'atur dels joves frega el 50%. És una situació força complicada.
Les diferències entre rics i pobres són cada vegada més grans. La classe mitjana perilla.
Així i tot, crec que no podem perdre el sentit de l'humor. Evelyn Waugh continua sent un dels meus escriptors preferits. A la vida, per moltes coses terribles que et puguin passar, de cop i volta et trobes amb una situació divertida, sents un comentari que tret fora de context és graciós o et passa una idea curiosa pel cap i no pots evitar la rialla.

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada