3/2/13

Montserrat Carulla: "No em considero una dona dura, però sí resistent"


Font: Carles Capdevilla (ara.cat)

Estàs d'estrena: portes una criatura sota el braç, el teu primer llibre, El record és un pont al passat.
Sí, una criatura que he portat molts anys a dintre i encara l'hi porto, perquè aquella nena que descric a les memòries encara me l'escolto, és el referent de la meva vida: el que volies ser, el que no vas poder ser, aquella persona que vas conèixer, el que vas estudiar. Tot et va marcant a través dels anys. A més, jo amb aquella hi parlava, perquè a casa ningú em contestava el que jo preguntava. Era una nena inquieta, no era una nena fàcil i em deien: "Tu calla i menja". I aleshores jo em feia les preguntes, i me les contestava. Ho he anat fent durant molt de temps.
Són unes memòries dures, en què no amagues la part més dolorosa.
He fet unes memòries sense guardar rancor a ningú, ni tan sols per la persecució contra el poble català, per la qual hauria d'estar molt excitada. Però penso que les coses van passant i si hi anem posant una mica d'esforç les acabarem canviant.
Són textos que ja havies anat fent o has escrit ara el llibre?
Feia molt temps que els anava escrivint. Vaig començar a COMRàdio, on anava a explicar episodis de la meva vida, i després vaig continuar escrivint-los. Ara ja estic tranquil·la perquè he tingut quatre fills, he plantat molts arbres i he escrit aquest llibre.
En la teva infantesa, justament, no hi havia llibres a casa.
Jo anava a recitar en hospitals i associacions i va arribar un moment que em vaig quedar sense material. Com que no tenia diners, anava a la llibreria amb els llibres d'escola, els posava a sobre del llibre de poemes que m'interessava i aleshores me l'enduia a casa, copiava els poemes que m'agradaven i el tornava. Jo suposo que se'n van adonar, perquè tontos no ho eren, però com que veien que els tornava em van deixar fer durant molt de temps i vaig copiar molts versos. Quan anava a una casa que tenien molts llibres pensava que jo no era ningú perquè a casa no en teníem. Crec que jo vaig inventar la compra de llibres a terminis. Al carrer Diputació hi havia una balconada que deia "Venta de libros", hi vaig pujar i, com que no els podia pagar, li vaig demanar a l'amo si cada setmana li podia anar pagant 10 cèntims, i ho vaig anar pagant religiosament.
"N'he passat moltes, d'aquestes, i com que tinc molt bona memòria ho recordo sense rancor. Però ho recordo"
En el llibre commous molt quan dius que no et pots queixar de com t'han anat les coses a la vida malgrat que n'has vist de tots colors: anys de tristesa, desencant, frustracions... Descrius una infantesa molt dura.
És que eren uns anys molt durs. La postguerra, sobretot: el pare al camp de concentració, la mare treballant per tot arreu per tirar-nos endavant a nosaltres tres i a l'àvia, no menjar prou per la gana que teníem... Ens donaven un panet de racionament i jo a l'hora de dinar en menjava poc i me'l guardava, perquè quan tenia gana era quan tornava de l'escola. I sempre se'm menjaven el pa: si en deixava 20 centímetres, me'n deixaven 10 o 12. Mai vaig poder saber qui se'm menjava el pa perquè tothom ho negava i jo plorava. També menjàvem llenties... i les guixes, que quan les posaven a bullir en sortien uns cuquets petits que els havies d'anar apartant. Era horrorosa la idea de menjar aquelles guixes.
És la lluita per la dignitat.
Anava a l'Escuela de la Mujer perquè la mare ens va treure del col·legi de monges del carrer Bailèn quan la meva germana va dir que es volia fer monja. Allà tothom parlava en castellà. A la cuina de casa, que era el nostre món, hi parlàvem en català sempre, i el fet d'haver de renunciar-hi o d'haver de canviar al castellà en entrar a una botiga feia mal. N'he passat moltes, d'aquestes, i com que tinc molt bona memòria ho recordo sense rancor. Però ho recordo. He de denunciar tot el que va ser aquella postguerra franquista espantosa: com estàvem nosaltres, com estava el poble, la situació del meu pare en un camp de concentració perquè havia treballat a l'aviació republicana...
I sent de les nenes amb menys mitjans econòmics.
Les nenes portaven els mitjons molt blancs perquè se'ls canviaven cada dia, i jo me'ls canviava un cop a la setmana. Li vaig preguntar a la meva mare si els podia portar nets i em va dir: "Només en tens dos i jo rento els dissabtes, així que vés a dormir".
"No em considero una dona dura, però sí resistent"
Tot plegat et va endurir.
No em considero una dona dura. Resistent, sí. I quan he de plantar cara ho faig. Jo sóc molt partidària del diàleg, però que no em prenguin el pèl, que planto cara. Tinc records molt durs. Com el d'aquella nena maquíssima que vaig veure, amb una cabellera rossa, llarga, molt maca, a qui quan van entrar els nacionals li van matar el pare perquè era l'alcalde republicà de Sant Feliu de Codines... A ella li havien donat oli de resina i va començar a vomitar en sortir de la comissaria. L'havien pelat al zero i li havien deixat només una mica de cabells, en què li havien posat un llaç amb la bandera espanyola. Aquesta imatge la veig i no la perdono. Sense ànim de revenja, però no la perdono.
"El teatre em va ajudar a canviar de mentalitat"
La teva carrera d'actriu va quedar interrompuda uns anys.
Fins que un dia vaig dir que si seguia en aquella casa sense fer res acabaria en un frenopàtic, i hi hauria acabat. I per això li estic tan agraïda al teatre, perquè em va obrir una finestra i va fer entrar un aire nou que em va canviar. Encara que tot era molt ranci. La gent del teatre callaven, però jo me'ls escoltava quan parlaven entre ells i vaig entendre moltes coses que fins llavors no havia entès. El teatre em va ajudar a canviar de mentalitat.
T'has considerat feminista?
Jo m'he considerat dona, no em vull posar una etiqueta de feminista.
Però descrius la teva lluita en un ambient molt masclista.
Sí, el meu pare i, fins i tot, el meu primer marit eren homes a qui els havien acostumat així: treballaven, es guanyaven la vida, mantenien la família, però a casa eren incapaços de fer res. Si la meva mare estava malalta, s'havia d'aixecar malalta per fer-nos el dinar, perquè el meu pare no sabia fer res, i el Felipe tampoc. Eren uns homes que tenien una altra missió. I quasi tot es carregava sobre les dones. La mare feia les feines domèstiques, anava a comprar, rentava la roba, feia allò que la picaven, l'assecava al terrat i la planxava. Ho feia tot ella. I a més treballava fora de casa, anava a fer feines, anava a rentar a fora, tot el que vulguis. Era molt dura la vida d'una dona.
Hi ha un moment en què t'adones que tens quatre fills, que t'has equivocat de parella i decideixes que, quan et puguis guanyar la vida, et separaràs. És prendre una decisió i resistir anys.
Vaig resistir molts anys perquè quan vaig prendre aquesta decisió els nens encara eren bastant petits. I vaig pensar: "Jo no em puc separar perquè no em guanyo la vida. Què faré, jo, separada? No podré pagar un pis". Vaig pensar que quan als nens els pogués deixar sols a casa tindria una feina i aleshores els podria mantenir i separar-me. I això és el que vaig fer, esperar durant molts anys. Però ho vaig fer amb paciència i constància.
Ets una dona de paraula amb tu mateixa.
Sí. M'he anat posant uns terminis a la vida. Hi ha hagut coses que no les he pogut fer abans, però que les he fet. Jo sempre ho dic: tot ho acabo fent, però tard. Sóc tossuda. Quan he cregut en una cosa m'hi he tirat decidida. De moment no m'he estavellat.
En el llibre hi ha una defensa de la professió, que no es vagi enrere amb els drets que s'han conquerit.
Ha costat molt i hem de continuar lluitant perquè tot això no es perdi. El sentit de professió, d'equip, de lluitar per allò en què creiem, per defensar la llengua i el país. Tot això s'ha de mantenir i si és possible s'ha d'anar avançant perquè encara ens queda molt per fer.
A tu la professió et respecta i et premia.
El premi que em farà més feliç és aquest Gaudí que em donen els companys. No vol dir que els altres no els agraeixi, moltíssim. Però aquest Gaudí dels companys m'emociona perquè són la meva família. Em sento estimada pels meus companys, i potser sóc una pedant, però em sento estimada pel país. Molt. Suposo que la televisió hi ha tingut molt a veure, no ens enganyem, perquè de teatre n'he fet poc, però la gent em coneix i m'atura pel carrer.
I ara com estàs? Amb ganes de treballar?
En tinc moltes ganes. Sempre dic que mentre el cap el tingui clar i les cames més o menys lleugeres jo continuo endavant. De joveneta deia que no em jubilaria mai i que m'haurien de fer fora a empentes. Doncs bé, continuo al meu lloc.
La independència de Catalunya la veus possible?
La veig més a prop que en molts moments que ho hem intentat. Però també veig que s'estan armant i fins i tot comencen a prometre coses perquè no marxem, però no me'ls crec. No hem d'abaixar la guàrdia perquè se'ns menjaran vius.
Has estat sempre independentista?
Sí. Ja ho era als 18 anys. Era una de les coses que el meu pare em deia: "Calla i menja". Jo ja ho veia clar, per això que sorties al carrer i havies de parlar en castellà. Això em feia estar molt inquieta. M'ha intentat conquistar més d'un partit polític, però no hi he volgut caure mai. Estic més a prop d'uns i immensament lluny d'altres, i amb alguns sí que m'agradaria i si puc els dono suport. Però sempre dic que els vull mirar des de fora perquè els vull poder criticar a tots quan no fan les coses bé, i quan les fan bé, felicitar-los.
Creus que en un referèndum guanyaria el sí?
Crec que sortirà que sí. Ens hi posaran molts impediments però hem d'anar a votar i jo demano el sí desesperadament. Fins i tot els que no n'estan gaire segurs, que tinguin la seguretat que estaran més bé i que se'ls tractarà més justament, i que tindrem una escola i una sanitat més bones i més atenció a la gent que ho necessita si som nosaltres els que ens administrem. Jo, a la resta d'Espanya, dic sempre que sóc independentista però que no ho sóc contra ningú. Que els respecto, que els admiro l'idioma, la cultura, els costums castellans, però que els vull al meu costat com a amics, no vull ser la seva serva.
En el llibre parles del teu primer casament fallit, però després hi ha una història d'amor, que acaba amb un epíleg del protagonista, el Manuel, la teva segona parella.
Sí. És molt bonic, l'epíleg. He sigut una dona molt afortunada. N'he passat de tots colors, però la vida, dins de tots els inconvenients, m'ha tractat bé. M'ha fet passar moments durs perquè pugui gaudir dels moments bons. I un dels millors moments de la meva vida és tenir el Manuel al meu costat. A més és un home molt generós, és un home bo, i m'ha fet molt feliç. Ara ja no concebo la vida sense la companyia del Manuel.
"Una persona gran no forçosament és vella. Tot depèn de l'esperit"
I ets àvia.
Sí, de 7, de fills meus i d'un que ja tenia la meva nora quan es va aparellar amb el meu fill.
Exerceixes d'àvia?
No gens. Me'ls he estimat molt. Per exemple els he tingut tots els estius quan eren petits a Saus, on tinc una casa. Però no sóc d'aquelles àvies -i que em perdonin, però és que em fan enrabiar una mica- que diuen que el nen se les estima més que a la seva mare. Jo les mataria. Perquè els nens s'han d'estimar més la mare que l'àvia. Aquelles que li fan allò de l'avió, per obrir la boqueta. No. Jo els he dit: "Aquí s'ha de menjar. Quan no en vulguis més, m'ho dius. Però mentre s'ha de menjar, no fem el tonto". I els meus m'estimen moltíssim. I jo me'ls estimo molt.
No t'agrada la paraula vella, oi?
No m'agrada. La vellesa sí. La paraula vella, no. Ho dic en un dels escrits. Què és una cosa vella? Una cosa vella és una cosa rància, gastada, usada, fora de temps. No. Una persona és gran, és una persona que té uns anys, però no és vella. Perquè una persona vella en aquest sentit que ells ho diuen pot tenir 40 anys i ser molt vell i molt ranci. I una persona gran no forçosament és vella. Tot depèn de l'esperit.

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada