2/3/13

Ángel Corella: "Tot el meu patrimoni s'ha esvaït"

Font: Ana Sánchez (elperiodico.cat)

L'anomenen Daredevil, com al superheroi de Marvel. Ho és. Ángel per fora, diable temerari per dins. “Quan surto a l'escenari, ni penso, ni sento. Jo m'hi llanço”. Amb 37 anys, a Ángel Corella li queda poc per demostrar. Acumula 2 'emmys', l'Oscar del ballet (el Benois de la Danse), 19 anys com a ballarí principal de l'American Ballet Theatre. Ha rebut aplaudiments de mitja hora i ha arribat a fer 33 girs seguits. Ara s'està deixant el patrimoni per tirar endavant la seva companyia, que ha instal·lat a Barcelona. Ha passat un ERO per falta de subvencions.

En el seu iPhone s'intercalen fotos dels seus dos gossos i posats amb Bill Clinton, Naomy Watts o Meryl Streep. Fa anys que les estrelles deHollywood li demanen autògrafs. Però és ballarí: sap bé on té els peus. La seva fórmula perquè no li pugi al cap: “Tornant a Espanya, amb això n'hi ha prou”, riu. “Et fan: 'Ta, ta, ta, ta. Que estàs a Espanya, i aquí no ets ningú”. Ho diu sense deixar de somriure. Per alguna cosa l'anomenen “el ballarí de l'etern somriure”. És difícil trobar-li alguna aresta.

Ángel Corella estén la mà sense por (després vindran els peus). Ell mateix reconeix que no és fàcil conèixer-lo com la palma de la seva mà. "Hi ha molt poqueta gent que em coneix com sóc", assegura. Com és: "Tossut, familiar, hipocondríac". Fins al punt que obre la porta dels banys amb els colzes. A continuació, quiromància periodística. Entrevista en tres línies: vida, treball i amor.

VIDA

Ja feia girs amb 5 anys.

La meva mare diu que portava xumet i ja ballava.

Com John Travolta.

Com John Travolta, exacte. La meva mare em portava amb les meves germanes a classes de ballet. Diu que un dia em vaig aixecar i vaig començar a fer girs. Li va dir a la professora: “Fixa-t'hi, ha estat veient la classe i ja sap fer els girs”. I la professora li va contestar: “No, si això encara no ho he ensenyat”.

A l'escola només tenia dos amics.

Sí, els marginats [riu].

La grassoneta i el xinès.

Sí. Ara els marginats seríem els espanyols [riu].

Va ser el Billy Elliot de Colmenar Viejo.

Qualsevol ballarí que no hagi començat en una gran ciutat ha passat pel mateix. El meu pare era boxejador, no miner.

Li devia ensenyar a encaixar els cops.

Ho va intentar. Però jo deia: “Deixa, deixa, papa”. Si em trobo en una baralla, jo crec que sortiria corrent. Fujo de la violència.

Els nens de l'escola li tiraven pedres.

Sí.

Li deien “maricon”.

Em deien de tot.

Va dir en una entrevista que gairebé el convencen que ho era.

No, no és que em convencessin. Quan era petitonet ni tan sols entenia què volia dir aquesta paraula.

¿Al final le van convèncer?

Jo crec que és una decisió personal. Sempre m'han dit: “Has de deixar a un costat la teva sexualitat quan estàs a l'escenari”. Has de ser un home. Perquè quan fas de Romeu estàs representant un home.

Però sempre ha sigut un tòpic que els ballarins de ballet són gais.

A la companyia, el 80% estaven casats i molts tenien fills. És una decisió personal. No ha sigut mai una cosa que hagi guiat la meva vida ni m'hagi traumatitzat.

Ha dit que només ha plorat una vegada.

Jo crec que he plorat bastant. Però no sóc de plorar. Ja puc estar a punt d'esclatar. Hi ha molt poquetes coses que m'han fet plorar.

Que la seva germana gran li deixés els cabells vermells fluorescents, per exemple.

[Riu] Sí, tenia 16 anys. La meva germana és perruquera i treballa amb nosaltres. Ara és una esteticista fantàstica.

Ara.

Sí. Però quan començava, jo tenia 16 anys i ella 20. Em va deixar els cabells com el vermell de l'extintor. Però hi ha hagut altres vegades en què he plorat.

¿Quan?

Molt poquetes vegades per coses que m'hagin passat a mi. Vaig plorar quan es va morir la meva àvia. En... En... Gairebé sempre ploro amb pel·lícules.

¿No és de plorar i plora amb pel·lícules?

Sí. Quan veus una altra persona i no pots fer res per ella. Precisament l'altre dia amb 'Los Miserables'. L'he vist tres vegades.

¿I va plorar les tres vegades?

Dues.

Gairebé munta una ferreteria.

Sí. Vaig estar a punt de deixar de ballar. Passa a tots els ballarins aquí a Espanya: o te'n vas a fora o et dediques a una altra cosa. I la meva decisió era...

La ferreteria.

La ferreteria. M'encanta. A casa ho arreglo tot, parets, faig armaris. Faig de tot, tot.

Així doncs, no és dels que perden cargols.

No [riu]. Ni literalment ni dels altres.

La seva filosofia: donar sense esperar res a canvi.

[Assenteix].

¿De veritat?

Sí, sí. Rarament demano. I si demano, gairebé mai és per a mi, és per a una altra persona.

No li agrada demanar.

No m'agrada demanar ajuda si és per a mi. Si és per a una altra persona, sí.

¿És orgullós?

No, no. Crec que si un pot fer-ho, no ha d'estar constantment demanant als altres.

Perquè s'ho ha buscat tot vostè mateix.

Per això i perquè si tots demanéssim ajuda en tot moment, ningú faria res. Ajudar algú m'alegra tant o més que m'ajudin a mi.

Sembla un Jesucrist.

No, no. És que quan m'ajuden a mi, em sento avergonyit. És una cosa que no he pogut aconseguir per mi mateix.

És autocrític.

Autocrític, exacte.

I hipocondríac.

La meva mare també ho és. En sap més que els metges. Li diem: “Vas al metge per dir-li el que tens” [riu]. Jo no crec que sigui hipocondríac fins a un límit que no pugui ni sortir de casa. Però sí que obro la porta dels banys amb els colzes.

Això és de molt hipocondríac.

Sí. He viscut 19 anys a Nova York. Has de ser hipocondríac. Si no, acabes amb qualsevol malaltia contagiosa [somriu].

¿El lloc més estrany on ha ballat?

A sobre d'una font. Al Four Seasons, a Nova York.

¿Espera que el recordin per passar per la vida de puntetes? 

Nooo. Tot al contrari. Espero que em recordin com algú que va intentar canviar si no la situació de la dansa a Espanya, almenys tenir-se un capítol.

¿Se sent poc reconegut?

Jo crec que... [Sospira]. No necessito tampoc...

Reconeixement.

No.

¿No?

No. Per a mi el que és més important és ser feliç i fer feliç els que tens al voltant. Encara que hagués de treballar a qualsevol lloc, jo crec que estaria content.

¿Sí?

Sí. Sí, sí. Jo a-do-ro [remarca cada síl·laba] ballar. Sempre ho faré, perquè forma part de la meva personalitat. Però seria feliç fent qualsevol altra cosa.

És un felicià.

Sí.

TREBALL

'The New York Times' va titular: “Un Ángel caigut del cel”.

Sí.

¿Va ser dura la caiguda?

Jo crec que vaig aterrar més que caure.

Abans va estar als llimbs de Víctor Ullate.

Vaig estar als llimbs de Víctor Ullate un temps. Però només me'n recordo de la part bona. I quan parlo amb algú que sí que té aquest ressentiment és quan començo a recordar: “Ostres, doncs sí que és veritat que ens cridava i que ens insultava”. Però me n'havia oblidat completament.

Perdona i oblida.

Perdona i ni tan sols recorda. És que se m'oblida al cap d'un segon.

Per alguna cosa li diuen “el ballarí de l'etern somriure”.

Exacte. Sí, sí.

Últimament no li han donat gaires motius per somriure.

No, però segueixo somrient [somriu més]. No perdo l'esperança.

Doncs vostè sí que ha de fer piruetes per arribar a final de mes.

Abans físiques. Ara econòmiques. És molt trist, perquè pràcticament tot el patrimoni que he aconseguit al llarg de tota la meva carrera s'ha esvaït amb l'aposta per la companyia.

La seva companyia, Barcelona Ballet, ha passat un ERO per falta de subvencions.

Exacte. Ara la companyia està una mica en stand by.

Tot i així insisteix a obrir una escola de dansa a Figueres.

Sí, sí.

El 2014.

Si Déu vol, el 2014. Tot depèn de la situació de la companyia.

¿I de què depèn?

Depèn de les institucions públiques, que l'empresa privada també ho recolzi, i sobretot depèn del Liceu. Que s'adonin que és necessari tenir una companyia pròpia, una identitat.

Una marca.

I també per l'economia: portar una companyia 4 o 5 dies té el mateix cost que tenir una companyia tot un any.

S'ha hipotecat “fins a les dents”.

Jo tenia una casa a la Costa Brava.

¿Tenia?

Tenia. Just al costat de la baronessa Thyssen. Tenia un apartament a Nova York. Tenia una casa a La Granja de San Ildefonso. Tenia un apartament a Madrid. Tot això, fiuuuu, ha volat. Tenia un cotxe. També ha volat. [No deixa de somriure].

¿Es penedeix d'haver deixat l'American Ballet Theater?

No. No em penedeixo de res, perquè ho he fet tot amb consciència. I no culpo ningú de res.

¿Ha pensat a tancar?

Tot depèn del que passi aquest any. M'han ofert en moltes ocasions ser director de companyies a l'estranger. I de masoca no ho sóc.

AMOR

Vostè no podrà negar que ha sigut bastant Romeu.

Sí. Sempre he viscut l'amor una mica com Romeu.

¿Algun suïcidi emocional?

Eeeeeeeeeehhhh. Diversos.

¿Sí?

Sí. [Riu. Calla].

¿I ha ressuscitat?

M'ha costat molt. Sobretot el primer. Va ser el que més em va costar. Era molt jove. Però sempre he viscut l'amor d'una forma massa passional.

Si estima algú, l'estima amb bogeria.

Sí, sí. Al 100%, al 200% i no puc viure sense aquella persona. Però conforme han anat passant els anys, m'he anat calmant. Ha sigut l'únic aspecte de la meva vida en què sí que he tingut més desenganys. Però no desenganys amorosos, sinó desenganys personals.

¿Per què?

Perquè no tothom viu l'amor de la mateixa manera.

Perquè vostè es dóna molt.

És clar.

¿Ha fet alguna bogeria per amor?

Eeeeehh. No, realment no.

Sent tan passional.

Sóc més d'abraçades i de petons que de “et faig un regal”. Potser hauria de ser més romàntic en aquest sentit.

¿No és romàntic? Se sap de memòria el guió de Romeu.

Jo no crec que Romeu s'hagués molestat a enviar-li un ram de flors a Julieta. S'hi hauria presentat, li hauria fet un petó i se l'hauria emportat amb ell. Jo sóc més d'aquest estil.

D'impulsos.

Impulsiu més que detallista.

¿I fa poc que ha tingut impulsos d'aquests?

[Somriu] Ja no tants. A la meva edat ja no tants.

“Com a parella és un perill públic”, va escriure 'The New Yorker'. ¿Ho és?

Sí. No sé si un perill públic. El que és graciós és que gairebé tothom que m'ha vist ballar amb alguna ballarina s'ha pensat que o estava casat amb ella o teníem algun tipus de relació.

¿No ha pensat a casar-se?

No, no.

A tenir fills, sí.

Sí, m'encantaria tenir fills.

Però és un solitari.

Sí. Encara que estigui en parella. Tinc molts moments en què m'agrada fiuuuuu [fa el gest d'evaporar-se].

¿No deu ser, vostè, dels que fan ballar el cap?

No, no, no, no. Les meves parelles molt poquetes vegades s'han queixat que hagi sigut distant. Tot al contrari. Sóc escorpí.

¿I això què significa?

Som molt tossuts, però molt passionals. Molt fogosos.

A PEUS JUNTS

A Corella és més fàcil llegir-li els peus que les mans. ¿Que què dirien si parlessin? "Uf". És un home amb peus de plom. El ballarí pot confirmar-ho amb un exemple pràctic: va arribar a estar cinc anys amb un dit trencat sense asonar-se'n. Així que per completar la quiromància periodística, és inevitable mirar-li els peus.Un 42. “Dirien de tot”, confessa ell. Fins i tot han tingut una escena 'Algo pasa con Mary'. (No la dels cabells, la de la llitera). Corella s'acabava de trencar tots els tendons creuats del peu esquerre en un assaig obert de l'American Ballet. “Estaven ficant la llitera a l'ambulància i em donaven cops al peu a la porta”.

¿Vostè de quin peu coixeja?

Jo crec que de cap. Els tinc bastant sòlids tots dos. I si coixejo d'un, em passo a l'altre.

¿Fica molt la pota?

Alguna vegada, sí. A una noia que havia deixat de ballar li vaig dir [riu al recordar-ho]: “Enhorabona, ¿de quants mesos estàs?”. “No, és que m'he engreixat molt”. Jo m'hauria trencat la cara a mi mateix.

¿S'acostuma a llevar amb el peu dret o esquerre?

Amb el peu dret. Gairebé sempre em llevo d'aquest costat del llit.

¿Dorm com un tronc?

No. Dormo increïblement malament. Em desperto moltíssimes vegades. A la nit he de beure i menjar alguna cosa, perquè sembla que tinc un forat a l'estómac. Potser tinc diabetis o Déu sap què [riu].

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada