14/3/13

Brossa!



Font: Francesc Foguet i Boreu (elpais.com)
La publicació de l’obra teatral completa de Joan Brossa, revisada i augmentada sota la batuta de Glòria Bordons, és una bona nova en el devastat panorama de l’edició de teatre en català. Suposa la recuperació, relectura i actualització de la poesia escènica brossiana amb el desideràtum de convidar dramaturgs, directors i lectors a tenir-lo present. El primer volum, el que inclou més escrits inèdits, aplega 20 peces escrites a final dels anys quaranta, durant el període més destacat de la revista Dau al Set. Són textos molt breus, impregnats de l’absurd i la ludicitat d’aquest col·lectiu artístic, ben reveladors de la teatralitat incipient del primer Brossa i dels vasos comunicants que manté amb la resta de la seva obra.
D’un marcat caràcter experimental, aquestes peces presenten un alt grau de joc amb el llenguatge, que es converteix en l’autèntic detonant de l’acció. Hi proliferen —a la manera de les avantguardes més irracionals— iteracions obsessives, associacions audiovisuals, enumeracions trepidants, inconnexions lèxiques, tirallongues de rèpliques aparentment dissonants... Amb això, el dramaturg mina qualsevol intent de crear un sentit unívoc. La manca de lògica en el nivell semàntic s’acompanya del plaer evident a dinamitar els rituals socials o a furgar en el seu poder tel·lúric. Es tracta d’un teatre —com destaca Bordons— d’una gran plasticitat, molt visual, proper a la pintura de Dau al Set.
La poesia escènica de Brossa reclama una implicació activa de l’espectador, al qual sovint s’interpel·la directament perquè hi participi amb els sentits ben oberts. Si no s’accepta la convenció d’un codi críptic que convida a desxifrar-lo, difícilment se’n troba el gaudi. Si no s’està disposat a estirar els fils que subterràniament relliguen les paraules i la seva reverberació, no se n’entén res. Aquest pacte necessari obliga a trobar el desllorigador per reconèixer els rocambolescos mecanismes d’influx o de parodització de models literaris, formes espectaculars heteròclites o conductes socials estereotipades.
En les vint peces recollides, Brossa voreja sempre els límits de la teatralitat (i la metateatralitat) amb gradacions de cripticitat molt diverses que reclamen una contínua recontextualització o resignificació del lector/espectador. Al cor del volum, l’esplèndida peça minimalista Sord-mut (1947) en seria la proposta més radical estèticament, gairebé un text programàtic. Diàfana, subtil i clarivident, l’obra consta, ras i curt, de dues línies: “Sala blanquinosa. Pausa. / Teló”. N’hi ha prou, és cert, per disparar la “màquina cibernètica” (Roland Barthes).
Val a dir que mereixen una menció especial els dos textos fins ara inèdits que s’incorporen, amb bon criteri, a la poesia escènica de Brossa: El pas (1946) i Escenes d’equitació (1947). El primer pot llegir-se com una paròdia de la novel·la de fulletó amb un triangle sentimental de fons i l’assassinat de rigor. El segon es vertebra al voltant de la repetició insistent del mot cavall i de l’impacte provocat per un altre assassinat —una sinècdoque de context i una altra d’argumental, respectivament—. En totes dues, com en el teatre brossià en general, s’escamoteja qualsevol lògica narrativa, de manera que el lector té teca per completar al seu aire els indicis de sentit del que ha vist i percebut.

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada