17/4/13

Alberto San Juan: "La por i la ignorància són polítiques d'estat"

Font: Laura Serra (ara.cat)

L'actor Alberto San Juan, integrant de la companyia Animalario, actuarà en solitari al Teatre Barts, en quatre funcions de divendres a diumenge. Ho farà amb un monòleg escrit per ell mateix en què denuncia el sistema capitalista i els seus accionistes: Autorretrato de un joven capitalista español.
Com sorgeix aquest monòleg?
D'una doble necessitat: una necessitat econòmica d'inventar-me la feina perquè no en tenia i una necessitat de participar en el debat que s'està produint en la societat sobre com construir una nova manera d'organitzar-nos per viure junts, ja que l'actual no ens serveix per a la felicitat. Ni tan sols per a la supervivència.
Com deia J.L. Sampedro, ¿creus que estem condemnats a l'extinció?
Absolutament. El sistema capitalista és literalment suïcida. El seu afany d'acumulació no té límits. Això va contra la vida. No pots agafar recursos il·limitadament, ho has de fer proporcionadament al que necessites i al que hi ha.
No tothom està disposat a canviar.
No ho estan les persones que estan al capdavant de les institucions: ni els polítics ni els poders econòmics, els bancs i les grans empreses. I no volen canviar el món perquè l'han construït per al seu benefici particular a costa del patiment dels altres.
¿El monòleg és una confessió o una conferència?
És una barreja de teatre documental i confessió personal, tot això en format de monòleg còmic. A l'espectacle s'hi aporten dades, noms i cognoms, dates, fets, extrets de llibres. El monòleg també sorgeix d'un ignorant que comença a llegir per intentar entendre alguna cosa del que passa. Inevitablement la investigació et porta 40 anys enrere, a la Transició, en què crec que es van tancar alguns acords entre elits que condicionen la nostra vida de manera molt negativa.
Aquest Autorretrato de un joven capitalista , un jove que té un compte en un banc i té una mútua mèdica, ens retrata a tots?
En un sistema capitalista, el valor del que és viu queda desplaçat pel valor de la propietat. I la finalitat és acumular la propietat privada més gran possible. Tot t'hi empeny. I és molt difícil viure aquí dins sense participar-hi. Per canviar-ho, però, has de pensar fins a quin punt participes en aquest sistema de saqueig i què pots canviar: ja pots marxar dels bancs tradicionals i de les grans elèctriques, per exemple. No pots sortir al carrer a protestar i pagar el sopar amb la targeta d'un gran banc.
Això demana un esforç individual.
Sí: canviar les coses demana un esforç, perquè suposa canviar una inèrcia de molts anys. I perquè suposa assumir un risc.
Sortir a fer aquest monòleg és la teva manera de contribuir al canvi?
Sí, però en absolut em poso en to predicador, ni faig un sermó, ni em crec en possessió de la veritat. Definiria el monòleg com la conversa d'un ignorant que es comença a fer preguntes.
Fins a quin punt és humorístic?
Tant com puc. L'humor és un instrument revolucionari, perquè una de les grans victòries de la política de saqueig que està imposant el govern és amargar la gent i enfonsar-la en una depressió.
¿La por de perdre-ho tot és l'únic que ens paralitza?
La por i la ignorància han sigut dues polítiques d'estat en aquest període democràtic.

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada