1/4/13

COM DIR-HO?


TEXT: JOSEP MARIA BENET I JORNET
DIRECCIÓ: XAVIER ALBERTÍ
INTÈRPRETS: JORDI BOIXADERAS i CLÀUDIA BENITO
DURADA: 70min
PRODUCCIÓ: GATARO
ALMERIA TEATRE

Com Dir-Ho? és la darrera obra estrenada del flamant nou Premi D'Honor de les Lletres Catalanes. Fins aquí el titular, a partir d'ara la crítica. Josep Maria Benet i Jornet té unes característiques comuns que es repeteixen al llarg de les seves obres. Com Dir-Ho? forma part d'una volguda o no trilogia que va començar amb Soterrani (Beckett), després va venir Dues dones que ballen (Lliure de Gràcia) i que acaba amb aquesta (Almeria Teatre). Les tres a teatres de Gràcia, petits i de dos personatges. Si ben és cert que cadascuna d'aquestes peces té un aire menys costumista que d'altres obres del Papitu, encara hi ha restes d'un teatre d'una altra època, ni millor ni pitjor, simplement diferent a l'actual.

La dramatúrgia parteix d'una anècdota. Un home arriba a casa d'una noia a dir-li una cosa. 70 minuts després se la diu. No els desvetllaré la cosa, però tanta dilatació en el temps feia presagiar una gran bomba, i sincerament no hi ha per tant. I el camí recorregut fins llavors? És llarg i tediós. Durant els vint primers minuts no es desvetlla res, tot són preguntes: Qui és aquest home? Què ha vingut a fer? Quina relació tenen? Molt poc a poc el text va descobrint les sorpreses, però mentrestant va donant voltes, repetint una i una altra vegada ho difícil que és trobar les paraules. Quan el rellotge arriba fins al temps establert i la presumpta bomba esclata, cau el teló fictici sense cap més explicació.

L'obra està clar que més que el fet és el camí fins a arribar a saber-ho. Hi ha camins més plàcids, no obstant aquest no acaba de ser precís. Els espectadors poden perdre's abans d'arribar a la meta, sinó troben les paraules i comencen a tossir sense motiu. Hi fa falta més que una simple anècdota per mantenir la tensió del públic.

El gran plaer del muntatge és poder gaudir a tres pams l'interpretació del Jordi Boixaderas. Clàudia Benito comença la seva carrera professional amb un gran partenaire al costat. La falta de tablas li traïx alguna vegada, però té caràcter i força escènica que poc a poc de ben segur aconseguirà dominar. 

Això sí és millorable l'il·luminació del muntatge, el 90% de l'obra no veient les cares i els protagonistes romanen entre ombres. No sé si és culpa de tenir l'escenografia al mig que no es pot posar una pinta mòbil o és decisió de la direcció del muntatge, però ho trobo un error garrafal.

L'escenografia al mig, en forma de U, desllueix part del muntatge, dependrà d'on t'asseguis. La falta de il·luminació i l'escenografia et permetrà veure o no les cares o que estiguis d'esquena als actors. Aquest cop una disposició a la italiana hagués beneficiat al muntatge.

Com Dir-Ho? no passarà a la història com una de les gran obres de Papitu. Aquesta vegada els amics dramaturgs li han traït. Això sí, ara ja està en mans del públic donar-li o no la benedicció. Engany o no, la veritat és que Benet i Jornet sempre aconseguirà que m'assegui en una butaca a descobrir noves històries, sense saber el final. Felicitats pel premi!

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada