12/4/13

Mercè Sampietro torna al teatre


Font: Luis Miguel Marco (elperiodico.cat)
“Jo és que parlo molt. Ja em tallaràs”. Mercè Sampietro (Barcelona, 1947) és un torrent de veu. Una presència imparable. Una senyora d'ulls brillants i eixerits, que ara es mira al mirall i s'arregla la melena abans de posar per a les fotos. S'hi vol veure guapa. Ha arribat maquillada des de l'estudi on grava la telesèrie La Riera, que emet TV-3. I porta amb ella un parell de conjunts foscos per triar el que l'afavoreix més. Parlem de l'ofici d'actor i del seu nou espectacle: 9 maletes, que va estrenar al Festival Temporada Alta de Girona, que s'instal·la a la Sala Muntaner de Barcelona des de dimecres que ve, 10 d'abril, fins al 5 de maig, i que a la tardor arribarà a Madrid en la seva versió castellana. Amb persones com ella és un gran plaer conversar, la veritat.
¿Necessitava fer teatre?
Per a mi és indispensable. Feia temps que tenia moltes ganes de tornar a posar-me davant del públic. Per a un actor és com un entrenament, una gimnàstica, física i mental. I amb aquesta funció em passa una cosa molt curiosa...
¿Què?
Doncs que m'ho passo realment bé. Començo a assajar amb l'Eduard Iniesta o a fer la funció i disfruto.
'9 maletes' és la continuació lògica de 'Sensualitats', on recitava poesia acompanyada musicalment per Eduard Iniesta?
Sí. És que ens vam quedar amb ganes de compartir més coses. Vam disfrutar tant d'aquella trobada... L'Eduard és un músic excepcional i ha escrit unes músiques meravelloses per a aquest espectacle. Però aquesta vegada és cosa de tres. També vaig enredar el meu amic Joaquim Oristrell perquè s'encarregués de la direcció i la dramatúrgia.
Diu que no volia un monòleg. ¿Per què?
No em venia de gust, volia fugir d'aquest format. Li tinc molt de respecte i penso que es necessita una excel·lència extraordinària per estar una hora o una hora i mitja sol davant del públic.
I d'on surten aquestes maletes i les cartes?
Doncs de donar voltes a una idea. En lloc de poemes, aquesta vegada volia uns textos diferents, de gent coneguda, personatges històrics. Per això van sorgir aquestes cartes, que són autèntiques. I aquí és on també entra Joaquim Oristrell, que ens ha confeccionat el vestit a mida que dóna sentit a aquestes 22 cartes. En la funció no em limito a llegir-les, les interpreto. I amb mi també hi ha un músic, l'Eduard. Aquí també hi ha una trama de novel·la negra, un suspens. 9 maletes és un thriller amb un toc de comèdia. Un joc.
Amb el segell Oristrell.
Sí. Com fa a les seves pel·lícules. Una història amb ritme, aparentment sense grans pretensions, amb tocs d'humor, però deixant anar de tant en tant càrregues de profunditat.
Anem amb les cartes... Xoca d'entrada ficar dins un mateix sac Franco i Marilyn, Einstein i Pla.
És el més divertit de tot. Ens interessava la privacitat dels personatges. I no hi ha res més privat que una carta personal. A vegades dóna una dimensió desconeguda d'un personatge, és una cosa que està al marge dels seus èxits.
Per les seves cartes els coneixereu.
És clar. Fixi's per exemple en algú com James Joyce, l'autor d'aquella obra magna que és l'Ulisses. Aquell home que apareix tan estirat als retrats. Doncs li escrivia a la seva dona, Nora, unes cartes eròtiques, escatològiques fins i tot. Jo llegeixo una de les més suaus i la gent es queda sorpresa. De veritat va escriure això Joyce?, es pregunten.
Einstein era un maltractador?
Jo no diria tant. Era despòtic, un tirà, si jutgem per aquesta carta. Naturalment, la seva dona, Mileva, li importava un rave. Li ordena com s'ha de comportar.
Què descobreix de Marilyn que no se sàpiga?
En aquest cas no gaire. És una carta que va escriure mentre va estar internada en un hospital amb una de les seves crisis nervioses. Era per a Ralph Greenson, el seu psiquiatre particular. Li explica que s'ha sentit atacada i maltractada per un altre metge que no l'està ajudant. És un exemple més de la fragilitat de la gran estrella.
De Frida Khalo, què en destaca?
Mostrem una carta d'amor al seu marit, el pintor Diego Rivera, en què diu el que representa per a ella, però amb un llenguatge i unes imatges preciosos. 'Ets la llum del llamp, la frescor de l'herba... El forat de les teves aixelles és el meu refugi'. És una carta d'amor pura i dura.
I qui són els destinataris de la carta del Che?
Els seus cinc fills. És l'última carta que va escriure abans de morir. També recollim la que li va escriure a la seva dona el president Lluís Companys un dia abans de la seva execució. Totes són molt intenses. I curtes. Cap ocupa més d'un foli. A mi m'entusiasmen totes.
Potser sorprèn la missiva de Josep Pla, coneixent la misogínia del personatge.
L'hi escriu a una nòvia que va tenir i que era suïssa. En aquella època es cartejaven. I en un moment, ell li aconsella una cosa fantàstica: 'Si vols ser feliç, deixa els somnis de costat i deixa't arrossegar per la sensualitat. Que la sensualitat entri a la teva vida. Entra al plaer. Jo, que tinc 35 anys, he somiat molt. M'he passat la vida somiant i sóc molt desgraciat”, li explica. Crec que dóna una dimensió increïble d'un intel·lectual com Pla: si vols ser feliç, entra en la vida. No és fantàstic?
Vostè ho subscriu?
Des del principi fins al final.
Ja no s'escriuen cartes com abans i com les d'abans.
No, ara la privacitat es mou d'una altra manera, va per altres camins. Seria interessant analitzar tot això i també portar-ho al teatre. Jo crec que ara s'escriu molt més que abans, però s'ha perdut la privacitat. En això i en moltes altres coses. La gent ara s'abraça i es grapeja al carrer o al metro i això abans era impensable. Hi havia un pudor.
Es porta bé amb les xarxes socials?
Això del Facebook i els grups d'amiguets és una cosa que m'avorreix sobiranament. 'Hola, bon dia, tinc mal de cap, me'n vaig a treballar. Aquesta nit juga el Barça'. Aquest nivell de comunicació no m'interessa gens ni mica i molt menys anar explicant les banalitats de la meva vida. Me'n vaig esborrar.
No li ha interessat que se sàpiga de vostè més que el que és imprescindible.
Cert. Jo ho resumeixo dient que m¿encanta fer el que em ve de gust i menjar pipes, que és la imatge amb menys glamur que existeix. Mai m¿ha agradat exposar-me gaire, no serveixo per a això. És una cosa que no em compensa i em suposa a sobre un gran esforç. No m¿agrada fer relacions públiques. És clar que aquesta elecció té un preu. Tot té un preu. Però, bé, ara ja sóc gran.
Gran fins al punt de dir que ja no compta per al cine?
Bé, potser va sonar una mica fort quan ho vaig dir, però és que és així. Llavors estava pensant en papers importants, de pes, com el de 'Lugares comunes', la pel·lícula d'Adolfo Aristarain que vaig fer amb Federico Lupi el 2002. Em refereixo que ja no s'escriuen papers importants per a nosaltres, ni tan sols un paper secundari amb algun interès. Aquesta qüestió crec que s'hauria de traslladar als guionistes. Vam desaparèixer de la nit al dia, i d'això ja fa temps. És injust, però aquest país no estima els seus actors. Crec que és un problema d'educació, com tot.
Almenys la seva trajectòria és honesta.
No sempre he pogut triar i m'hauria agradat fer més i més bons papers, però no ha estat malament, no. No recordo haver fet res que no volgués. Indigne, per descomptat, no he fet res.
Què va aprendre del seu pas per l'Acadèmia del Cine [del 2003 al 2006]?
Era un moment diferent de l'actual. No hi havia ni un duro i vaig acceptar ser presidenta perquè em van embolicar. És veritat que ningú m'hi va obligar, però després em vaig adonar que allò era un càrrec polític i jo no tenia cap vocació política. Em vaig menjar molts marrons, com la polèmica de l'estrena de La pilota Basca. El president actual, Enrique González Macho, ho està fent molt bé. El seu discurs a l'última gala dels Goya va ser encertat.
I subscriu el que va dir Juan Antonio Bayona, que el cine espanyol necessita pel·lícules grans, mitjanes i petites.
Naturalment. Jo esperava un to fins i tot més reivindicatiu per part d'alguns premiats. Tal com està la situació, em semblava el més lògic. La presentadora de la gala, Eva Hache, va estar càustica i divertida.
“La cultura, l'art, el cine, la seva exigència ètica, moral i el seu sentit principal d'existència és la capacitat crítica del món quotidià, de la denúncia del poder”. Això ho va dir vostè en un discurs dels Goya.
Ho recordo perfectament. L'actor es nodreix de la vida, del que passa al seu voltant. Té fins i tot l'obligació moral d'assenyalar amb el dit les injustícies. Perquè el sentit primer del teatre és comunicar, ensenyar al públic, ajudar-lo a entendre determinades situacions. Cada actor pot fer-ho com vulgui, evidentment, implicant-se més o menys.
Vostè ho va fer amb el seu curt, 'Turismo', una crítica amb el rerefons del comerç d'òrgans. Li van quedar ganes de repetir?
Allò era una història real. I és clar que m'agradaria dirigir-ne un altre. Però una de les meves frases preferides és: 'Falta temps, Mortimer'. Cada vegada més

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada