27/5/13

BARCELONA



DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: PERE RIERA
INTÈRPRETS: MÍRIAM ISCLA, EMMA VILARASAU, JORDI BANACOLOCHA, ANNA MOLINER, PEP PLANAS, PEPA LÓPEZ, CARLOS CUEVAS i JOAN CARRERAS
DURADA: 1h 30min + 20 mins (entreacte) + 45 minuts
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)

Barcelona és el text que la Sala Gran del TNC necessitava com a revulsiu d'una temporada artística nefasta. Pere Riera agafa el timó d'un vaixell a la deriva i ens explica la història de dues dones durant el 17 de març de 1938 quan els Nacionals bombardejaven sense descans la Ciutat Comtal. Potser sí que Barcelona ens parla d'una família de la burgesia benestant i no s'embolica a explicar-nos la lluita de la classe obrera durant els bombardejos, però la por, el no saber si la casa aguantarà o si hauran de recollir les runes es troba molt present.

Entremitges una història d'amistat que amaga moltes coses, algunes s'expliquen, altres queden perquè cada espectador es faci la pròpia versió dels fets. Tres actes: matí, tarda i nit; més de dues hores i mitja i molts temes que han quedat pendents. Li sorprendrà potser a qui s'esperi un drama, no seria el cas. La ironia i el sarcasme inunden tot el text, el més important és la barreja d'incertidumbre amb la joie de vivre. I no és fàcil parlar d'un tema tan escabrós, de la manera que ho fa el Pere Riera, no molestant ningú, simplement és una història més, que podia o no haver-se viscut en aquella data.

Gran plantel d'actors entre els que destaquen una cada vegada més consolidada Anna Moliner com a Victòria; la Míriam Isla com a Núria, força allunyada dels seus papers més còmics i gran encert veure que pot meravellar fent riure que fent patir, com és el cas; l'Emma Vilarasau, que deixa fora la gran part dels seus clixés habituals i ens regala grans moments (escena del ball inclosa). Tot hi els grans noms, hi ha un, el Joan Carreras que deixa escapar (malgrat la millora del tercer entreacte) el que podia ser un interessant secundari.

Hi ha influències de tot tipus des de Txèkhov fins al mateix Haneke, però del que no podrà fugir mai el Pere Riera és del segell Josep Maria Benet i Jornet. Aquest cop el fill (Riera) ha superat clarament al pare (Benet) des del punt de vista dramatúrgic i de discurs. Però si que es troba a faltar, potser, una mica de risc, de sortir dels convencionalismes tradicionals i anar un pas més enllà. Tot i això, no em queda cap dubte que arribarà amb el temps.

Al col·loqui un espectador li va demanar al Pere Riera que escrivís un spin off de Barcelona centrant la trama en l'Elena i la Núria, agafant com a punt de partida vint anys enrere. Cap dramaturg escriu personatges femenins com ho fa el Pere Riera i crec que tots ens hem quedat una mica amb el dubte de que s'amagava darrere d'aquest meravellós tango. Potser en la llarga trajectòria que li espera a Pere Riera com a dramaturg tregui una estoneta per explicar-nos-ho. De moment, als seus peus, Pere. Tothom dempeus que això es mereix un gran: Bravo!

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada