3/5/13

Pere Arquillué: "Els actors anem amb la cremallera emocional abaixada"

Font: Laura Serra (ara.cat)

Pere Arquillué (Terrassa, 1967) és un dels grans actors de l'escena catalana. Dimarts vinent torna a La Villarroel amb Primer amor, de Samuel Beckett, un espectacle estrenat al festival Grec del 2010 que li va valer l'elogi unànime de la crítica i els principals reconeixements oficials.
Acaba de fer l'heroi romàntic Cyrano de Bergerac i ara es posa en la pell de l'antiheroi antiromàntic de Beckett. ¿Alguna conclusió definitiva sobre l'amor?
En el fons estàs parlant del mateix des de dos punts de vista diferents. Però em sembla que a una conclusió no hi he arribat ni jo ni ningú! És molt complex: tants caps, tants barrets. La conclusió és que l'amor és vital i necessari, perquè per als dos personatges és una cosa amb què no compten i, en canvi, és el motor que els empeny. Aquesta paraula tan gastada que és amor forma part de l'home intrínsecament... però segurament hauríem de fer una mescla entre l'amor sentimental i la realitat.
El seu personatge viu l'amor com una malaltia incòmoda.
La impossibilitat de Cyrano de poder tenir l'amor contrasta amb la visió d'aquest personatge que s'acosta a l'amor perquè li marxi. Quan n'està separat no deixa de pensar en ella, i quan entra per primer cop al seu pis, ja l'estima una mica menys. Tots ens n'anem a dormir molt enamorats però l'endemà al matí ens aixequem amb aquells cabells...
Primer amor , juntament amb un text excepcional, sorprèn el seu acurat treball gestual.
Vam anar a buscar una manera d'enfocar Beckett i una posada en escena des d'una mirada i uns registres que no s'associessin a mi. És veritat que vam treballar molt la fisicitat. I ja pateixo ara, perquè em llevo baldat. Tinc un problema, que és una virtut, i és que de tots els muntatges que he fet últimament m'aixeco baldat: de Qui té por de Virginia Woolf? , de Cyrano i d'aquest, que sembla més senzill, perquè és una hora i estic assegut, també en surto trinxat. Tinc agulletes a l'esquena i a les cames, perquè hi ha molta tensió interna per fer arribar una cosa molt complexa de manera molt senzilla.
Vostè va ser el responsable d'aixecar aquest espectacle fa tres anys. Li va costar? D'entrada no és precisament popular: un monòleg, un vagabund, un home torturat...
Exacte, però en aquell moment va ser molt fàcil. Tres anys enrere, avui no sé si seria tan senzill. Em vaig enamorar del text i em van venir moltes ganes de dir-lo. Tothom s'hi va apuntar i va anar tot molt rodat. El vam muntar sense cap pretensió, no esperàvem que vingués ningú, o poca gent. I va espetegar com va espetegar.
Èxit de crítica, Premi Nacional, premi Ciutat de Barcelona i premi Butaca. Creu que és el seu cim actoral?
No, no, però em vaig fent gran, he arribat a la maduresa com a persona i ara porto una motxilla considerable. Els peus estan una mica més gastats perquè he fet quilòmetres, però també tinc més experiència. El que és bonic d'aquest ofici és anar-te redescobrint quan et fas gran. És evident que no puc fer papers de galantet jove, no toca, però jo em sentia més bon actor quan tenia 20 anys que ara. Era un inconscient i em pensava que era el millor del món. L'edat et dóna consciència que és un camí que no s'acaba mai, i és la gràcia. De tant en tant et trobes una font, com ara, beus aigua i et diuen guapo, i has d'agafar una cantimplora d'aigua i continuar tirant.
Beckett era un repte personal?
Els actors hem d'anar amb la cremallera emocional sempre abaixada. I aquí ho permet: despullar-se a nivell tècnic i emocional. Si has treballat molt, arriba un punt de la vida que potser no n'ets gaire conscient però notes que tens ganes de posar-te a prova, treure't els prejudicis que tens de tu mateix i treure't el pudor, perquè sortir en calçotets a una edat implica certes coses. Fins i tot un director espanyol, quan li vaig dir que faria Primer amor , em va dir: "Tu no tens perfil beckettià". I no volia descobrir la sopa d'all però, carai, i per què no puc fer Beckett, jo?

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada