Toni Gomila: "Com menys paraules utilitzes, més pobre ets"

Font: Carles Capdevilla (ara.cat)

Felicitats per Acorar, la teva criatura teatral, que acaba de rebre el premi Serra d'Or, i per l'altra criatura, la de veritat.

Gràcies. La meva filla té un mes. Acorar ja fa un any i mig que volta pels teatres.

Acorar, aquest monòleg teu sobre la identitat mallorquina, ja és un fenomen, també en reconeixements.

Ha estat una sorpresa molt gran el ressò que ha tingut. Ha tingut molt públic, n'hem pogut fer moltes funcions en molts territoris, ha rebut molts reconeixements... Tot això em supera.

"Toni Gomila fa molt més per la nostra cultura i el nostre patrimoni en 50 minuts que tots els discursos polítics de la darrera dècada", deia el suplement L'Espira, del Diari de Balears. Tu fas molt o és que els polítics fan molt poc?

No és tant perquè jo hagi fet una cosa molt important com per les mancances de les persones a qui correspon fer discursos. L'espectacle no és polític. Jo parlo d'una comunitat, la mallorquina, i de com es comporta com a tribu. És evident que té traducció política, però no és la intenció.

Situem-nos en el monòleg.

Té lloc durant una jornada en una casa particular, un dia de matança del porc. És una reflexió sobre la vida i la mort dels porcs, la vida i la mort dels amos, la seva cultura i la seva comunitat. I sobretot, una reflexió de la supervivència d'aquests valors culturals. És una activitat ancestral, un aprenentatge de segles, i ja només ho fan un grup de gent molt reduït, que després del boom del turisme no van canviar els seus hàbits.

Però suposo que fer matances està prohibit, no?

Sí, sí, està prohibit.

I se'n fan?

Evidentment. Hi ha unes normatives sanitàries que t'obliguen a matar el porc en un escorxador. Un cop sacrificat el portes a casa teva i allà el pots elaborar, amb control veterinari. Però hi ha aquell pagès que fa tres porcs per a tres famílies que l'hi han comprat. El que continua fent matances és la tribu natural, la gent que ha mantingut un fil secular. Per això era curiós agafar aquest fet.

Miquel Barceló també està bastant obsessionat amb la matança del porc.

Miquel Barceló és un gran matador. Cada any fa unes matances molt interessants. A mi el que m'interessa no és la supervivència de les matances com a fet folklòric. M'interessa la supervivència real, la vigència.

Autoretrates la teva societat.

És un autoretrat crític, irònic, divertit, punyent. Així ho veu l'espectador. I al mateix temps que es retrata la societat mallorquina s'hi poden veure reflectides altres societats, com la catalana. Però la paraula monòleg ha provocat alguna confusió, m'han trucat uns quants bars perquè hi vagi, perquè pensen que és un tio de negre amb un tamboret. I no, no és ben bé això, és un monòleg teatral. Jo interpreto un personatge, bé, moltíssims personatges, i el text té una poètica i una profunditat que no trobaríem en altres monòlegs.

Màrius Serra ha escrit que fas riure i pensar fins a la commoció.

Sí, però això ha estat sense voler. La intenció era explicar una història, i resulta que aquesta història m'ha superat una mica i la gent s'emociona. Tinc 40 anys, sóc d'una generació que està entre els pares de 70-80 anys i els fills. Em sento responsable de transmetre aquest bagatge cultural, i no en sóc capaç perquè el món dels meus pares i avis de cap manera és el meu món. Als anys 60-70, amb el boom del turisme, la gent marxa, deixa la societat agrícola, que es converteix en una societat de serveis, i això provoca uns canvis culturals que jo ja no sé transmetre. Aquest dolor és compartit. A mi m'agrada molt la literatura de mons que s'esvaeixen: Bearn, El Gattopardo, Cien años de soledad. Què passa? Que en la nostra generació el canvi és molt brusc. Bearn i Cien años de soledad intuïen un canvi a 50 anys vista. Nosaltres el veiem a 50 dies vista. No estem segurs que un iPhone d'aquí 50 dies no hagi estat superat per una altra andròmina. Per tant, quin bagatge transmetem?

Dius que la paraula és l'ànima del poble.

Les paraules són uns dipòsits que al mateix temps que expliquen un significat també tenen tot un bagatge d'aprenentatge i destil·lació. Cada comunitat s'ha arrelat a un paisatge, n'ha estudiat els elements i ha destil·lat una paraula que és més que una descripció numèrica, perquè té sentiments incorporats. Si prescindeixes d'això, què et queda? Estàs buit. Vaig als instituts a fer la funció i després fem col·loquis, i el vocabulari dels joves és com el dels barrufets. Barrufen. Com menys paraules utilitzes, més pobre ets.

Anem a buscar paraules. ¿Estàs desencantat amb el que passa a Mallorca?

Desconcertat. Els que estimem les nostres paraules hi veiem un atac furibund i sense sentit. La gent de dretes de Mallorca també està absolutament desconcertada amb el govern que ells han votat, perquè veuen que destina tota la seva energia a combatre la llengua i la cultura en lloc de combatre l'atur o la situació econòmica.

Una paraula per definir la teva professió.

Sóc un senyor que explica històries.

En quin moment ets més feliç?

Xerrant. I he d'anar molt alerta, perquè em posen un micro i em poso a xerrar, i això és molt perillós. Sóc feliç quan noto que hi ha aquella connexió amb la persona que escolta.

En relació a Mallorca, ¿et trobes més a prop de l'optimisme o del pessimisme?

Faig esforços per estar més a prop de l'optimisme. Quan sóc en un acte públic amb un micro a la mà, dic: "Mireu, en aquesta sala som 200 persones capaces d'entendre'ns en aquest idioma, per tant aquest idioma és viu". Tot això que està passant ara ens farà forts, perquè el contrari és la mort, i ningú la vol.

Com et tractem al Principat?

Ens teniu molt carinyo. Crec que els catalans principatins projecten una imatge d'imperialistes molt falsa. Quan parlen de les illes Balears, els meus amics de Catalunya diuen "les nostres illes", i allà s'interpreta com un sentit de propietat: "Les Illes no són seves." I jo ho interpreto en un sentit afectuós. Quan jo dic "la meva llengua", no dic que sigui meva i de ningú més. Vull dir que me la sento molt meva. Jo crec que vosaltres teniu apreci per la mallorquinitat o per les Illes en general, i jo ho he rebut molt bé. A vegades els mallorquins ens pensem que ens heu de tractar millor del que ens mereixen.

També pensem en les Illes com un lloc per anar de vacances.

Sí, com una reserva indígena, com dic jo a vegades. Aquest exotisme també us agrada molt. Potser teniu una imatge molt romàntica i molt exòtica dels mallorquins, com si penséssiu que quan ve una onada saltem perquè l'aigua passi per damunt de l'illa. Tampoc no és això. Potser ens teniu una mica estereotipats. Però això ho dic perquè m'ho fas dir tu. Jo noto que ens teniu molt de carinyo i em sento molt ben rebut.

I les illes entre les illes, com us porteu?

Això és un temasso. Hi ha un desconeixement absolut d'unes illes amb les altres. Hi té molt a veure el fet que tenim uns transports penosos. El Formentera de futbol va pujar a Tercera Divisió i tots els equips de Tercera es van posar les mans al cap. Per anar a Formentera, un equip de Menorca ha d'anar a Mallorca, d'allà a Eivissa, d'Eivissa a Formentera, jugar el partit de futbol i tornar. És una triple insularitat, terrible. Menorca i Eivissa tenen amb Mallorca una relació equivalent a la que pugui tenir Catalunya amb Madrid. A més hi ha el fet que, des de fora, hi ha una confusió de nom entre Mallorca i Palma: de tot Mallorca en diuen Palma, i això ens ofèn moltíssim als que no som de Palma.

I entre Palma i la part forana també hi ha aquesta relació, no?

Palma és un conglomerat molt estrany. Els senyors de Palma són una classe social que encara existeix i miren amb molta altivesa els que no són senyors. Viuen un provincianisme de voler ser de Madrid i envien els seus nens a escoles madrilenyes. Després hi ha la massa social de Palma, formada en part per palmesans de tota la vida i en part per gent arribada als anys 50. Hi ha un poti-poti que a vegades no té identitat. Tu xerres en castellà però no ets castellà. Per què renegues del que ets? Què ets, realment? Palma és com una massa amorfa molt rara, però en canvi els pobles sí que tenen una identitat de poble. Allà hi ha més solidesa.

Els de Manacor com sou?

Sisplau, som el poble dels Països Catalans amb més artistes per metre quadrat: Guillem d'Efak, Miquel Àngel Riera... I tenim un jove que despunta jugant a tenis i farà carrera, un tal Nadal. Tenim una roca damunt una muntanya que irradia una energia molt positiva i fa que sigui un poble d'artistes.

I teniu l'autoestima alta, pel que veig.

Quan sortim a fora fem veure que sí.

Explica'm la vostra capacitat per acollir alemanys, anglesos, russos.

Deu ser bagatge històric. L'herència del fet de ser una illa de pas de tots els vaixells de la Mediterrània que anaven a la Península a comerciar. I que hi han continuat passant. I a nosaltres ja ens està bé mentre vinguin, ens deixin els bitllets de 500 euros i se'n vagin. A Acorarhi ha una frase de quan les terres s'estaven venent a alemanys als anys 90, que és: "No passis pena, no s'enduran cap cortarada". Tots aquests que han vingut se'n tornaran. Tu pensa en Adam i Eva: el paradís, fill meu, cansa perquè no ho suporten. Has d'estar preparat per viure aïllat, i la gent urbana que ve de vacances sabem que marxaran. Has d'estar disposat a conviure en el paradís, i hi ha moltes pomes i molts verins que fan que te'n cansis.

Heu permès molts desastres amb el paisatge.

A l'espectacle parlo d'esquizofrènia. Ningú estima més el paisatge que nosaltres, però si jo a la meva finca m'he de fer un xalet per llogar a alemanys i que em paguin 3.000 euros a la setmana, ¿ho he de poder fer o no? O aquell que té un hotel, ¿l'ha de poder fer vora la platja o no? O no hem de viure? Això podria tenir valors positius de lluita i d'evolució, però el que passa és que no té límit. El port d'Andratx és un desastre. A vosaltres us passa una cosa semblant a l'Empordà. Hi ha moltes finques venudes a estrangers. Però en el nostre cas això és més sagnant, perquè el nostre territori és més petit. Això ens porta un turisme horrorós que només ve a beure i a tirar-se pel balcó de l'hotel. Aquesta destrossa de territoris, de la qual Calvià seria un bon exemple, no s'ha traduït en una situació cultural millor. Una altra mostra és Llucmajor, que deu tenir 30 quilòmetres de costa urbanitzada amb hotels que paguen moltes contribucions però que no té ni teatre. Com és possible que hagin destrossat el territori d'esquena a la cultura? Quin ha estat el benefici? ¿Una casa de camp amb terra de marbre?

Com veus el teatre?

Aquest èxit d' Acorar el visc d'una manera una mica agredolça, perquè la gent del gremi no ho està passant bé, hi ha molt poca feina. A Mallorca tenim quatre directors generals dedicats a la cultura i no tenen pressupost per fer res. Doncs que dimiteixin, i el seu sou servirà perquè la gent tingui accés a la cultura.

¿El president balear, José Ramon Bauzá, podria ser un bon personatge per a una obra?

No, és un personatge absolutament patètic, esclau d'uns dogmes terribles. Un infeliç. Aquest senyor volia néixer a Madrid, però li va tocar néixer a Mallorca i fa tot el possible per caure bé a Madrid. No m'inspira gens per fer una obra de teatre.

En què creus?

En les persones i en la poesia entesa com la grandesa de les petites coses: saber cuinar un pollastre o saber oferir una ampolla de vi als teus.

Ara que la teva filla té un mes, ¿anticipes quina mena de pare seràs?

Intentaré ser un pare objectiu. Quan la meva dona estava embarassada jo anava fent; la meva filla podria ser això del seu pare, això de la seva mare, això del meu pare... Estava fent una carta als Reis per tenir una dona biònica perfecta. I vaig pensar, però i si agafa això de mi, això de la meva dona, això del meu pare, quin desastre. Així que com vingui estarà bé.

Què voldries que agafés de tu?

Una cosa de què estic molt content és que no sóc rancuniós. Em fan una putada i en mig any me n'he oblidat. I això és una de les poques coses bones que tinc. El meu sogre era una persona que no sentia enveja per res. Això és fabulós.

¿De què estàs content del que t'han ensenyat els teus pares?

Sóc fill únic i m'han donat molta llibertat, han confiat moltíssim en mi. Si m'he equivocat, ho he fet jo i a consciència. No els puc retreure res. El meu pare i la meva mare no són gens teatreros , són molt sedentaris, i jo sóc un nòmada total.

Molta sort.

També a vosaltres amb la nova edició balear de l'ARA, que esperem amb candeletes. Us ajudaré en el que pugui.