AL FONS DEL CALAIX


DRAMATÚRGIA: ALEIX PUIGGALÍ
DIRECCIÓ: RAFEL DURAN
INTÈRPRETS: MARIONA CASANOVAS i RUBEN SERRANO
DURADA: 60min
PRODUCCIÓ: LA SECA ESPAI BROSSA
LA SECA

Estaria bé pensar que Al Fons del Calaix és una obra primerenca d'un autor desconegut, per no fer una crítica destroyer de la mateixa, però no és el cas. És l'obra d'un monjo que ja porta uns anys escrivint teatre amb el que l'argument no em serveix gaire. Parlem de temps, de records, de drogues, de decisions estúpides que fem quan són joves i després les paguem durant la resta de la nostra vida. Potser allò que podria atrapar és el continuo pensament de com afrontar la mort d'un ésser estimat, allò del que avui en dia es podrien escriure moltes obres i encara seguir-nos fascinant com la primera.

Ben és cert que la dramatúrgia de Al fons del calaix no qualla, ni toca, ni fereix, més aviat submergeix al públic en un insuportable tedi d'una hora en la que a l'arribar als deu darrers minuts encara no li troben gens de sentit al que podem observar a escena. A la primera mitja hora només hi és el personatge de la Mariona Casanovas a escena obrint les caixes, recordant la seva vida fins a explicar-nos el perquè del seu estat actual en una cadira de rodes. Al minut 31 apareix el personatge del Rubén Serrano, com si fos una veu en off, i encara que tindrà el seu espai a l'escenari, funcionaria més com veu en off que com a personatge de carn i ossos.

Està clar que seria una obra per poder lluir-se l'actriu principal, la Mariona Castillo, però aquesta desenvolupa el que es coneix com "teatriu" i la naturalitat que hauria de desprendre el seu personatge es perd en una sèrie de gestos imposats de gran diva en decadència que aconsegueix no només que no te la creguis sinó que acabis tan desesperada com el seu personatge. Per un altre banda, a Ruben Serrano li costarà treure's la careta del seu personatge televisiu. No li he vist gaire a les tables, per tant no puc afirmar del cert si és manca de matisos o falta d'enteniment del personatge.

El millor del muntatge són les rajoles del terra, blanques i negres com si fos un joc d'escacs on s'han menjat la reina i només falta el rei. A Al fons del calaix, no hi és ni l'un ni l'altre, encara hi queda tot l'espai del món per omplir i no tenim amb què. Haurà de seguir resant.

2 comentarios:

  1. Anónimo17/6/13 8:24

    Benvolguda,

    encara que puguem estar d'acord en certs aspectes de la teva crítica, que no la majoria, haig de dir que fereix la sensibilitat la manera en que està escrita, restant-li tota credibilitat. Crec que és important que quan critiquem la feina d'altres intentem fer la nostra de la millor manera possible, com a mínim sense faltes ortogràfiques. Internet és, o vol ser, democràtic i per tothom, i això com diuen a l’espectacle que hem vist, té llums i ombres. Tothom pot expressar la seva opinió, però quan es tracta de carregar-se la feina d’altres, és necessari un mínim de respecte, com ara escriure amb una mica de qualitat.

    De totes maneres, gràcies per formar part del petit percentatge de consumidors de teatre que encara quedem.

    Marina Orell

    ResponderEliminar
  2. Sólo decirte que leas esto:

    http://butaquesisomnis.blogspot.com.es/2013/06/en-modo-on-y-off-continuo.html

    PS: El teatre no es consumeix, es gaudeix o no, però no som un objecte de consum.

    Moltes gràcies pel teu comentari.

    Elisa Díez.

    ResponderEliminar