5/7/13

6 hores, 100 preguntes

Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)

Al director Ivo van Hove la voluntat de fer Juli Cèsar se li va fer gran. Mentre preparava la producció, es va adonar que estaven massa connectades amb Coriolà i Antoni i Cleòpatra. Aquest corpus li permetia una mirada més àmplia per parlar dels polítics i la política, avui. No és una peça cínica amb la classe política –“els dono una oportunitat”, matisava ahir el director per demostrar la complexitat dels que aspiren a dominar la política–. Admetia que avui l'economia és més poderosa que la política. Des d'avui i fins diumenge al Teatre Lliure es presenta aquesta peça de sis hores de durada, estrenada el 2007 i que ja ha estat celebrada a mig món.
La dramatúrgia elimina les escenes bèl·liques per partitures de percussió. També totes les rèpliques del poble perquè ja dóna l'opció a l'espectador a ser-ne partícip. I és que, a diferència de quasi totes les funcions de teatre, els espectadors poden pujar a l'escenari, demanar beguda o menjar, connectar-se a internet, enviar SMS i piulades, retratar i enviar fotos a la pròpia producció, sortir als passadissos amb la tranquil·litat de no perdre què passa a l'escena perquè hi ha pantalles i àudio arreu. De totes maneres, Von Hove aclareix que no és tan important seguir-ho tot com garantir una experiència vital. De fet, és retornar a la festa social que es vivia en temps de Shakespeare.
Ell sempre procura fer la millor producció de la història. I aquesta té tots els elements d'espectacularitat necessaris (“és com una petita òpera” per a l'escena, amb una vintena d'actors i trenta tècnics) per fer-se notar, si més no.
“La política són fets concrets”, comenta el director al programa de mà; la democràcia remet a un univers més abstracte. La política ha de respondre a les necessitats. El teatre, en canvi, s'ha de preocupar de formular preguntes intel·ligents. Per això, el primer muntatge de Toneelgroep Amsterdam expulsa per pantalla, un cop s'han acabat els aplaudiments, un centenar de preguntes. El repte del director és que l'espectador les respongui per si mateix anant cap a casa. Com Shakespeare, no jutja, només planteja paradoxes. Brutus de Juli Cèsar és un bon polític, un bon analista, un bon orador... Decideix assassinar pel bé del país. Aquesta acció malmet la resta, pel director: “Ni un assassinat, ni una guerra són accions admissibles pel bé d'un país.” Els individus que ostenten el poder prenen decisions, bones o dolentes, que afecten un col·lectiu. Individus com Mandela poden propiciar el canvi en la societat: ”Jo crec en l'individu.”

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada