10/7/13

A la perifèria d'Avinyó


Font: Vicenç Batalla (elpuntavui.cat)
De manera simbòlica, la inauguració de la seixanta-setena edició del Festival d'Avinyó no es va fer a l'interior de les muralles de la ciutat provençal dels papes. Va ser divendres passat a un quilòmetre de distància i al costat del polígon de pisos socials de Montclar. Allà existeix des d'ara La Fabrica, un espai de gairebé quatre mil metres quadrats amb un auditori que reprodueix l'escenari del pati d'honor del palau dels Papes i que servirà per preparar obres durant tot l'any. Un llegat de la codirecció d'Hortense Archambault i Vincent Baudriller, que voluntàriament han volgut fer sortir el venerable esdeveniment del seu cordó tancat de l'alta cultura i el públic iniciat.
Famílies senceres amb les seves cadires, dones musulmanes amb una parada de pastissos, joves del barri comentant amb posat fatxenda les evolucions del Grup F encarregat d'obrir espectacularment el recinte, gendarmes intervenint entre conats de disputa... Enmig de la foscor, aquesta primera cita del festival de referència del teatre europeu contemporani tenia més com a protagonista l'auditori que el presenciava que els sis acròbates de la companyia d'Arles que es penjaven de les parets del cubicle amb dibuixos dels escolars del polígon de fons.
Quan Jean Vilar va fundar aquest esdeveniment l'any 1947, ja somniava a poder disposar d'un complex on la creació escènica durés tot l'any i els artistes no només estiguessin de pas a Avinyó. Quasi set dècades després és una realitat, envoltada de la transformació que també ha sofert l'època. Ara el torn és per a Olivier Py, exdirector de l'Odéon parisenc, i que agafa un relleu no gens fàcil d'Archamault i Baudriller, els quals han sabut prendre els riscos que eren necessaris.
Entre aquests, donar una projecció internacional a la figuerenca Angélica Liddell. La seva nova obra, Todo el cielo sobre la tierra. El síndrome de Wendy, és commovedora. Encara que aquesta història, que relliga la matança d'una setantena de joves socialistes a l'illa d'Utoya fa dos anys amb el síndrome de Peter Pan invertit, tarda una mica a arrencar, quan agafa embranzida és imparable. Primer, amb una parella de septuagenaris de Xangai que ballen valsos al ritme d'una orquestra de cambra i les composicions originals del sud-coreà Cho Young-Wuk. Tots ballen valsos amb tots, al voltant de la muntanyeta de terra que representa l'illa d'Utoya/Neverland: els actors espanyols, llatinoamericans, noruecs i xinesos. És el vals de l'eterna joventut.
I, l'última hora, Liddell pren el micròfon per llançar-se a una de les seves confessions sense pudor que rarament es veuen en directe fent entrar i sortir la melodia de House of the rising sun dels Animals. Es diria un concert de rapejat funk sota la veu d'ultratomba de l'actriu, que té de particular que no amaga cap dels estralls de la solitud que provoca la vellesa. I que és un cant a l'adolescència per part d'una autora que defuig la visió compassiva de la matança noruega.
Hi dedica tres hores, a la nit. Com a aperitiu, a primera hora de la tarda Liddell presenta la seva denúncia al totalitarisme del règim xinès amb Ping pang qiu. Una doble funció diària, que als seus 47 anys genera admiració. En canvi la versió que l'artista associat francès Stanislas Norday ha fet d'Als pobles, de Peter Handke, deixa fred. Després d'una primera part en què el text de l'escriptor austríac arriba a emocionar gràcies a la interpretació al palau dels Papes del mateix Norday en el rol de l'obrer món, el monòleg de 45 minuts que tanca la peça per part de l'actriu Jeanne Balibar esgota per monòton, inintel·ligible i pedant. La guitarra elèctrica en directe del músic bretó Olivier Mellano no aconsegueix dissipar el tedi.
Tampoc acaba de reeixir la nova coreografia de Christian Rizzo, un francès d'origen italo-espanyol, A partir d'una història verdadera: vuit ballarins homes s'inspiren en les danses tradicionals turques al ritme de dues bateries en viu de rock. Un dels ballarins és el valencià Pep Garrigues, que alterna la lentitud amb els moments més espasmòdics i brillants. D'aquí al 26 de juliol, a més, en la programació off, s'hi podran veure set companyies de dansa, circ i marionetes catalanes en una segona edició apadrinada per l'Institut Ramon Llull.

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada