24/7/13

Claudio Tolcachir: "“Els meus personatges són herois maldestres”


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Va forjar-se teatralment com a actor a la companyia de Daniel Veronese. En la primera gira va començar a pensar una història teatral amb el repte que el sorprengués contínuament. La omisión de la familia Coleman va ser aquella obra iniciàtica de presentació. Ara, i fins diumenge, porta El viento en un violín al Romea, dins del Festival Grec, dos anys després d'estrenar-se al Temporada Alta. Aquest cop es presenta amb l'atractiu que el mateix Tolcachir interpreta per primer cop un personatge que ell ha escrit que, per cert, és el seu primer pare de família.
És perillós evocar una imatge poètica (el so que extreu el violí) per a una comèdia. No es pot caure en el ridícul?
Escric tragèdies i li dono els codis de la comèdia. En aquest cas, explico el cas de dues noies que s'estimen i que volen tenir un fill. La seva solució és buscar un home amb qui concebre'l. La situació es va complicant fins que el forcen. Però més enllà de parlar sobre la situació traumàtica (aquesta mena de violació) el que m'interessa és la possibilitat de tenir un fill. Per a ell, a més, la paternitat serà una novetat.
Al personatge, a més, això el centra i li dóna una raó per viure i treballar.
Fins llavors estava perdut, sí.
Ara troba el desig per créixer amb el seu futur fill. També la mare d'ell és capaç de fer de tot perquè el seu fill sigui feliç. A l'obra, hi ha molt d'amor mare-fill, pel qual s'arriba a extrems impensables. M'interessa molt quan la parella de dones, per fi, queda embarassada del noi i es produeix una escena de negociació: qui té més dret a quedar-se'l, elles que són les impulsores del nen i que el guarden al ventre o Darío i la mare, que també és pare biològic, i a més, gaudeixen d'una situació acomodada, li podran garantir millor educació i alimentació.
Com es fa perquè no decaigui la intensitat, després del clímax d'aquesta discussió?
Està tot explicat cronològicament. Hi ha una presentació dels personatges; la violació, que és el nus, i el desenllaç amb la discussió social. La conclusió és que es poden formar nous models de famílies. Es pot construir una felicitat des de la diferència.
Quan va estrenar l'obra a l'Argentina, s'havia acabat d'aprovar la llei igualitària per a parelles homosexuals.
No ho vaig planificar gens. Feia temps que hi treballava. Jo explico les històries que m'interessen. Un cop fetes, m'encanta representar-les.
En tot cas, El viento en un violín no és cap bandera de l'homosexualitat, tot i la coincidència.
Sempre escric personatges heroics, que tenen molta necessitat d'una cosa que els mana. Generalment són maldestres, equivocats, però no pel fet de ser homosexuals o heterosexuals sinó perquè són humans i passen la vida intentant aconseguir el seu objectiu.
Fa dos anys d'El viento... Ja deu tenir un projecte nou?
A l'abril vam estrenar a Buenos Aires Emilia. Ara començarem assajos a Madrid amb un repartiment d'actors espanyols i estrenarem a la tardor.
Veronese, Spregelburd i ara vostè promouen produccions de textos propis amb actors autòctons d'arreu. Però la tradició d'interpretació argentina és diferent de l'espanyola i la catalana. No és un risc?
La meva experiència personal és que tant els actors de Barcelona com els de Madrid són extraordinaris: amb gran sensibilitat i molta intel·ligència i talent. Dirigir el drama Todos eran mis hijos [d'Arthur Miller] va ser una experiència que recordo molt feliç, vaig quedar molt content del resultat. També passa que tothom entén que els intèrprets argentins són com els que giren. I no tots són iguals. Puc dir que he treballat amb molts actors i no n'he trobat dos que facin el mateix recorregut. Perquè una producció sigui un èxit cal que el director tingui una idea clara; que els actors hi confiïn i que la seva representació generi vida a l'escenari. No hi ha l'èxit segur. Aixecar una obra de teatre sempre implica risc.

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada