1/7/13

El festival Grec arrenca el vol



Font: Laura Serra (ara.cat)
El Palau Nacional de Montjuïc és el Bellagio de Barcelona. Les magnífiques fonts que s'hi disparen al davant atreuen centenars de persones que tatxen una pàgina de la guia: un casino més, un museu més. L'aigua té un atractiu hipnotitzador que només és comparable al del foc. Això ho sabien els Comediants quan van fundar una companyia que va convertir els elements naturals i els planetes en material escènic.
Ahir, Els Catarres, Comediants i Lax'n'Busto havien de competir amb l'aigua i la llum per atreure els flaixos dels iPads dels turistes. Mentre la música sonava a l'escenari instal·lat al mig de l'avinguda Maria Cristina, darrere seu les fonts s'elevaven -com diria el ja enyorat Lluís Llach- vinga amunt, amunt. El cert és que ahir a primera hora de la tarda hi havia públic per a tothom i que fins i tot amb l'últim tema que van tocar Els Catarres, La porta del cel, quan diuen allò d'"on neixen les estrelles" i "la llum dels estius que semblaven allargar-se per sempre", l'aigua per un moment seguia el ritme de la música. Un miratge.
L'espectacle aquàtic va continuar canviant de colors, de rosa a verd i de verd a blau, quan un globus terraqüi volador apareixia d'una cantonada amb una Estàtua de la Llibertat -o una nimfa, qui sap- penjant. Va fer un tomb per l'avinguda i va marxar per on havia vingut. Segurament El vol de la Terra és el número més breu de Comediants, un esquetx low cost per a un festival que també s'ha ajustat el cinturó -un 10%: el pressupost serà de 3,2 milions d'euros-. Els membres de la companyia van anunciar en un vídeo que feien "40 anys i escaig" -l'aniversari s'ha anat estirant des de fa dos anys- i van desitjar "molta merda" al Grec. Fins i tot el seu director, Joan Font, va fer sortir "l'amo de tot això", el director del Grec, Ramon Simó, per brindar i convidar tothom al festival, que, cal avisar, és de pagament.
Seguint la dita sobre Mahoma, Simó va pensar en agafar el càrrec que si el públic no anava al Grec ja s'ocuparia ell -exdirector de la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega- de temptar-los amb espectacles gratuïts al carrer. L'any passat la festa es va haver de fer al passeig Lluís Companys per qüestions organitzatives, però aquest any ja s'ha estès pel seu espai natural -si es vol seguir venent la idea que el festival té el campament base a Montjuïc-, a l'avinguda Maria Cristina. Ara falta veure si aquest espot publicitari que pretenen ser els concerts d'Els Catarres i Lax'n'Busto funciona.
Mentrestant, a dalt la muntanya, al fossat del castell de Montjuïc, s'inaugurava el cicle de cinema a la fresca Sala Montjuïc amb el film mut Blancaneu i música en directe de la Sinfonietta Monteolvido dirigida per Alfonso Vilallonga.
La inauguració oficial, avui
La inauguració oficial -no popular- serà aquest vespre, al Teatre Grec, amb les autoritats de la ciutat ordenades a les primeres files. El director ha escollit un cavall guanyador: un espectacle de circ internacional,Opus , que combina l'acrodansa dels australians Circa i la música de Quator Debussy, que tocarà els quartets de Xostakóvitx. El muntatge s'acaba d'estrenar a Lió i promet artistes actuant amb els ulls embenats i acròbates creuant-se en l'aire i jugant amb els músics. El Grec comença a rodar. Li queden, des d'avui, 31 nits i més de 70 espectacles per alçar el vol. Falta saber si el públic català té ales i l'acompanya.
LES 9 PERLES
1. Les tres germanes, versió androide
Un dels renovadors del teatre japonès retrata les relacions familiars en aquest quadre més tèrbol que mai, on nou actors comparteixen escenari amb un robot (en el paper de criada) i un androide (en el de germana petita). L'aparició de la noia de carn i ossos plantejarà el dilema.
2. (remor)
(remor) va sorgir el 2011 en una cel·la de l'antiga presó de Palma. L'èxit va fer que l'obra girés, dins un cubicle de 3 per 4 metres, i acabés guanyant el premi a la millor creació de teatre físic i visual al Fringe. El públic viu una experiència sensorial artística i poètica i alhora una trobada íntima entre dues persones.
3. Espai vital (Lebensraum)
Buster Keaton inspira el suec Jakop Ahlbom, geni del teatre gestual (mímica, dansa, música, etc.) i creador d'un món sorprenent i surrealista. Coprotagonitza un tendre espectacle de slapstick que poques vegades s'ha vist als nostres teatres. Dos homes viuen junts, compenetrats, en un espai diminut, però decideixen incorporar-hi una minyona mecànica. Ella farà saltar guspires.
4. Jo mai
Va robar el cor als espectadors de Sé de un lugar . Ara Iván Morales dirigeix una colla de joves actors amb ganes de trencar arquetips i els converteix en una família rebel. Arrencats de casa seva però arrelats als seus amics. Una història d'amor i ràbia amb les guitarres i la bateria dels barcelonins Nitch de banda sonora.
5. El viento en un violín
Claudio Tolcachir i els actors de la companyia Timbre 4 tornen a Barcelona amb una altra història de família: entrellaça la vida de dues lesbianes que volen ser mares com sigui i una mare que donaria la vida pel seu fill ni-ni . L'amor maternal és el centre d'una obra plena d'humanitat, de gent amb defectes i virtuts, de vida.
6. George Kaplan
"Cada dia consumim un cert nombre de relats", diu el francès Frédéric Sonntag, l'autor que ens descobrirà el director Toni Casares. Uns ens fan comprar un producte, d'altres una idea. ¿I si uns guionistes estiguessin al darrere de tot? George Kaplan exposa el paper de la ficció en el món d'avui, en la política, les elits, la societat.
7. Tragèdies romanes
Sis hores de Shakespeare i tres tragèdies juntes (Coriolà , Juli Cèsar iAntoni i Cleòpatra ) poden espantar qualsevol, però la companyia holandesa Toneelgroep convida a moure's per l'escenari i la platea i, fins i tot, a menjar macarrons. Un espectacle monumental, fusió de teatre pur i llenguatge televisiu, multimèdia, que se situa en una sala del Parlament Europeu com si fos al palau de Juli Cèsar.
8. Hate radio
Després de l'èxit de L'onada al Teatre Lliure -que reproduïa uns fets reals sobre com un grup s'allista al nazisme-, amb Hate radio es pot fer el mateix exercici amb el genocidi ruandès del 1994. El director i actor suís Milo Rau situa l'espectador a la ràdio que, entre música pop i notícies d'esports, llançava missatges contra la minoria tutsi. Més que teatre documental, teatre literal. 100% veritat.
9. Puz/zle
El coreògraf belga d'origen marroquí Sidi Larbi Cherkaoui torna amb la seva companyia, Eastman -amb qui va fer l'excepcional trilogia Babel ,Foi i Myth -, per mostrar el seu concepte de dansa contemporània arrelada a totes les tradicions i escoles. L'eclecticisme més ben entès fora de la convencionalitat. Alta cultura i cultura pop juntes. Un geni.

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada