19/7/13

L'engany, motor del teatre jove català


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
El bon teatre es genera a partir d'un conflicte entre dos personatges. I esdevé art quan un tercer se l'escolta i interpreta les raons de cada ànima a l'escena. En aquesta edició del Festival Grec, que ha ajuntat un reguitzell de propostes teatrals de nous dramaturgs de casa (posant-los al costat de direccions contrastades a Catalunya i també propostes internacionals que li donen prestigi i aporten noves mirades transversals a l'escenari), l'engany és un dels ressorts més utilitzats com a motor de la trama. Són peces, generalment, desacomplexades que diuen i insinuen sense manies, desinhibides. Fem-ne un repàs:
Brickman Brando Bubble Boom narra una faula que dóna a conèixer el creador de les hipoteques modernes per a patrimoni (un nen pobre que aconsegueix reunir una gran fortuna al llarg de la seva vida) i el relaciona amb l'actor Marlon Brando (un artista popular, amb molt patrimoni propi però que cap se'l considera la seva llar). L'actor Diego Anido dobla Brando en alguns dels seus passatges de la filmografia, que cusen com si es tractés d'una peça dedicada al mític Brickman. Treball incessant de projecció a pantalla d'elements captats al moment. Minimalista, juganer, amb sensació d'espontaneïtat. Els Serrano no persegueixen el preciosisme, sinó que juguen a fer versemblant un conte. I expressen opinions a partir d'una poesia naïf. Un dubte a veus: és real aquest tal senyor Brickman (l'home totxo) de nom ben sospitós?
Ernesto Collado signa Montaldo. És un encantador de serps. Té la capacitat d'atrapar l'espectador explicant el que sigui. No ho fa només amb l'oralitat, sinó reforçant-se amb aparells i jocs que obliguen el públic a trobar punts de contacte amb l'escenari i el que proposa la companyia. En realitat, Montaldoparteix d'una història tan atractiva com increïble, una road movie singular. Juga a fer de biopic trencant totes les convencions. Tot el que presenta, finalment, és la cerca de l'investigador (ell mateix) i els seus fracassos. Abandona de seguida l'aventura d'aquella societat utòpica en la qual va voler participar aquest català, Ignasi Montaldo, que presenta Collado. L'actor se serveix d'elements màgics, que són els que fan treballar el cervell; de l'humor d'estar per casa; i també de la sorpresa. La seva desimboltura és el que permet mantenir atent el públic. El seu compromís, el que marca la seva voluntat artística. Potser en aquest treball ha triomfat la forma, però, al final, el punt de lluita ha quedat desdibuixat, convertit en una dansa mítica hipnòtica però allunyada del bategar del públic d'avui. I no és perquè no sigui temps de perseguir o creure utopies, sinó perquè el pobre Montaldo queda oblidat en una cuneta d'aquell Scalextric escènic.
La nau dels bojos és l'últim treball de La Calòrica. Aquesta formació, que només té quatre espectacles al seu repertori, ja és una veu que es fa sentir en la nova generació d'autors. L'equip d'Israel Solà i Joan Yago són un conjunt inquiet, juganer, que no es conforma amb una peça cridanera, sinó que també li busquen altres ressons. A Editto bulgaro van participar en format de lectura al Juliol a la Cuina. Després el van transformar en espectacle i els va resultar un treball brillant, de paròdia a Berlusconi sense una mofa massa despietada (que acaba donant un aire de víctima al personatge que es pretén criticar). El treball d'ara es pot veure avui i demà encara i va ser el guanyador del projecte escènic d'exalumnes de l'Institut del Teatre Adrià Gual. Ells situen els personatges del quadre homònim del Bosch en ple segle XXI. Davant l'abisme es pregunten “I ara, què hem de fer?” La resposta, o les reflexions dels joves de La Calòrica, a la Sala Pina Bausch.
Més desolació és la que imprimeix Lluís Danés a Wasteland: construeix com pot ser la vida en un abocador convertit en ciutat de desheretats. Es podrà veure encara avui i demà a la Sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors.
Jo, mai és el darrer treball d'Ivan Morales. Es presenta del 25 al 28 de juliol al teatre del CCCB. Una colla d'amics s'apleguen per tirar endavant un bar, mig abandonat, i transformar-lo en la família que no van tenir. És una peça de gènere negre amb tocs de realisme i una notable influència del fatalisme als temes de 3 minuts i 40 segons de rock and roll. Al costat d'aquesta estrena, una nova peça que és fruit de la col·laboració del festival amb els Premis Quim Masó. El text de Sandra Simó situa dos personatges en una tragèdia contemporània que és un cant (i un ball) al risc de viure. El títol és prou explícit Victoria Falls(Victòria cau). Es podrà veure a partir de la setmana vinent, del 25 al 27, a la Sala Pina Bausch del Mercat de les Flors.

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada