23/7/13

Records del Festival d'Avinyó


Font: Laura Serra (ara.cat)
"Bona nit. Em dic Virginie Andreu, tinc 38 anys i visc a Châteauroux. La primera vegada que vaig venir al Festival d'Avinyó va ser el 2010 i hi vaig veure Papperlapapp de Christoph Marthaler. Sí, vaig començar malament. El primer que vaig pensar en veure l'escenari de la Cour d'Honneur és: qui ha col·locat aquests aparells d'aire condicionat a la façana? Qui ha fet aquesta destrossa?!" Quan hi va tornar els anys posteriors va descobrir que formaven part de la decoració de l'espectacle. Catorze testimonis com el d'aquesta professora de francès desfilen per l'escenari del sumptuós Palau dels Papes d'Avinyó, davant de dues mil persones. Apareixen vestits de carrer, seuen en cadires de plàstic -deu ser el muntatge méslow cost de la història del festival- i desgranen els seus records. Una anciana explica que va veure amb 17 anys Antígona al festival de Jean Vilar i que li ha servit de guia vital. Una infermera de Nancy recorda l'impacte del Nelken de Pina Bausch.
El coreògraf Jerôme Bel ret homenatge a l'espectador amb aquesta obra, un relat documental subjectiu i personal de les 67 edicions del certamen. Així com en les seves obres més properes a la dansa s'ha interessat per la memòria del cos -se'n podrà veure una mostra la temporada que ve al Mercat de les Flors amb el solo titulat Cédric Andrieux (2009) que interpreta el ballarí del títol-, en l'estrena d'aquest cap de setmana a Avinyó s'interessava per la memòria d'un espai tan emblemàtic com el palau papal. El títol era, només, Cour d'Honneur .
L'espectacle servia de tràiler de grans hits avinyonencs. Després de l'anècdota rememorada amb aplom i emoció pels protagonistes, Bel regalava un fragment de l'espectacle en qüestió. Va aparèixer Isabel Huppert via Skype en directe regalant un fragment de la Meddea de Jacques Lassalle que va fer el 2000; un actor de Casimir et Caroline va recordar com un espectador es va aixecar i va cridar que allò era unagrande mèrde , i vam reviure l' Inferno de Castellucci: un actor va començar a ascendir amunt amunt per la paret del Palau dels Papes i va desaparèixer al cel. Brutal. Jerôme Bel es permet una dosi lacrimògena massa generosa, al final, però el públic l'hi perdona. Diuen els veterans que no es recorda una estrena a la Cour d'Honneur en què no marxés cap espectador.
L'última edició del festival francès que han dirigit Hortense Archambault i Vincent Baudriller -després de 10 anys passaran el relleu a Olivier Py- ha sigut una bona excusa per fer memòria. Han convidat els seus artistes associats i els que més hi han estrenat, noms avui inqüestionables com Alain Platel, Guy Cassiers, Sasha Waltz, Perer Brook, Christoph Marthaler, Thomas Ostermeier, Jan Fabre i Anne Teresa de Keersmaeker. Tots hi han tret el cap amb una obra feta per a l'ocasió, per un dia, per una funció. Aquest cap de setmana era Pippo Delbono qui va recitar, cridar i suar Rimbaud, Pasolini, Artaud, Eliot i Whitman, expandint el seu ego d'acord amb el violí d'Alexander Balanescu.
Els directors del festival deixen un pòsit simbòlic i un altre de físic, una seu que han anomenat La Fabrica i que és espai d'exhibició, d'assaig -la caixa negra té la mida de l'escenari del Palau dels Papes- i també residència per a artistes. El director del festival Temporada Alta, Salvador Sunyer, assidu a Avinyó des que tenia 17 anys, rebufava d'enveja abans de veure el Kabaret Warszawski de Krzysztof Warlikowski, que va deixar fred el personal.
L'altra estrena esperada de l'últim cap de setmana de festival -acaba divendres- va ser l'impecable experiment tecnoemocional de la britànica Katie Mitchell. El seu teatre, basat en la paraula, ha trobat en el cinema un aliat que li dóna llibertat i precisió: el mínim gest té un primer pla. A Reise durch die nacht (Voyage à travers de la nuit) assoleix la perfecció tècnica i teatral al servei d'una història que reconstrueix, en forma de monòleg, un passat torturador. Un altre souvenir d'Avinyó per al record.

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada