17/10/13

'Barcelona' reneix d'entre les runes al Teatre Goya


Font: Laura Serra (ara.cat)
El que Pere Riera ha unit no ho separaran ni les bombes. Les actrius Emma Vilarasau i Míriam Iscla, protagonistes de Barcelona , no es coneixien abans d'estrenar l'espectacle, el maig passat, a la Sala Gran del Teatre Nacional. Ara són companyes, còmplices, s'admiren, s'abracen, s'estimen. Agraeixen al seu director que les unís sota el mateix sostre, el d'una família burgesa que resisteix els bombardejos sistemàtics sobre Barcelona el març del 1938. Iscla interpreta la mare de família viuda que s'entesta a quedar-se a dins de casa. Vilarasau és una actriu soltera i alliberada que va fugir de la guerra i torna anys després per endur-se la seva família postissa lluny del perill. Aquesta nit tornen a convidar el públic al menjador del seu palauet -atrotinat però amb un piano de cua-, situat ara al Teatre Goya.
El dramaturg i director Pere Riera (DesclassificatsLluny de Nuuk) les va guiar amb la seva mestria aparentment dòcil per un text que es pot anar descabdellant en cercles concèntrics. Al nucli hi ha l'amistat de dues dones de caràcters oposats que mantenen un tête-a-tête que culmina en un tango seductor i violent. "El que ja no es poden dir amb paraules ho diran sense roba, sense enganys, amb l'essència del que són elles, ballant", diu Iscla. Vilarasau ho veu des de la perspectiva del seu personatge: "Quan se li acaben els arguments per convèncer-la, és l'última estratègia per fer-li recordar que abans no era així d'eixuta, li fa recordar que era sensual, que estimava la vida i que hi ha més coses". "Ens ho passem tan bé, en aquesta escena! La vam assajar poc i sempre té un punt de risc, ens la juguem cada nit", expliquen conjuntament.
Una família, una ciutat, un país
Fent zoom out, l'obra teixeix un altre cercle al voltant de la família protagonista: l'avi addicte als fàrmacs (Jordi Banacolocha), el fill adolescent (Carlos Cuevas), la filla que vol ser cantant (Anna Moliner), el seu xicot de dretes (Joan Negrié, que substitueix Joan Carreras), el pretendent d'esquerres (Pep Planas) i la discreta majordoma (Pepa López). Després de fer temporada, gira i vacances, la reestrena és un nou al·licient: "Quan has deixat dormir l'obra un temps, cada personatge guanya pòsit, és molt subtil. L'obra no està mecanitzada però en canvi té més veritat", diu Iscla. La família representa els fonaments i les arrels. Per això la Núria decideix que no correran al refugi quan sonin les sirenes, cada mitja hora, sinó que faran com si no passés res. O cantaran i ballaran. "És una manera de sobreviure davant de la situació", explica Iscla. Els paral·lelismes amb l'actualitat són fàcils de traçar, segons l'ex-T de Teatre: "Et minen l'esperança amb bombes, et quedes?, te'n vas?, insults socials, la indignitat... I la manera que tenim de lluitar ésfer l'indio , com diu l'obra". "Ara que el teatre té més sentit que mai, no ens en podem anar a casa", reflexiona Vilarasau. "És el que volen, que no sigui necessari", lamenta Iscla.
Els altres cercles concèntrics de l'obra són la ciutat -la Barcelona que hauria pogut ser i que va quedar arrasada- i finalment el país sencer. Riera concep l'espectacle com un acte d'amor a una gent que va perdre la vida injustament. L'obra té un vessant didàctic i alhora un posicionament polític. Un dels punts més emotius de Barcelona és quan la família entona junta La santa espina . "És una cançó que era popular a l'època. Com a actors, no hem de tenir pudor", defensa Iscla. I Vilarasau s'hi suma: "¿Els francesos canten La marsellesa a Els miserables i ens emociona i si ho fem nosaltres resulta que fem un melodrama?" "Tenim un gran complex amb nosaltres mateixos que ens hem de treure de sobre", opina Iscla. Això: ànimes bessones.

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada