10/10/13

“La saviesa és muda”


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
L'actor i director Toni Servillo guarda un excel·lent record de la seva anterior visita al Festival Temporada Alta. Si el 2009 venia per donar aire a un Goldoni, ara defensa un Eduardo di Filippo, diferent, més europeu. Le voci di dentro arrenca la programació internacional d'enguany i parteix d'un equívoc divertit amb els personatges pinterescos de sempre de Filippo (que tenen ressons al Questi fantasmi o a Natale in Casa Cuppiello) però que ressegueix un silenci beckettià. Aquest espectacle, mai representat a Catalunya, està escrit just després de la II Guerra Mundial i, segons Servillo, l'autor trasllada la seva incertesa cap a res: tot és relatiu; res és veritat 100%. El major paradigma és el tiet dels dos germans protagonistes que ha decidit deixar de parlar perquè el món sencer està sord. Només un dels germans l'entén. El tiet es comunica llençant petards. L'obra, que té 65 anys de pols, és contemporània “perquè, avui interessa”, aclareix l'actor i director. És més, com es revela en l'excel·lent mecanisme dramatúrgic de Filippo, comenta Servillo, “la saviesa és muda”. Demà (21h. Teatre Municipal de Girona) la companyia, produïda amb el suport del Piccolo de Milà i el Teatre Uniti de Nàpols, arrenca una gira de 170 representacions que el durà per París, Londres, Madrid o Sant Petersburg.
Efectivament, pel director del festival, Salvador Sunyer, la peça de Filippo, efectivament és d'una època diferent a l'actual “però és tan obscura com la nostra d'ara”. I és que Itàlia pateix la mateixa angoixa per la crisi i la cultura que a Catalunya i l'Estat espanyol.
Le voci di dentro remou més endins que la consciència, segons el pare del director. Perquè, en el dialecte napolità, remet més profund que la consciència. La guerra ha tret el pitjor de cada home, i l'obra denuncia la impunitat.
Comèdia monstruosa
En si, però, la peça respira molta comèdia. Tot arrenca en un somni d'un dels germans que malviuen de llogar catifes i cadires per a vetlles de morts dels veïns. Alberto Saporito està convençut que a casa dels Cimmaruta (que els han ajudat a suportar una gana atroç) hi ha hagut un crim. Efectivament, es troba a faltar Aniello Amitrano i el rumor esdevé denúncia en ferm. Les accions es van desencadenant sense aturador. Com que finalment no es pot provar la mort, s'acusa Saporito. Llavors, el seu germà (que en el muntatge l'interpreta també Peppe, el germà de Toni Servillo, que li dóna un joc metateatral curiós) decidirà malvendre's tot creient que podria fer-ne el que li plagués. Un equívoc estúpid que remou a un absurd. Per això, el director ho vincula a Ionesco. I el silenci del tiet, que es mou en moments clau i que és una peça clau en el mecanisme teatral, beu de les pauses de Pinter.

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada