1/3/14

Terratrèmol Pitarra


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
La Renaixença catalana s'identifica amb el vers La pàtria, d'Aribau. Ningú ho discuteix. Però el director artístic del TNC, Xavier Albertí, pretén fer justícia a la clara voluntat política d'un dramaturg misteriós, que signava com a Serafí Pitarra i evitava sortir a saludar el públic en les estrenes, de situar “el català que ara es parla” a escena (es va amagar fins que el seu company Víctor Balaguer el va convèncer que havia de presentar-se; fins llavors, s'havien fet moltes especulacions i les revistes satíriques de l'època el dibuixaven fantàsticament). El 1863 menys d'un 9% de la cartellera era en català, segons calcula Albertí. El 1866, gràcies a l'impuls de Pitarra i les seves gatades (peces satíriques coents amb el poder), el català va començar a ser hegemònic. El TNC impulsa el cicle Epicentre Pitarra amb una edició amb el català fabrià de totes les peces còmiques (singlots poètics) de Frederic Soler,Pitarra. També hi haurà conferències, una exposició i les representacions de L'esquella de la torratxa (del 7 al 9 de març, amb Egos Teatre), El cantador (del 2 al 13 d'abril, amb la Jove Companyia del TNC),Liceistes i cruzados (del 16 al 18 de maig) i Safari Pitarra (del 5 al 22 de juny). Albertí no ha volgut fer una reivindicació puntual, “de ruleta russa”, sinó que tempta que els pròxims anys torni a ser habitual veure alguna peça de Pitarra a la cartellera, independentment de l'aposta del TNC. El director del TNC diu, provocador, que segurament si Pitarra fos viu “avui seria votant de les CUP”, per trencar amb la imatge de personalitat benestant.
Avui fa 150 anys i quatre dies que es va estrenar L'esquella de la torratxa. Va ser l'embrió per reivindicar el teatre popular amb el català popular. Per Albertí, La Pàtria d'Aribau és com l'obra de Frederic Mistral amb el català, que l'honora però que no va saber sortir dels armaris. En canvi, Pitarra supera el català dels Jocs Florals i es fixa en el que es parla al carrer. Juli Vallmitjana també faria una interessant aproximació al català gitano passat el 1900. Així, la colla capitanejada per Pitarra és la primera baula per aconseguir que el català sigui avui “una llengua normal”. L'Epicentre Pitarra del TNC també es revela al plantejament que el reivindica a partir de Les joies de la Roser, un intent de traslladar el drama romàntic d'Echegaray poc reeixit. Albertí és defensor del teatre popular, tot i que sigui voluntàriament de traç gros.
L'esclat del teatre de Pitarra coincideix amb un moment clau a Barcelona: la fi del monopoli teatral a ciutat. Fins al 1833 només es podia fer teatre en públic al de la Santa Creu. Amb la desamortització de Mendizábal, i coincidint amb les pressions burgeses que volien disposar d'un teatre nou, vist que l'aire aristocràtic i vell de la Santa Creu no els era propici, s'obren les opcions a noves veus teatrals. Fins llavors, s'havia fet teatre als palaus, de manera privada: amb nous títols però contractant els actors de la Santa Creu. Posteriorment, es creen unes societats amb les quals lloguen teatres, com el de l'Odeon els dimarts per fer funcions únicament per als socis. L'èxit de L'esquella de la torratxa fa que l'empresari opti per fer-ne més sessions al seu compte i, posteriorment, que Joan Sariols hi compongués quatre cançons. A l'estiu, als jardins del passeig de Gràcia, on es traslladava el teatre, la peça va fer fins a 75 representacions en cinc espais a l'aire lliure (de pagament) diferents: “Era inèdit”, insisteix Albertí.
Per la directora de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), Laura Borràs, que ha participat en l'edició de totes les paròdies, “l'humor necessita l'altre, cal trobar referents comuns i, en aquest sentit, la llengua és un element imprescindible”. Fins ara, només hi havia l'opció de trobar en llibres de vell planxes que Innocenci López va editar en català prefabrià. Ara s'ha optat per un vers que manté l'heptasíl·lab i procura fer-se entenedor avui. També la ILC col·labora en una exposició, que serà itinerant per biblioteques, teatres i salons de lectura, sobre l'autor.
El TNC també trenca amb la tesi que Pitarra correspon als espectacles de joventut, als paròdics, i que Serafí Soler signarà els seus drames, d'un tall més conservador i burgès, després de les seves núpcies. L'autor opta per recuperar el sobrenom per recuperar els favors del públic. En aquella època, Pitarra ja era empresari del Romea i impedia que estrenés Guimerà, un autor que, al parer d'Albertí, “sabia que era més bo” i no volia que l'arraconés.
Pitarra, també per als amateurs. El TNC triarà quatre títols per presentar-los un cap de setmana. Albertí vol que Pitarra torni a ser al repertori, també dels grups amateurs.

Revitalitzadors del català a l'escena grisa

La rebotiga de Frederic Soler, Pitarra
Anselm Clavé i Valentí Almirall van ser alguns dels autors que van freqüentar la rebotiga de la rellotgeria de Pitarra. Van fer el corpus d'un corrent que faria habitual el català als escenaris pels volts del 1865.
Josep Sampere
Són els artistes els que tornen a situar el català als teatres, ara al Paral·lel, la nova punta de llança d'una ciutat que ha passat de 400.000 habitants al milió, sobretot provinents de l'Estat espanyol.
Joan Capri
El còmic troba els favors del públic amb monòlegs fets a mida que esclaten amb el Dr. Caparrós als anys setanta a TVE.
Josep Maria Benet i Jornet
Dramaturg de resistència, lidera la presència dels serials de televisió a les sobretaules de TV3.

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada