11/4/14

El futbol, l'excusa


Font: Jordi Bordes (El Punt/Avui, 1, 2, 3)
És un clàssic que es repeteix en aquest punt de la temporada: els partits de la Champions buiden els teatres. Dimecres al vespre, mentre l'Atlético de Madrid aparcava el Barça de la cursa per la Champions, al Tantarantana només hi havia un onze espectadors per veure un intrigant Barbablava: Exceptuant el que us parla, tot el públic era femení. Una xicota, que hi anava amb el company, el va deixar a la porta. Anava a veure el Barça? No, aparentment, perquè havia quedat amb un amic que havia arribat de Londres. Tot i que en teatre, totes les fórmules que intenten raonar els èxits i els fracassos d'una funció, sembla que la màxima d'Héctor Fernández (cap de sala i responsable de taquilla del Tantarantana) rebla el clau: “El futbol? És una bona excusa per als espectacles que no porten gent.”
El Punt Avui ha consultat a diversos teatres (vegeu el gràfic) per estudiar possibles varietats respecte dels partits d'entre setmana o dels de lliga i també en sales de molt diversa programació. La tesi també estesa, però que no confirma aquesta recollida puntual de dades, és que hi ha un tipus d'espectador que, els dies de partit, prefereix la tranquil·litat del pati de butaques per estalviar-se nervis (cas de ser un patidor de mena) o sorolls i petards dels veïns (cas dels que ja s'han atipat d'aquesta saturació d'oferta). Tot i que efectivament hi ha un públic que opta per aquesta fórmula (sovint molt relacionat amb el sector teatral), no sembla que sigui prou determinant per equilibrar la balança, sigui en sales petites o (encara més difícil per la seva capacitat) en les sales grans.
César Martínez, cap de màrqueting i comunicació de Focus, té comprovat estadísticament que disminueix menys la demanda al teatre si el partit s'ha convocat en poc temps, que si fa mesos que ja hi ha data fixada (com serà el cas, per exemple de la final de la copa del Rei, dimecres vinent). La raó és molt simple: la prevenda. Per compensar aquesta davallada de públic s'obra més la línia de promocions amb entrades a millors preus.
No sembla que variï si el partit es juga a casa o a fora.O que sigui televisat en obert o per canals de pagament, perquè tothom té un amic amb el canal adequat o baixa al bar per seguir-lo en grup.
De totes maneres, mirant l'explotació d'un espectacle al llarg d'una setmana en què hi ha hagut un partit crucial, es comprova que no varia gaire el nombre d'espectadors: “Si no s'hi ha anat dimecres, s'hi va dijous”, argumenta Martínez. També és cert que la caiguda d'ocupació del partit queda atenuada si es contempla des de tota l'explotació setmanal. Sí que variarà, en la recaptació perquè la campanya per atenuar la platea buida el dia de partit juga en contra de la sostenibilitat econòmica de la producció.
El teatre contemporani busca temes comuns que puguin interessar el públic d'avui, com ho pot ser l'esport. Per què es parla tan poc de futbol a escena? Iban Beltran, director de Pep talk, lamenta que es mantingui una distància entre la cultura i l'esport: Sembla insòlit “que un jugador de futbol llegeixi o que Pinto sigui un productor musical”. De fet, si Guardiola ha estat tant magnètic és perquè ”va fer que la gent que no li agradava el futbol, s'hi interessés”. Se sap que Bobby Robson motivava els seus jugadors amb rèpliques de Shakespeare en les prèvies del partits.
Tot i que puntuals, sí que hi ha espectacles amb el futbol més o menys protagonista: És el cas de PPP(Espai Lliure, 2005), una dramatúrgia sobre Pasolini; Mequinensa (TNC, 2012), a partir de la dramatúrgia dels contes de Jesús Moncada, o Els nostres tigres beuen llet (TNC, 2012), d'Albert Espinosa. En aquesta obra, els actors arrencaven l'espectacle amb un partit a l'escenari de la Sala Gran. No més ni menys. De segrestaments es compta Vamos a por Guti (Versus 2011), del Projectye Nisu, o Beckenbauer (Premi Ciutat d'Alcoi, 2003), de Jordi Casanovas. Cristina Clemente també fa una clara referència al món del futbol a La nostra Champions particular (T. Alta, 2011) tot i que, en realitat, aquest campionat es refereix al complicat joc de ser i exercir de pares. Al llunyà 1996, Miquel Cors feia el monòleg El Culékulé a l'Arnau. Dues últimes perles: Dia de partit (Espai Lliure, 2008), de David Plana, en què situava a la llotja d'un camp de primera divisió una lluita negra de corrupció, o Goya (Espai Lliure, 2005), en què Rodrigo García descobria que l'home que vestia la mascota de l'Atlético de Madrid en realitat era un personatge il·lustrat amb ganes de regalar-se una nit al Museu del Prado i un viatge amb taxi amb un filòsof de conductor. El futbol genera passions; el teatre convoca emocions i raons.

Un Pep Guardiola, a La Seca

Pep talk (del 24 d'abril a l'11 de maig a La Seca) s'estrena per fi a Barcelona. Es tracta d'un espectacle que imagina una conferència de Pep Guardiola sobre el món de l'empresa per a un públic privat. En realitat, tot és una aventura de l'actor Pep Garcia-Pascual que va saber contagiar a Iban Beltran (també culé de mena) i al dramaturg (el menys futboler de tots tres) Alberto Ramos.
Tot i que en cap moment l'obra procuri imitar l'exentrenador del Barça, sí que s'insisteix en la forma que té de motivar els jugadors en cada partit. Guardiola posa exemples com ara els castellers o alguns capítols de la historia de Catalunya. I és que aquesta peça també està pensada per representar-la arreu i fer campanya en favor del país. L'obra es va estrenar a Dublín i també va fer funcions l'estiu passat a Nova York, evidentment en anglès. Pep talk se serveix de diapositives que estan en alemany (!). Representa que Guardiola tenia previst fer la xerrada a Dormund i els del Bayern li ho prohibeixen. Casualment, sorgeix l'oportunitat de La Seca.

JORDI BANACOLOCHA
ACTOR

“Només Serrat va anul·lar per la Champions”

L'actor es confessa. Un dia fent de figuració (un paper sense text) a L'inspector (TNC,2009) estava escoltant el Barça entre caixes: quan tocava sortir va guardar auriculars i mòbil a la butxaca del seu abric. De sobte, va rebre un SMS perquè el fill l'avisava que el Barça havia marcat gol. Està convençut que el so només el van notar els seus companys d'escena. Però temia que, com altres vegades, el fill li truqués entusiasmat per explicar-li la jugada. No podia apagar el mòbil de cap manera. Ho va passar tan malament que ara opta per no saber res d'un partit fins acabar la funció.
És molt diferent veure el futbol a casa, llavors “no em poso nerviós”. Ara, a vegades, juga a endevinar el resultat mirant l'actitud dels viatgers de metro, quan torna cap a casa.
La seva pega és que, habitualment, la feina coincideix amb el futbol. I no és gens habitual anul·lar funcions de dies crucials perquè ja hi ha entrades venudes per endavant. L'excepció, recorda, és el cantant Joan Manuel Serrat, que “no va programar funció al TNC el dia de la final de la Champions, confiant que el Barça s'hi classificaria! S'ha de ser Serrat per poder fer això”, diu irònic.
Coneix gent que vagi al teatre un dia de partit per no patir? “No m'estranyaria: en sé d'un que es tanca al lavabo!”D'anècdotes, un cabàs. Com quan Pep Pla, fent-li una abraçada en una funció a escena un dia que el Barça anava guanyant, “em va dir que havia perdut, a cau d'orella”. O quan va anar a veure El mètode Grönholm amb uns amics en un dia de partit crucial: l'actor Jordi Díaz li va dir que si sortia a la darrera escena amb el maletí a la dreta, volia dir que el Barça havia guanyat el partit. Va patir més que mai. També recorda que, a la mitja part de Colometa la gitana, en una funció els anys 90 al Romea, el públic no entrava quan tocava. Els actors es preguntaven per què. Es veu que en la pausa es va saber que el Barça havia guanyat el partit i faltava confirmar que el Dépor no guanyés el seu. El públic no va entrar fins que es va consumar la lliga pel Barça.

IMMA LLORACH
ESPECTADORA

“El futbol serveix per empatitzar”

Imma Llorach és una de tantes espectadores de teatre i cinema que sovintegen els patis de butaques. Al gremi, se'ls coneix com a “espectadors professionals”. Tot i que en aquest grup hi ha els que s'han cansat de l'empatx de programes de futbol a la televisió, cosa que els convida a sortir a fora i seguir la cartellera, Llorach considera una certa compensació saber l'actualitat futbolística. Ella és metgessa i ha comprovat que “el Barça va molt bé per empatitzar amb els pacients”, siguin culers o d'algun altre equip rival.
Ella forma part del grup d'espectadors que aprofiten els dies de partit perquè saben que hi haurà més bon lloc a les platees. Sovint, a més, els partits cauen en dimecres, que és el dia de l'espectador. Per ser un assidu teatral, cal estar ben assabentat de les campanyes que moderen preus. Però no s'espera a comprar l'entrada el dia del partit –quan l'oferta serà, previsiblement, més agressiva–. Ho fa abans, per garantir que no els situaran al darrere del pati de butaques. Com que té un arsenal de carnets dels teatres, com ara el del club de cultura TR3SC i el de les biblioteques, ja obté un estalvi suficient.
Ha sentit mai cantar un gol en una funció? El tòpic diu que el marit resignat a perdre's el partit per culpa del teatre que ha triat la dona assisteix a la platea amb un auricular a l'orella i que la passió li pot fer oblidar l'entorn i celebrar el gol. Llorach explica que ara els impacients van seguint el futbol a partir dels resultats que consulten a la pantalla del mòbil, ja sigui al Liceu o, “els més incívics, al cinema”. No està d'acord que els gustos se separin per sexes: dona, teatre; home, futbol: “Ja és caduc, a un home pot ser que no li interessi un partit, i sí una obra de teatre.” Admet que, en cas de discussió, la dona sempre portarà l'home al teatre, tot i que cedirà en partits excepcionals “com ara un Barça-Madrid”, per exemple. Quants cops va al cinema o al teatre? “Uns vuit cops al mes. Ara encara tinc pendent El caballero de Olmedo, i veig que quasi no queden entrades...”

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada