8/7/14

Genials calaveres musicals


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Crani 1: el treballador del cementiri de l'òperaEclipsi (al TNC fins diumenge) procura arrencar un empastament d'or. Crani 2: El que Damien Hirst va signar com Per l'amor de Déu. Aparenta recoberta amb diamants incrustats. Arrenca en una subhasta per 15 milions i n'acaben pagant més de 100. És l'arrencada de Merda d'artista (al Poliorama fins al 27 de juliol), una peça que pot sorprendre davant d'un cartell de primeríssimes figures nacionals i internacionals però que és de justícia que es guanyi el favor del públic. Aquests són els dos primers espectacles del Festival Grec, en què la música cobra densitat de protagonista.
Ahir es van presentar Shakespeare on the beat(amb el hip hop com a instrument per rellegir El Somni d'una nit d'estiu, de Shakespeare), del 10 al 13 al CCCB; Disbarat (han creat la músicoacrobàcia perquè poden fer equilibri tocant i fer equilibris dalt d'un instrument musical!) del 9 al 12 al Mercat de les Flors; i ja es preparen Nit de musicals, a partir de les partitures d'Albert Guinovart amb una vetllada única i irrepetible a l'amfiteatre Grec (13 de juliol; i Onze.Nou.Catorze, un nou producte de musical familiar inspirat en l'Onze de Setembre a Catalunya (17 i 18 de juliol al Convent de Sant Agustí).
La música que planteja la partitura d'òpera contemporània d'Alberto García Demestres té molt de surrealista. Perquè, en comptes d'obsessionar-se en la foscor i la gana del poder (representat per un pare manipulador que crea el seu imperi a partir de tornar i demanar favors) prefereix fer escarni amb un enterramorts que va arrencant dents d'or dels seus hostes i amb escenes divertidament poca-soltes com la noia de 17 anys que sempre perd la pilota al jardí del poderós, el pintor que troba la solució al casament en ple eclipsi de la seva germana per certificar un encàrrec de pintar 1.600 quadres. L'enterramorts necessita una pila per poder pagar el trasllat del cos de Lenin a un dels panteons que ell protegeix. Sembla que li vol donar un punt de glamur al seu camp sagrat.
Però, la veritat és que deu tenir un punt de revolucionari perquè al mòbil hi té la sintonia de La Internacional. Els actors defensen una partitura de notes agudes i de cànons entremaliats. Si Pere Ponce i Emma Vilarasau (els dos actors que no posen notes a la seva veu) creen uns personatges més o menys enigmàtics però amb un punt de naturalisme, el llibret no permet que els altres siguin creïbles. Naveguen en el seus silencis mirant els seus companys intèrprets i no pas com a personatges de la trama. La predicció astrològica sembla torçar-se quan detenen l'alcalde, que tenia previst fer el casament en ple eclipsi al jardí del poderós hoteler. Que els nuvis siguin dues dones; que la germana d'una d'elles sigui monja, que la fotògrafa de guerra que fa el reportatge fotogràfic, en realitat, és una antiga amant és material de regal. Una música còmplice amb aquest enginyós quadre surrealista. , al final, un toc de denúncia: la felicitat i la percepció de major democràcia es troba a Nova Zelanda, precisament el punt més allunyat de la península Ibèrica. Terrible metàfora!
Des del 2006, Moisès Maicas i Anna Soler Horta persegueixen un objectiu prou insòlit: atrapar el món del hip hop per fer ressonar Shakespeare. Admeten que, d'entrada, es van estranyar però que s'hi van anar apuntant, “ens hem anat apropant”. Ara el Mestre de Cerimònies (MC) ha fet una feina meticulosa perquè tot el que es presenti a escena tingui el flow (que flueixi), necessari. S'han revisat raps reescrits a partir del text de Shakespeare i s'ha mantingut en decasíl·lab el vers de la trama original.
Disbarat, la nova coproducció del Grec amb la Central del Circ (que ha trobat també suport internacional) parteix d'uns músics amb capacitat de ser excèntrics i d'acròbates amb dots musicals. A l'escena, una pila d'instruments amb els quals aniran combatent el repartiment d'intèrprets que fa prop de tres mesos que es van coneixent i construint l'espectacle en diverses residències artístiques. Ramon Simó, director del Grec, creu que han generat la nova disciplina de la músicoacrobàcia perquè, fins i tot els instruments es poden acabar convertint en element on fer acrobàcia.
Nit de músicals és, inequívocament la trobada més convencional de la música amb l'escena. Albert Guinovart està amb la Banda Municipal de Barcelona per fer un repàs dels principals temes que ha elaborat un dels grans metres del gènere. La revista digital d'arts escèniques Teatralnet signa la coproducció amb el suport d'un repartiment d'intèrprets estel·lar: Daniel Anglès, Deu de Veu, Xavier Fernández, Elena Gadel, Ivan Labanda, Mone, Nina i Toni Viñals. Sonaran temes de Flor de nitMar i celParadísLa vampira del RavalCrim i càstig... només tres dies abans de la festa popular que Dagoll Dagom prepara pel seu 40è aniversari.
Finalment, Onze.Nou. Catorze (1714) es tracta d'un nou muntatge de Zitzània Teatre que reuneix Pere Planella i Víctor Alexandre. El musical, que ja es va poder veure al Born i està adreçat al públic familiar, narra el viatge en el temps d'un adolescent de 14 anys al setge de Barcelona. Entre el repartiment, Marc Balaguer (Polseres vermelles) i dos veterans com Feliu Formosa i Pep Cortés.

Una merda d'artista, farcida d'humor blanc


A partir d'un fet real (la provocació artística de Piero Manzoni d'enllaunar merda que va acabar sent una operació molt valuosa al mercat de l'art) Ferran Gonzàlez i Joan Miquel Pérez construeixen el seu segon musical. Després de la broma de ‘Pegados' (també neix d'una notícia de premsa en què una parella ha d'anar a urgències perquè es queden enganxats quan estan fent l'amor) fan un pas més ampliant repartiment. No se separen de l'entreteniment, tot i que deixen anar algunes gotes d'amargor en la buidor de l'artista que se sent perdut quan perd el seu gran rival sense haver-lo pogut rebatre amb la famosa operació artística. L'apoteosi final, però, es manté coherent.
La peça juga amb el tòpic de l'art abstracte, que tothom s'atreveix a criticar i, també, a exalçar. Però l'obra provoca la riallada per les peripècies exagerades dels personatges, els seus enganys i el seus continus gags, de banals (sexuals o d'insistència reiterativa) i també de metateatrals. Perquè un dels músics esdevé personatge alhora i la seva bicefàlia de càrrec implica un esquizofrènic malentès. Com quan una cantant li recrimina com sap els seus secrets. O quan l'altra li demana deixar de cantar una peça trista.O quan ell se sent incapaç de tocar i explicar-se alhora. Una pila de bromes pescades, segurament, del mateix assaig que, ben mesurades, donen molt bon resultat davant del públic.

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada