25/7/14

Xavier Albertí: “Què hem de fer per destruir la mandra catalana?”


Font: Laura Serra (ara.cat)
El Teatre Nacional tanca la primera temporada amb Xavier Albertí com a director i arriba l’hora de fer balanç. Les xifres diuen que ha atret 113.143 espectadors per veure teatre a les tres sales i ha tingut de mitjana un 69% d’ocupació, per sobre de la temporada anterior però poc, tenint en compte que aquella va ser la pitjor del TNC. Albertí es mostra satisfet del curs, en xifres i en qualitat.
El TNC ha ofert més activitat i ha rebut més públic, però no ha recuperat els espectadors d’abans de la gran crisi del 2012-2013.
Hem recuperat ocupació, i res ho feia preveure. I si sumes el públic de les conferències, les activitats i la gira, arribem a 160.000 espectadors. No es poden aconseguir més espectadors amb els mateixos recursos. Però treballem per augmentar el públic perquè necessitem la venda d’entrades, perquè no creixerà la subvenció. Però la pèrdua d’espectadors és un fenomen europeu. Es necessiten canvis de paradigma i de formes de relacionar-se entre el ciutadà i la cultura.
I això a qui li toca?
Nosaltres intentem fer-ho amb la diversificació de l’oferta de programació, abraçant totes les disciplines. Però encara tenim un espectador que ve en funció del boca-orella. Com diu Perejaume: “Què hem de fer per destruir la mandra catalana?” Aquest concepte de la mandra no és fruit de la crisi sinó d’un moment històric de decepcions profundes en què el ciutadà busca estímuls en altres llocs. Podem perdre una cosa essencial: la idea que la cultura és una eina clau d’identificació col·lectiva i transformació social.
Aquesta setmana l’actor Pep Cruz feia una pregunta crítica: “¿Cal una inversió milionària per fer un Marivaux al TNC?”
Em sembla, primer, una afirmació desinformada perquè no és una inversió milionària, sinó com la resta d’obres de la Sala Gran. I, segon, cal plantejar si és necessari un model de teatre públic que dialogui amb les nostres cultures veïnes amb unes eines homologables. Jo sóc un defensor del teatre públic perquè, si no, el discurs cultural es veuria segrestat per la tirania dels resultats econòmics. Esclar que això contrasta amb gent jove que s’hi deixa l’ànima, i ho aplaudim. Però aquesta casa ha de fer de canonitzadora i ha de jerarquitzar. Jo no sóc Superman ni estic tocat per la mà de Déu però crec que se’m va triar per un model que implicava elements de reconstrucció de la consciència de la nostra cultura i d’activació contemporània des de la seva jerarquització. I sé que fa mandra i por, però a mi no me’n fa. No tothom és igual. Hi ha gent que té una carrera i uns mèrits.
¿L’ Epicentre Pitarra i l’obertura de la Sala Tallers són els èxits de l’any?
L’operació Pitarra era una de les meves dèries, i no per recuperar un autor sinó perquè hem normalitzat una cosa que no ho era: la possibilitat de rellegir el nostre patrimoni amb claus ideològiques diverses. Hi ha un terreny molt gran, verge i ple de tresors. I això interacciona amb una Sala Tallers que ha passat d’estar tancada a tenir un 80-90% d’ocupació. La crisi ens ha ensenyat que hi ha alguns aspectes dels quals hauríem d’aprendre: necessitem tenir una cuina d’idees i hi ha públic per a això. La idea simple amb la qual vaig arribar era la de trencar amb l’equació de TNC = sala d’exhibició i convertir-ho en un organisme complex que reflexiona, educa, provoca laboratori i intercanvi, i això és possible. Per tant, bravo!
Ha produït molt: 22 obres de 23.
Hem contractat 171 actors i 147 professionals artístics. Si treus això, l’estructura teatral d’aquest país s’ensorra, i no em vull comparar amb cap altre teatre públic. Si per quadrar pressupostos fem política d’invitació a taquilla, a part que és competència deslleial als teatre privats, no invertim en els nostres creadors. No podem renunciar a la funció de centre de producció.
La creu: Flotats i Marivaux al 52% i Fronteres al 31% d’ocupació.
És evident que tinc les meves feridetes. Als espectacles que no són evidents, com Fronteres, costa que hi hagi curiositat per veure-hi experiències profundes. L’objectiu ha de ser tenir espectadors còmplices. Al teatre sempre tens l’ai al cor. El TNC funciona si tens tres èxits a la Sala Gran de llarg recorregut. Això és conviure amb la pistola al cap. Quan els pressupostos tinguin més salubritat, espero que no ens l’hàgim de jugar tant a encertar-les. He gastat fins a l’últim cèntim. Amb els diners que teníem, el que hem fet és un miracle.