5/10/14

Cara a cara entre Mercè Pons i Àlex Casanovas


Font: Borja Duñó (text) | Danide (Il·lustració) per ara.cat
Mercè Pons entrevista Àlex Casanovas
Com és Lluís Soler com a director?
Treballar amb ell ha sigut molt còmode i molt fàcil. Segurament perquè ha utilitzat totes aquelles coses que li agradaria trobar quan està fent un personatge. No hi ha hagut cap pressió, ni tensions, ni nervis… Ens ha deixat arribar a la nostra manera als llocs on ell volia que arribéssim, sense dir-nos què havíem de fer. Una altra cosa és si a ell li quedaran ganes de repetir. 
Què pot aportar un actor a la direcció?
El seu punt de vista del personatge, de l’espectacle, que bàsicament és la raó per la qual ha decidit fer aquella obra i aquell personatge. També pots limitar-te a ser el mitjà a través del qual el director explica la història, però sempre és més fàcil si s’arriba a un denominador comú. El que aportes són les teves vivències, la teva manera de ser, perquè al capdavall els personatges es mouen i parlen com tu els fas moure i els fas parlar. 
T’atreviries (potser ja ho has fet) a dirigir? 
No. Ser director és molt complicat. Has de treballar amb aquests éssers tan complicats que són els actors i les actrius, que cadascun és d’un pare i d’una mare diferent i, per funcionar, a cadascú ens va bé que ens diguin les coses d’una manera diferent. Hi ha gent que li agrada que li diguin què fa bé, altres el que fan malament, altres necessiten arribar a punts crítics per tirar endavant… I a més has de controlar quin tipus d’espectacle vols, la llum, el so, el vestuari… és un sarau. 
Què en penses dels secrets? ¿Se n’han de tenir? La sinceritat està sobrevalorada?
Crec que tothom té secrets, i per molt bé que estiguis amb una altra persona, hi ha coses que segurament no hem explicat mai. I això de la sinceritat, depèn. Perquè, ¿quantes persones diuen “Si mai passa res digue-m’ho, que jo ho entenc” i quan ho dius l’has cagat i ha petat tot? Crec més en les mentides pietoses, mira què et dic.
La Helen i el Ralph, els personatges de Pensaments secrets, són molt diferents. Ella pensa en l’esperit i ell en els àtoms. Què hi ha en tu de cadascun d’ells?
Sempre m’ha agradat saber d’on vénen les coses però sense oblidar la part animística. Una bona combinació és tenir la barreja dels dos, de la part científica i espiritual.
Com t’has preparat el personatge?
Jo sempre encaro els personatges de la mateixa manera, a partir de la primera impressió que en trec quan els llegeixo. I poques vegades se’n diferencien gaire. Aquí és on entra el director i sobretot els altres actors o actrius que comparteixen escenari amb tu. Moltes vegades modifiques coses en funció de qui tens al davant i de com et diu la rèplica que a tu et permet contestar. 
Àlex Casanovas entrevista Mercè Pons
Lluís Soler: quina veu! ¿I com a director què tal?
Molt bé, ha sigut una bassa d’oli, perquè et fa arribar al que ell vol d’una manera sempre tranquil·la, amb molta serenitat, i m’ha donat una llibertat a l’hora de crear el personatge que no m’havia trobat mai. M’ha donat un temps, m’ha deixat fer i m’he sentit amb un punt extra de llibertat.
I això t’ha fet estar més còmoda?
No, al principi no. No hi estic acostumada. Normalment no passa, però després ho he aprofitat i he pogut provar més coses. Hem trigat una mica més a prendre decisions però ha sigut molt agradable.
¿Has notat diferència amb directors que no hagin sigut actors?
Ja m’hi he trobat altres vegades i crec que sí que hi ha diferència. Són diferències petites, però hi ha una part de l’actor director que es posa a la teva pell en alguns moments delicats, en situacions en què potser saben llegir més la incomoditat i la problemàtica que et pot suposar, per exemple, un canvi d’últim moment, i és d’agrair.
T’ha passat pel cap dirigir alguna vegada?
Sí, vaig començar molt jove i a més a més vaig començar amb tu, perquè vaig fer una ajudantia de direcció en què tu hi eres. Tenia la inquietud de dirigir, però ho vaig veure tan difícil que ho vaig deixar. He de reconèixer que encara no m’ho he tret del cap, perquè tinc molta imaginació i quan llegeixo teatre sempre em passa que me l’imagino com seria muntat, amb els actors… 
I els secrets, què? S’han de tenir secrets? S’ha de ser sincer?
Tot en la seva mesura. Els secrets són bons en alguns casos i terriblement nocius en alguns altres, no es pot generalitzar. I les mentides també són necessàries, en molts casos són molt beneficioses. A algunes persones la mentida els ha salvat d’estar bé o malament.
Si no acabaríem com misantrops. “És que sempre he de dir la veritat…”, i acabes sol. 
Sí, ser sempre sincer no és intel·ligent, perquè et porta al desastre.
Has escrit mai algun diari?
No, mai de la vida. No m’ha interessat i li he tingut sempre com una tírria... Mai ho he entès i per tant aquesta part del meu personatge me l’he hagut de currar, perquè no la tinc. 
Per què teatre? 
M’hauria agradat ser corredora de ral·lis, però faig teatre. Té aquesta cosa del directe, de l’intercanvi amb el públic, i aquest acte que repetim cada dia però que és irrepetible. La repetició irrepetible de cada dia és molt atractiva.

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada