Claudio Tolcachir: “Jo no tenia obra i la vaig escriure, no tenia teatre i el vaig buscar”


Font: Belén Ginart (ara.cat)
Emilia és la quarta obra que escrius, i tornes a un tema recurrent en tu, la família. Com neix la història?
L’obra neix d’una casualitat, d’una trobada amb la que va ser la meva mainadera. Va ser algú molt important en la meva vida, vivia a casa, em va explicar coses que no recordava de la meva infantesa. Retrobar-la va ser commovedor però també estrany i incòmode.
Per què?
Perquè em va fer sentir que hi havia un amor desequilibrat entre ella i la meva família. Nosaltres érem més importants per a ella que ella per a nosaltres.
Emilia, una mainadera visita l’home a qui va cuidar de petit. Què suposa la seva irrupció?
Coses diferents per a cada personatge. Els desequilibra i posa de manifest, per la seva condició de mirada externa, què passa en aquella família. És la mirada de l’espectador que entra dins de la casa. 
Una casa on tots sembla que tenen una idea equivocada del que vol dir estimar. 
Mentre l’escrivia, l’obra em va portar a internar-me en un infern cada cop més gran, era molt dolorós posar-se al cap d’aquests personatges i sentir que era possible entendre l’amor tan malament, sentir-se tan sol, i tenir tanta por.
Quin és l’infern dels personatges?
L’infern és la por. Por a perdre, por que no els estimin, por a ferir. Tots es mouen per por. Por a la solitud. Tenen una autoestima complexa, molt pobra. Durant els assajos, la paraula que més repetíem era amor, però un amor des de la violència. 
Què ha aportat a la teva dramatúrgia l’escriptura d’ Emilia
Per a mi, l’escriptura continua sent un miracle, jo no em sento escriptor i ho considero molt difícil. Escric, però molt lentament, i ho faig perquè se m’instal·la una història, un personatge o una imatge que necessito escriure, i que per descomptat em diverteix i m’encanta investigar. Però no és que jo tingui alguna cosa al cap que vulgui compondre amb diferents obres. El que sí que m’imposo són reptes, i en aquest cas un era escriure en solitari. 
Quins altres reptes has encarat amb l’obra?
També em suposava un desafiament escriure una obra en què es diuen determinades coses mentre se n’estan pensant d’altres i en passen d’altres. A més, volia desmarcar-me de l’humor. En cada obra intento deixar enrere determinats recursos que ja he provat. 
Estàs molt habituat a treballar amb la teva companyia. Com és la feina amb actors que no coneixies abans?
Jo no vinc amb una maleta plena de recursos, crec en el sentit comú, si em vull comunicar amb els actors he de saber qui són. Odio quan un director fa un gran discurs de com es treballa, la realitat és anar construint a partir del que necessita cada actor, i descobrir amb ell què passa amb el personatge.
A Catalunya ens hem passat molt temps admirant la capacitat que teniu a l’Argentina de fer teatre sense mitjans. Ara ens està passant a nosaltres. Què té de bo i de dolent treballar des de la precarietat?
El que té de dolent és que es pateix, que és tot molt més costós, que has de treballar en una altra cosa, que has d’assajar en hores absurdes, i jo no vull que els actors no puguin viure de la seva feina. El que és bo de l’autogestió és que tens la llibertat de no demanar permís, de fer, i això és un poder enorme: jo no tenia obra i la vaig escriure, no tenia teatre, no tenia diners ni públic i els vaig buscar. 
Us ha acompanyat l’èxit. 
No vull que se’ns digui que al teatre no cal donar-li diners. Al contrari, cal sustentar-ho perquè hi ha gent que es dedica a això, a generar cultura, a generar pensament, també a generar feina. 
Però com l’has viscut, l’èxit?
Intento disfrutar-lo i que no em sembli natural. Quan ets jove, tens por de no poder dedicar-te a això, ara la por és que la pròxima obra no agradi, sempre hi ha raons per tenir por. 
Com és el teu espectador ideal?
M’agrada tot el públic, però no vull fer obres de teatre per a gent de teatre, m’encanta confrontar les meves obres amb qualsevol que passa per la sala i veu l’obra gairebé per casualitat i poder comunicar-me amb ell. El que m’agrada és generar-li una contradicció entre el que pensa i el que sent, entre el cap i el cor. 
'Emilia'. Creació i direcció: Claudio Tolchachir. Amb Malena Alterio, David Castillo, Daniel Grao, Alfonso Lara, Gloria Muñoz. Teatre Lliure de Montjuïc. Fins al 26 d’octubre

No hay comentarios:

Publicar un comentario