3/10/14

Salvador Sunyer: “El teatre no ha de fer perdre el temps a la gent”


Font: Laura Serra (ara.cat)
Amb el seu posat sorneguer i descregut, però alhora amb unes conviccions fermes i una saviesa visionària, Salvador Sunyer encara tranquil l’inici del festival Temporada Alta, avui, amb els concerts de Vetusta Morla i Bombino i l’espectacle de dansa de Sol Picó (vegeu entrevista a la pàgina 41 del Play). La feina ja està feta: un programa amb 90 espectacles de 19 països, 26 dels quals són estrenes i 52, d’autoria catalana. Abans d’arrencar ja han venut el 60% de les entrades. 
La programació té noms que fan salivar els amants del teatre: Brook, Lupa, Platel, Fabre, Castellucci... Sembla la carta als Reis. Com s’ho ha fet?
És casualitat. N’hi ha que hi haurien de ser i no han pogut venir. Has d’estar al corrent del que hi ha i triar el que et sembla que està més bé del que et pots permetre. Nosaltres hem cobert un nínxol. De festivals amb programació internacional només hi ha el Grec i el Temporada Alta, i a Espanya cap més. Els teatres públics, el Lliure i el Nacional, s’han hagut d’especialitzar per cobrir les necessitats del país i dediquen les seves energies a fer producció d’aquí. Però si vols tenir un país normalet i modernet toca estar obert. 
Els 2,8 milions de pressupost total del Temporada Alta són molts o pocs? En temps de crisi, ¿s’han de justificar més que mai?
Són bastants diners per al país que som i és molt poc per a qualsevol país normal europeu. Perquè no som un festival que només exhibeix, sinó que dediquem una tercera part del pressupost a producció. I cal dir que 1,1 milions són recursos propis. Crec que el que s’ha de justificar és que els diners invertits es gastin bé, que tingui sentit per al país i per als ciutadans. Per exemple, Alemanya dedica un 2,7% del seu pressupost a Cultura, amb crisi o no, i aquí és un 0,9%.
¿Realment s’ha empobrit l’escena teatral per culpa de la crisi?
Molt. Des del punt de vista econòmic, un efecte és sobre la gent: si hi ha un 60% de persones de les diverses professions del sector que no tenen feina, això és un drama. Vol dir que hi ha menys massa crítica. I la gent que té feina cobra la meitat que a França. Des del punt de vista artístic hi ha talent, hi ha projectes, però hi ha molt poques portes. N’hi ha quatre i si no vigilem els que hi estem al darrere pot ser que només hi hagi les línies que nosaltres seguim. I no pot ser. Hem de donar joc a la creació contemporània i a la clàssica. Però la investigació no la pots deixar, perquè treballar mirant només al passat no té sentit, és inútil.
El sector no ha de fer autocrítica?
Sí. Tots hem fet coses malament i hem malgastat en alguna cosa. A casa nostra també ens ha passat. Hem d’intentar no tornar a cometre errors, com voler-nos comparar amb una manera de fer artística massa semblant a altres països de la vora. Això ens fa perdre una veu pròpia i ens uniformitza. Ara es cau en l’altre extrem: emmirallar-nos en l’Argentina. No té res a veure! El nostre model és l’europeu. 
El teatre català es pot exportar?
Sí. El que més s’agafa d’aquí són bàsicament tres coses: textos, dansa i creació contemporània, inclòs el circ. La nostra feina no és potenciar aquestes línies, sinó deixar que els creadors treballin i ajudar-los a tenir visibilitat. El teatre de text aquí i a tot arreu és més difícil que surti, però els països potents també els tenen a les seves programacions. No pots estar aïllat. Nosaltres podem entrar en el circuit internacional coproduint conjuntament amb altres institucions.
Vostè no és mai optimista, però veu a prop la recuperació del sector?
Crec que hi ha un cos de gent que va al teatre i que hi continuarà anant, però ens equivoquem dirigint-nos sempre a aquest 8% dels ciutadans. Per ser optimistes, hauríem de fer-lo créixer fins a un 18%, que és el que tenen els països europeus. Quan obres el ventall, el públic t’entrarà al teatre per coses que són més divertides o fàcils, però anirà pujant graons. El teatre i la dansa, sense públic, no tenen sentit. Jo no ho veig del tot malament, tot i un IVA insuportable al 21%, que ha afectat el ciutadà i els mitjans amb què es fa teatre.
El teatre ha d’explicar més la realitat? Acostar-se més a l’avui?
El que no ha de fer el teatre és fer perdre el temps a la gent. Perquè el teatre pràcticament sempre explica la realitat, però de realitat no n’hi ha una: n’hi ha deu mil. Hi ha d’haver un teatre que parli de la persona, un teatre que parli de la realitat social i un que parli de fantasies esteticistes. I està bé que tots hi siguin. 
Quan va presentar el Temporada Alta deia: “És un festival per al país que volem bastir”.
Sí, almenys per al país que jo voldria: cosmopolita, superobert, que hi entri el que es fa aquí i el que es fa allà, amb coproduccions amb companyies de l’estat espanyol que allà no troben suport. Un país que, amb modèstia, tracti de tu a tu la gent de fora. Un país que doni suport als autors d’aquí, perquè l’únic eix que pot vertebrar Catalunya és la cultura, no en té d’altre. I un país que tingui clares les arrels, però també cap on vol anar.
Que s’inauguri un equipament com El Canal de Salt, construït amb diners públics, i que estigui tancat i sense direcció des de fa dos anys, és un escàndol?
És un escàndol, em fa vergonya haver-me barallat molt i molt perquè això es fes. I no ho puc entendre, no és un problema de diners. Espero que algun dia hi trobin la solució.
La tria del director: 5 espectacles internacionals
‘Tala’, de Krystian Lupa
El director polonès torna a Girona per setena vegada amb un nou Bernhard, el quart, el seu fort, que encara ha d’estrenar aquest mateix octubre.
‘Tandy’, d’Angélica Liddell 
La creadora madrilenya -l’única artista de l’Estat que ha anat tres vegades a Avinyó- s’interroga aquí sobre Déu i l’amor.
‘King size’, de C. Marthaler 
“Només sóc fan de Marthaler. I molta gent no el suporta”, diu Sunyer. Presenta una peça de teatre musical surrealista.
‘Macbeth’, de Brett Bailey 
Un grup d’empresaris gironins ha subvencionat el bolo d’aquesta òpera en què Macbeth és un senyor de la guerra del Congo. Un director tan radical i polèmic tractant el colonialisme i el racisme que l’han arribat a vetar.
‘Cop fatal’, d’Alain Platel 
És el millor espectacle que Sunyer ha vist a l’últim festival d’Avinyó i que fa interpretar el repertori barroc a músics tradicionals de Kinshasa.