12/11/14

Carme Portaceli: “El meu teatre no vol «sitcom»”


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Carme Portaceli és de les directores de teatre lluitadores. Per la seva militància a un teatre compromès i la voluntat que els actors siguin potents en totes les sessions i pel seu treball incansable. Sense ella pretendre-ho, ara veu com coincideixen Krum, al Lliure de Gràcia (es va estrenar al Festival Grec i comença temporada demà mateix), i El president, a la Sala Tallers del TNC, estrenada el 25 d'octubre a Temporada Alta. Convençuda que cal defensar la discriminació positiva en els càrrecs de direcció, es va quedar a les portes de la direcció del Centro Dramático Nacional (CDN) i també del Teatre Nacional de Catalunya (TNC). És una de les veus que entren a totes les travesses en cada nova convocatòria. Ella, mentre treballa amb la Factoria Escènica Internacional i a l'Institut del Teatre, on ara està dirigint, tots els matins els alumnes de quart que preparen El drac d'or. Quasi res.
Bernhard marca com s'han de pujar les seves obres a escena...
Són una partitura. És com Pinter, que marca molt clar què és una pausa curta i què un silenci. És imprescindible seguir aquestes pautes perquè els autors saben el recorregut interior dels personatges per cada rèplica. Si no compleixes amb els temps, no es pot entendre com han arribat a aquelles conclusions.
No seria millor titular-la La presidenta?
M'agrada molt el personatge de la presidenta. Però és el president el que mana i el que rep l'amenaça de mort.
Però ell haurà d'acceptar que el gos entri al llit durant anys i també és ella la que li recomana que viatgi a Estoril, després de l'atemptat.
En realitat el personatge pateix un lapsus linguae. Diu que la seva dona li ha dit “vés a Estoril...” però acaba la rèplica dient “vaig dir-me”. Ella es posa histèrica amb la mort del gos; ell és el que decideix fer un funeral d'estat pel coronel.
És original la referència a l'atemptat a la dona del president del Tribunal Constitucional?
Sí, perquè Bernhard sap bé què ataca. A les nostres funcions el públic riu.
No seria el mateix fora de la situació de descrèdit polític d'avui... S'ha d'aprofitar la coincidència?
No, no cal.
Rosa Renom fa una genial presidenta amb aires que recorden el clown. És buscat?
El meu teatre sempre fuig del naturalisme i està molt marcada la gestualitat. És la manera de fer teatre que vaig aprendre fent d'ajudant de direcció de Fabià Puigserver quan era una nena des de Fulgor y muerte de Joaquín Murrieta, i depsrés amb El MisantropL'hèroe Al vostre gust.... Jo crec en el teatre que posa el diafragma més amunt; no pots treballar com si fos una sitcom. No vam marcar gens l'aire de clown però sí que és veritat que Bernhard té un toc de grand guignol perquè és sarcàstic amb els personatges que ataca. A El muntaplats, de Pjnter, vaig entendre que els protagonistes eren clowns, sense ser-ho. Si segueixes el que demana l'autor sortirà de forma natural. Els canvis de la presidenta porten a veure aquest to de clown.
El protagonista de Krumel Crosta, recorda el marit d'Hedda Gabler, incapaç d'acabar res. Hanoch Levin és deixeble de Txèkhov?
Imagino que hi conflueixen perquè són personatges universals. Són personatges perdedors d'una societat que proposen somnis impossibles.
Per això els dóna un aire de farsa, desproporcionat?
Trio obres que ensenyin que hi ha molt més al darrere. Levin tria uns personatges que només saben volar baixet. Quins somnis té una persona de la Mina? Suposo que deuen ser com els de tots, però no es compliran mai. Hi ha una noia a Krum que desitja treballar de caixera fora del barri i que un home del barri del nord la tregui d'aquell ofici. Com si fos la Julia Roberts de Pretty woman. Levin és un gran poeta israelià que es representa sovint a França i a tot el món. L'altre dia va visitar al Lliure de Gràcia el director polonès Kristian Lupa. Quan li vaig dir de quin autor era la funció que preparava sabia perfectament de qui es tractava. Fa temps que volia fer aquest espectacle però costava perquè té un repartiment molt gran...
Un repartiment ampli com el de La nostra classe (Grec, 2011), d'un altre autor inèdit a Catalunya, Tadeusz Slobodzianek.
En aquella ocasió vam tenir la sort que el llavors director del Grec, Ricardo Swarcer, va llegir l'obra i el va impactar. La vam fer amb els mínims pressupostaris possibles i també vam fer temporada a Madrid. És una obra que voldria recuperar un dia a Barcelona perquè només va estar 21 dies en cartellera.
Ara té dues produccions notables, al Lliure i al TNC. Creu que propiciarà el trànsit dels espectadors dels dos teatres?
No ho sé. Hi ha ciutats en què el públic és molt d'un teatre o d'un altre. Però aquí no em sembla que hi hagi tanta divisió. El públic viatja del TNC al Lliure i viceversa, tot i que hi ha fórmules com els abonaments que busquen fidelitzar el públic en cada equipament. La veritat és que ningú va buscar aquesta coincidència. Quan vaig reprendre Krum el cap se'm va col·lapsar. Per sort, només va ser el primer dia. Aquestes coincidències no solen ser tan boniques com semblen.
És millor dirigir a Madrid que a Barcelona? Hi va haver una època que tothom agraïa una direcció a l'Español de Mario Gas...
Els artistes també ho estan passant malament a Madrid. El que passa és que generalment ens contracten els teatres públics i així és més fàcil. Ara estem fent una coproducció de Las 2 bandoleras amb la Compañía del Teatro Clásico. Els recursos econòmics els ha posat quasi tots el teatre i la Factoria Escènica Internacional (FEI) hi ha posat la feina.
Aquest treball haurà de permetre noves produccions...
Des que el ministeri ha creat el programa Platea l'Inaem paga el 65% i l'altre 35% s'ha d'aconseguir de taquilla. Els ajuntaments, que ja no tenien recursos per fer programacions, ara no han de fer res. Hem anat a ciutats que no han penjat ni un sol cartell anunciant la nostra obra. Totes les companyies estan destrossades. Estan aconseguint carregar-se les petites empreses teatrals.
Què en pensa, de les programacions del TNC i el Lliure, equipaments en què va constar com a candidata?
Del Lliure mai he estat candidata. Sí que ho vaig ser del CDN i del TNC. Pel que fa al TNC, combrego totalment amb el que està fent Xavier Albertí. Lluís Pasqual està aconseguint omplir el teatre i, a més, portar el més interessant del que es mou per l'Estat espanyol.
On es troben les dones en la cúpula dels teatres?
En general, les dones patim una invisibilitat al llarg de la vida. És difícil que et facin cas. Només cal mirar quantes dones ocupen direccions en equipaments oficials, amb dotació econòmica. Helena Pimenta, que dirigeix ara el Clásico dels cinc grans equipaments estatals, és l'excepció. I que n'hi hagi una, ja es considera suficient.
Cal establir quotes, doncs?
Si no es fan, no trencarem mai la dinàmica històrica. No pot ser que siguem tan inútils si sortim més ben preparades de les universitats i tenim una actitud a la vida diferent, que ara és molt és adequada. Cal discriminació positiva.

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada