5/11/14

Lluís Homar: “Sóc «Terra baixa»”


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Lluís Homar fa 40 anys va fer el seu primer paper protagonista al Centre Parroquial d'Horta: era Manelic de Terra baixa. Aquella obra va ser el preàmbul de la seva entrada a la companyia del Teatre Lliure, on, el 1990, va repetir paper en la darrera direcció de Fabià Puigserver (en un espectacle mític programat al Mercat de les Flors). Fa un parell d'anys, Homar es va plantejar quin material podia oferir al públic per reflectir el seu agraïment. Va adonar-se que tornava a ser aquest Àngel Guimerà. L'obra s'estrena divendres i dissabte al Festival Temporada Alta (al Teatre Municipal de Girona), i a partir del 13 de novembre està programat al Teatre Borràs de Barcelona, on passarà les festes de Nadal. “Vaig fer la carta dels Reis i em van portar la bici i tot”, diu satisfet. Planteja un espectacle de quatre actors pensat per al gran públic amb l'única particularitat que només hi actua ell. A la satisfacció d'Homar d'haver persuadit tants còmplices com ha volgut, s'hi suma l'eufòria de Salvador Sunyer, que situa Homar com el primer actor de la seva generació i que el compara amb tot un Marlon Brando de l'època.
Res de monòlegs, ni de narradors.
Jo faig Terra baixa sol però no m'agrada dir-ne monòleg. Interpreto els tres papers del triangle amorós (la Marta, el Manelic i el Sebastià) i també el de la jove Nuri, que és un testimoni de la història. L'avantatge d'aquesta obra és que la trama no és gens complexa. Calia fer una adaptació que es fes entenedora. Per això tenia clar que la direcció havia de ser un autor. Va ser quan Aurora Rosales, adjunta de Lluís Pasqual al Lliure, em va presentar en Pau Miró. Vam anar fent un treball escena a escena, però ell insistia que tingués una unitat literària en conjunt. Al maig, vam fer una lectura dramatitzada i ja vam veure que se seguia, que era entenedora. No es tractava d'explicar els personatges, sinó de ser ells mateixos, de transitar per la seva ànima. A la representació, em presento com Lluís Homar amb la meva veu, sense fer cap transformisme, només transito per la seva ànima.
L'adaptació va a l'essencial.
Sí, dura uns 75 minuts. Hem mantingut els personatges centrals i la Nuri (el triangle amorós i algú que mira de fora aquesta relació malaltissa) però obviem trames paral·leles i personatges com els de la família Perdigons, el Xeixa o l'Avi Tomàs...
És una peça feta a mida?
És fruit d'un moment personal en què em trobo bé amb mi mateix i penso a través de quin material m'agradaria mostrar-me per ser útil als altres. Però ni el plantejament ni la interpretació pretén el lluïment d'actor que pugui ensenyar com fa una noia de 14 o una dona de 30... Jo no explico els personatges, sóc el personatge alhora que sóc jo. Parteixo de la meva veu i gestualitat, però el públic podrà veure en cada moment a quin personatge estic donant veu. El que perseguia era fer un exercici de persona, mostrar-me a l'escenari, però més amb una voluntat de donar, de generositat, que de lluïment. Buscàvem fer una mena de Guimerà de cambra entenent que les històries dels protagonistes, per si soles, ja eren molt potents. El procés ha estat apassionant fins a dur Guimerà als nostres dies, que parlés des de l'ara. Aquesta és la prova de foc dels grans autors. Canviar-li el marc d'espai i temps però comprovar que es mantenen les tensions ben potents, inalterables.
Fa uns dies es va poder veure una altra adaptació a través d'una actriu que interpretava el paper de Marta. Era ‘Quietud salvatge' al Círcol Maldà. El drama d'aquest personatge enganyat és encara major que el de Manelic, no?
Manelic és la potència en aquesta obra simbòlica de Guimerà. La Marta, en canvi, té una història personal. Sebastià enganya Marta perquè ella pensa que en Manelic està al cas de la jugada de casar-se per amagar la relació entre Sebastià i ella. Per això se sent manipulada. Manelic és un gran personatge, tot bondat i ingenuïtat, però el personatge més complex és el de Marta.
Sebastià només se'l pot veure com el dolent davant de la bondat de Manelic?
L'obra demostra el coneixement que Àngel Guimerà tenia de l'ésser humà. Terra baixa és la seva peça més traduïda, se'n van fer fins a dues òperes! Això demostra que té un altíssim nivell. Ensenya la part fosca però també la intel·ligent, l'opció mental quan tots mirem pels nostres interessos. Tots manipulem, en realitat. Guimerà, al final de l'obra, tria l'opció de “matar el llop”: opta per la part lluminosa de l'obra i no per la part més fosca, la de l'engany i l'abús de poder. La versió que nosaltres fem parteix del reconeixement que també participem de les manipulacions pel bé propi: jo sóc Terra baixa, amb els seus punts lluminosos i els seus punts foscos en aquesta mirada.
Què té d'especial ‘Terra baixa' en la seva biografia?
Aquesta adaptació és un homenatge al director Armand Calafell i a l'actriu Maria Rosa Bonany (que va fer de Marta en aquell primer muntatge) al Centre Parroquial d'Horta. Tots dos ens van deixar l'any passat. Terra baixa m'ha acompanyat tota la vida. Havia fet teatre d'aficionat des dels 6 anys, però no va ser fins al paper de Manelic que no vaig adonar-me de la seva importància. Terra baixa és una peça popular, una obra que comunica, un cant a l'amor, a la llibertat. Fa dos anys vaig pensar amb quina obra m'agradaria mostrar-me. I vaig veure que era aquesta. Hi trobo una connexió similar a la que tenen els anglesos amb Shakespeare o els castellans amb Lope. En aquestes obres, tens la sensació que comparteixes d'arrel. Que el que s'explica beu de la teva pròpia cultura i la teva llengua. Lamentablement, els catalans no tenim un material tan ampli com els anglesos...
La seva relació amb el Teatre Lliure és inequívoca. Per què traslladar la temporada al Teatre Borràs de Barcelona?
Va ser la primera opció: al Borràs i pel Nadal. Sempre he pensat que es tracta d'una obra popular i que demana un gran espai. Quan la vam fer al Mercat, amb en Puigserver, hi havia grada per a un miler de persones. No me la podia imaginar, per exemple, al Lliure de Gràcia. L'any passat vam haver d'endarrerir la producció perquè coincidia amb les funcions de Terra de ningú al TNC. Després m'he adonat que el Borràs es diu així en honor d'Enric Borràs un actor que es va fer popular, precisament, per interpretar el Manelic. Amb el primer que vaig contactar va ser amb Salvador Sunyer, que s'hi va apuntar des de la primera idea. També volia que Sílvia Pérez Cruz em fes una cançó especial. I la tenim. I que Xavier Albertí se'n cuidés de les llums. O Lluc Castells, de l'escenografia.
Parleu d'espectacle i no de monòleg, precisament, per aquest format més gran, més ambiciós. Com s'ha ideat, per exemple, l'espai escènic?
Des d'una simple conversa. Lluc Castells sap transformar el món simbòlic en un aspecte concret. Ja no em sé imaginar fer res sense ell. Volíem mostrar la contraposició de dos mons: el civilitzat i el primari: la terra baixa i la terra alta; el món malmès i el lluminós. Castells és un escenògraf contemporani que beu de la tradició familiar de construir escenografies. Es parteix d'un espai minimalista, una caixa blanca en què, quan s'obre la cortina, apareix la natura, el món salvatge, que anirà envaint aquest món civilitzat.
Pau Miró és un jove dramaturg i director. Com Guimerà, ara l'autoria catalana torna a tenir ressò més enllà de Catalunya.
És veritat que els autors d'ara són reconeguts aquí i a fora. S'ha produït un nou fenomen similar al que devia viure Guimerà en el seu temps. Ara, també són bons i grans autors contemporanis; ens n'hem de sentir orgullosos que se'ls tradueixi i representi arreu. Falta temps, potser encara, per determinar quin llegat serà per a la cultura contemporània. El teatre popular de Guimerà va ser substituït per Sagarra, però sembla que no va tenir la mateixa sort en les traduccions. A la dramatúrgia catalana li falta continuïtat encara per ser més valorada enllà de casa nostra.
Properament dirigireu al TNC un treball també sobre el sentit teatral...
El gran mestre Eduardo di Filippo es pregunta a L'art de la comèdia quin és el rol social del teatre. Jo defenso que el teatre és necessari i útil. Aquesta és una oportunitat per explicar-se des d'un equipament jove com és el TNC. L'expliquem també des del seu lloc físic. Filippo es pregunta per què entre els oficis útils trobem els dels metges o els fusters però no hi sigui el del teatre, com si no es considerés un bé de primera necessitat. L'obra serveix per reflexionar des d'on ens posem els actors. La soprano Montserrat Caballé ha dit algun cop que si un dia ella fa un gall en una òpera no matarà ningú. Però que l'error d'un metge sí que pot ferir una persona. O un arquitecte pot construir, per un mal càlcul, un edifici que no sigui segur. De Filippo confirma que el teatre és útil. De fet, la veritat teatral pot ser més interessant encara que la realitat.
Hi ha possibilitat que la peça es vegi més enllà del Borràs?
Hi ha programada una gira a patir del mes d'abril. Potser també podria arribar a Madrid, però caldria traduir-la abans. De fet, Guimerà va estrenar aquesta obra a Madrid abans que a Barcelona amb una traducció que li va fer José de Echegaray.
Com entén el teatre, avui?
El teatre és un punt de trobada amb les persones. En Salvador Sunyer em va acompanyar quan jo m'havia allunyat de l'escena i estava més interessat a fer cine. Ell em va escriure una carta animant-me. Per això vaig anar a ell quan vaig plantejar el projecte. Jo vinc d'una tradició en què és molt important treballar en equip. Treballo amb l'esperança que això es transmeti a l'espectador.