Rosa Novell: “Els teatres antics fan bona olor”

Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)

Rosa Novell sempre s'ha considerat una franctiradora, que ha tingut massa pressa per quedar-se a l'esguard d'alguna de les companyies que es van anar consolidant en la dècada dels setanta i dels vuitanta. Sempre volia fer més coses. Ahir va acabar una temporada d'èxit al Teatre Romea amb L'última trobada, de Sándor Marai. Està contenta perquè veu que hi haurà gira. El trasbals de l'últim any amb la salut (que l'ha deixada pràcticament cega) l'obliga a mirar-se la vida d'una altra manera: “Sóc una altra Rosa”, diu ara. Li agraden els premis i el reconeixement. No se n'amaga. La seva vitalitat dringa igual que sempre, tot i que estigui més privada per la “logística”.
Avui és nit de premis a Barcelona. Li donen el Butaca d'honor Anna Lizaran. Felicitats.
Em fa molta il·lusió, és veritat. En Sagarra em diu: “A tu, sempre t'agraden els premis.”
Li concedeixen el Butaca d'Honor a la seva fidelitat amb el teatre.
És veritat que ha plogut molt i hi ha nevat des de Les troianes del 1974. Però em sembla que fos ahir. I és que el sento molt proper, el meu paper d'Hècuba. Isona Passola [directora de l'Acadèmia del Cinema Català] feia de Cassandra, era una de les meves filles, i Anna Rosa Cisquella [membre de Dagoll Dagom] era Helena de Troia. Joan Lluís Bozzo va dirigir l'obra. Ara entenc millor la mare quan diu que tot va tan ràpid. Sempre he estat insaciable i he volgut encabir més feina d'interpretació. Ara, que, per a mi, el millor lloc és l'escenari.
Primer es va voler quedar a Barcelona, quan altres companys feien carrera artística a Madrid.
Molts van decidir marxar, i em sembla bé. Però vaig voler quedar-me per treballar a favor de la cultura i la llengua. Després em va passar que, per haver-me quedat, no em feien el mateix cas que als altres que triomfaven. Jo em vaig quedar com un acte de patriotisme els primers anys. Més endavant, quan la llengua i la cultura ja s'havien fet un lloc, sí que vaig marxar a Madrid. Però tampoc va ser tan fàcil triomfar, perquè hi havia una gran competència. Avui tot està bastant més normalitzat.
A Madrid va fer temporada en algun any del Guardiola en el Barça, oi?
El Barça havia guanyat un títol i ho vaig voler celebrar. La veritat és que em van castigar perquè em van fer seure en una cadira trencada. Vaig entendre la lliçó que, quan ets fora de casa i ets minoria t'has de moure amb discreció i fent adaptació al medi. A Madrid també hi ha teatres fantàstics que fan bona olor, com els antics de Barcelona. La fusta del teatre fa molt bona olor, però una altra cosa és que siguin confortables. A tots els teatres de Barcelona, a excepció dels del TNC i el Lliure, els hombros (els laterals de l'escenari) són llocs inhòspits on has de vigilar de no ensopegar. Cal estar-se esperant amb la concentració adequada per entrar quan ho demana el text.
Més d'una anècdota hi ha entre caixes en derbis de futbol, precisament.
Habitualment, som gent seriosa. Jo penso que si hi ha espectadors el dia d'un gran partit és que no els deu agradar el futbol...
Es pot fer una radiografia d'aquests 40 anys de teatre. Quin teatre hi havia el 1974?
Quan vam començar no hi havia res. Ni quasi televisió. No es cobrava ni hi havia subvencions. Sí que hi havia ja les primeres companyies, com ara Joglars i Comediants, però en general tot estava per fer, era com si fessis amateur. D'entrada, t'havies de fer un carnet de cartó dur en què hi havia imprès el jou i les fletxes. Calia fer la cua amb els toreros i fer tot un any de meritoratge. El 1976 es produeix el gran canvi amb la mort de Franco. Es fa el primer Grec amb dos duros. Apareixien companyies que s'autogestionaven: es descarregaven camionetes i s'actuava. Tots cobràvem el mateix. Després els professionals es van dividir en dos fronts: els de l'Associació d'Actors i directors que s'agermanaven amb el PSUC i l'Assemblea de treballadors que érem els anarquistes, entre els quals també hi havia Mario Gas, Vicky Peña... Als vuitanta comença el Centre Dramàtic de la Generalitat, que és molt important per a la llengua, la cultura, els actors i els directors...
El director Ricard Salvat va ser un dels grans damnificats quan es va començar a institucionalitzar el teatre...
Hi penso molt, en ell. Jo en tinc un bon record. Vaig treballar en el seu darrer muntatge,Mirall trencat, de Rodoreda. La història és molt ràpida i no sempre per molt que tinguis la raó, te la donen. Quan van donar les direccions artístiques del Lliure a Àlex Rigola i del TNC a Sergi Belbel vaig pensar que havien saltat la nostra generació. Aquell era el moment per a Mario Gas. Nosaltres hem estat els més perjudicats. La generació més jove ens va descavalcar. El teatre sempre ha estat molt artesanal. El Lliure, que venia del 1977 de ser una petita companyia, va fer un creixement espectacular. Jo vaig tenir la sort de treballar-hi; m'hauria agradat quedar-m'hi a viure. Comediants o Els Joglars eren companyies més tancades que se'ls respectava però que no s'hi comptava entrar. Jo sempre he anat de franctiradora, sense pertànyer a cap grup. En realitat, necessitava ser més lliure, i això em va marcar i no vaig entrar en les capelletes.
Sembla que des de fa uns anys hi ha una voluntat dels més joves de tornar al format de companyia.
Ho celebro. També ho vam fer nosaltres. Diuen que no cobren. Nosaltres tampoc ho fèiem. Jo treballava de secretària i d'infermera de dentista mentre actuava. Ara, de manera natural, s'ha format una base de gent esplèndida.
Segueix la cartellera?
Ara és més complicat. Però la veritat és que m'agrada fer i també anar al teatre.
Tot just acaba la temporada al Romea, ara [l'entrevista es va fer divendres].
Sabem que hi haurà gira el 2015. Hi ha algun bolo pel desembre, però no gaires, perquè són dates en què la gent se'ls gasta anant a esquiar o a comprar. Ara, la funció llisca molt més que al començament. Hem tingut temps per treballar el to del text. Ara paladejo cada paraula. El que passa amb Sándor Marai és que ho diu tot tan bé que voldries explicar-ho tot. Però en teatre no tens el temps d'explicar les imatges literàries. A La dona justa,de Marai, que també vaig intervenir-hi, ens passava el mateix. Marai té una virtut semblant a la de Rodoreda: entren al cor de la gent molt ràpidament, són directes, van com un dard i l'encerten sempre al centre de l'emoció.
El seu paper és el d'una persona que regeix un castell. Però en comptes de rigorositat el que transmet és lluminositat...
A la novel·la hi és, però no s'ha inclòs en l'adaptació. Tinc aparicions breus però no hi ha papers petits, sinó grans actors. Em feia il·lusió poder pujar a l'escenari. A la llum que transmet el personatge se li afegeix la fragilitat real. Jo hi veia una relació molt de mare. Em converteixo com en una nena petita, perquè la gent en fer-se molt gran torna a tenir dificultats de parla i de mobilitat.
I ara, què?
Com que ha vingut públic m'agradaria continuar al Romea un mes més. Però els compromisos del calendari no ho permeten. Jo he canviat. La Rosa d'abans no és la Rosa d'ara. Ara ja no anticipo res. La vida és cada dia. Necessito molta ajuda, encara, molta logística. En aquesta obra, que sembla que pot tenir llarga vida, la tinc.
Tenia pendent adaptar El testament de Maria, no?
Conec l'obra des del 2012[abans de la malaltia]. Vaig haver de deixar el projecte de l'Agustí, que el va acabar estrenant en castellà al Festival Grec [i que farà estada al Teatre Lliure pròximament amb Blanca Portillo d'actriu protagonista]. Encara tenim el projecte per fer-la en català. Mentrestant, però, hem estat rodant amb Villaronga una mena de documental sobre el meu cas. Estem molt contents de com està quedant. El film mostra com una actriu que no hi veu memoritza un text. La traducció és d'Anna Soler-Horta.
Se sent recompensada, ara?
Després de la funció de dijous, l'actriu Marisa Paredes em va dir que ara estava rebent tot l'amor del públic que havia dedicat al teatre durant tants anys. “Ho has aconseguit, ja t'ho estan donant”, em deia. Hi ha altres actors que també s'ho valien i no ho van rebre mai. Aquest agraïment de la gent, que t'estima, és com una onada suau amb molta energia que t'omple. És meravellós.
Ha dedicat la vida al teatre. El teatre li ha tornat la il·lusió per la vida?
Un dia deia a una amiga meva: “El teatre, mata”,i ella em va respondre: “Potser mata però t'ha donat la vida; agafa-t'hi una altra vegada, te la tornarà.” Vaig pensar que tenia raó.
Per cert, durant uns dies heu combatut a la cartellera els dos germans. Queco Novell, que fa de Rajoy en el Polònia, el musical.
Hem coincidit dues setmanes. No li pregunto com els va,
d'èxit, ja ho sé. M'agrada que faci un teatre més popular. Polònia, però, no és tant humor blanc com sembla. Cal riure's d'un mateix. Un dia el voldria fitxar perquè fes de galant madur en algun muntatge dramàtic. Ara que, fa poc, estava el Queco al Viena i va veure unes senyores que se'l miraven. Al final s'hi van atansar i li van dir: “Avui no el venim a veure a vostè, sinó a la seva germana!”

No hay comentarios:

Publicar un comentario