A PARTIR DE RELATOS DE PERE CALDERS
INTÉRPRETE, DIRECCIÓN y PRODUCCIÓN: IMMA COLOMER
DURACIÓN: 60min
TEATRE AKADEMIA

Hay vida en la cartelera fuera de Shakespeare estas navidades y mucha. Mucho más cerca que el clásico autor inglés nos queda Pere Calders. Autor barcelonés conocido por sus cuentos y relatos, recogidos y seleccionados ahora por Imma Colomer en un espectáculo teatral donde cobran un significado diferente.

Imma Colomer otorga una voz propia a una selección, básicamente humorística, porque según ella misma afirma entran mejor. Sin tiempo para digerirlos, uno de tras de otro y con el acompañamiento de la acordeonista Dioni Chico se suceden, trasladándonos a su particular universo.

Música y voz en un espectáculo donde Imma Colomer demuestra la maestría de toda una vida dedicada a la interpretación. Sonrisas, risas, voces, gestos, todo es magia y Calders está muy vivo. A veces pensamos que de pequeños no nos enseñaron a entender y amar nuestra literatura y la obligación de leer ciertos libros no nos permitieron saborear la mayoría, incluso algunos llegamos a odiarlos. Hay mejores maneras de aproximarse a un autor que plantarle el libro a alguien. 

La màgia d'en Calders nos sumerge en su autor, nos aproxima a él, y aunque sea una mera introducción a un universo poco conocido, nos invita a entrar a descubrirlo. Sales del teatro con ganas de coger una antología del autor y comenzar a leer. Pocos espectáculos desprenden unas ganas tan claras de seguir completando historias.

LA MÀGIA D'EN CALDERS

by on 19:31
A PARTIR DE RELATOS DE PERE CALDERS INTÉRPRETE, DIRECCIÓN y PRODUCCIÓN: IMMA COLOMER DURACIÓN: 60min TEATRE AKADEMIA Hay vida ...

Fuente: Rocío García (elpais.com)
Es una de las presencias constantes en el Teatro de la Abadía. Entra y sale con frecuencia desde que con 22 años (ahora tiene 38) entró a formar parte de este centro que dirige José Luis Gómez. Estos días oficia de ayudante de dirección de Gómez en la obra Entremeses, de Cervantes, con la que el teatro celebra su vigésimo aniversario de existencia (ya lo fue también con la obra Grooming).Pero si algo caracteriza a Carlota Ferrer, madrileña, es su inquietud y su curiosidad. No para quieta. Es actriz, directora de escena, coreógrafa, entrenadora de actores…, todo lo que tenga que ver con el teatro, ahí estará Carlota Ferrer.
En octubre pasado consiguió el primer premio del XVII Certamen Nacional de Teatro para directoras de escena de Ciudad de Torrejón por Los nadadores nocturnos, una obra que tras su éxito en el festival Fringe 14 se abrió un hueco en las Naves del Matadero del teatro Español. Los nadadores nocturnos, ideada y escrita junto a su amigo y colaborador del alma José Manuel Mora. A partir de temas como la paternidad, la violencia o la soledad, la obra es una miscelánea de textos sin lógica aparente en torno a unos personajes incomprendidos, marginados o damnificados del amor, que van conformando la conexión entre dos esferas, la íntima y la pública. Es una obra que rompe con los convencionalismos teatrales, en la que a través de voces fragmentadas se compone el paisaje humano de unos seres golpeados. Está tan orgullosa y emocionada del trabajo en torno a Los nadadores nocturnos que habla sin pudor: “Un espectáculo formidable, como si no lo hubiera dirigido yo”.
El salón de su casa, en el centro de Madrid, es un lugar luminoso y con pocos muebles donde ensaya y estudia los múltiples proyectos en los que siempre está metida. “Yo siempre digo que soy un poco cursillista profesional. Me parece que nunca se deja de aprender y que todo está en movimiento. No podemos parar, estamos en un momento en el que mueren muchas cosas rápidamente y aparecen otras nuevas”. Por no parar, está siguiendo un curso de guitarra eléctrica y hasta ha probado con la pintura —un par de cuadros reposan en un caballete en un rincón de la estancia—.
No es mujer de un solo amor teatral. Este otoño ha protagonizado junto a Óscar de la Fuente la obra Ámame, en La Pensión de las Pulgas. Ahora dirige el estreno del taller Espectadores en Acción, iniciativa de La Abadía en la que 18 alumnos, después de tres años de curso, interpretarán un texto escrito por ellos mismos, y prepara una obra para la sala Kubik Fabrik dentro de un acuerdo con la productora La Zona, en la que se van a lanzar a cinco creadores.
A Carlota Ferrer no le van las cosas fáciles e inofensivas. Tampoco en el teatro. Ahí busca la ambición, las dificultades, la incomodidad. “Yo quiero aportar al teatro lo que necesito como espectadora. El espectador debe entrar al teatro de una manera y salir de otra. Está claro que tiene que ser una experiencia estética y emocional, que tienes que enfrentarte a algo incómodo porque todo lo que nos es incómodo nos hace crecer. A veces creo que tenemos que ver y oír aquello que no queremos ni ver ni oír de nosotros mismos. El teatro debe ser ese gran amigo que te dice las cosas que no quieres oír. El espectador debe encontrar un disfrute, aunque no sea complaciente”.
Asidua de las salas de teatro, a Ferrer le duelen esas butacas vacías que se encuentra en algún espectáculo, aunque reconoce que el momento teatral está viviendo un pálpito de creatividad y de búsqueda de nuevos lenguajes y formatos. También ese recurso que ella llama “voy con dos sillas” y hago un espectáculo. “A mí me fascina el trabajo de un actor, pero creo que el teatro es un arte total donde todo cuenta y tiene su propio significado, tanto en escenografía, como en vestuario o iluminación”, explica, después de reconocer que no están los tiempos para muchas algarabías. Así y todo, no se debe bajar la guardia, advierte. “Es muy malo que por falta de presupuesto no se cuiden estos aspectos. La gente actúa con ropa de su propio armario y eso es muy malo para la industria. Aunque, claro, ahora no cabe otra para sobrevivir”.
Defensora a ultranza de esos pequeños espacios alternativos donde los creadores, a falta de lugares institucionales disponibles, se van dando a conocer. Es el mejor laboratorio para lanzarse a la calle y proclamar una presencia que se les niega. Presencia incómoda a veces pero presencia.

Cuestión de gustos

1. ¿En qué obra se quedaría a vivir?En La noche estrellada,de Van Gogh, porque en una obra no se puede vivir. El teatro es efímero.
2. ¿A qué artista de todos los tiempos invitaría a cenar? A Cervantes y Santa Teresa.
3. ¿Cuál ha sido el mejor momento de su vida como artista? Como actriz, el día que vino Krystian Lupa a verme actuar en la sala Triángulo en la obra Al final..todos nos encontraremos.
4. ¿Qué encargo no aceptaría jamás? Nada que no me emocionara.
5. ¿Qué libro no pudo terminar? Los pilares de la Tierra, de Follett.
6. ¿Qué hizo el último fin de semana? Ir a Valladolid, donde José Luis Gómez estrenó Entremeses, de Cervantes, obra en la que yo soy ayudante de dirección.
7. ¿Qué está socialmente sobrevalorado? El que el dios sea el dinero, también el poder y la fama. Lo que está infravalorado es todo aquello que tiene que ver con el humanismo.
8. ¿A quién le daría un premio de teatro? A Álex Rigola.

Font: J.B. (elpuntavui.cat)
La Sala Atrium, el Círcol Maldà, el Tantarantana i el Teatre Akadèmia s'han agermanat aquest Nadal. La coincidència del seu cartell (tots presenten textos de William Shakespeare, o del seu company d'escena Christopher Marlowe) ha propiciat que signin la targeta 4 mirades Shakespeare/Marlowe. Actualment, els quatre muntatges estan en cartell i aguantaran, com a mínim fins a l'11 de gener. Totes aquelles persones que vagin per primer cop a veure a algun d'aquests títols, poden demanar la targeta a taquilla. A partir de llavors, les entrades en les altres sales costaran només 10 euros per cap. Si es completa la ruta, qualsevol dels teatres oferirà dues entrades gratuïtes per a algun dels espectacles de l'actual temporada.
La directora artística de l'Akadèmia, Mercè Managuerra, celebra la capacitat de poder veure còmplices, i no competidors, en les altres sales alternatives. Aquesta ruta permet veure quatre maneres diferents d'adaptar el teatre del segle XVI i XVII en cada una de les sales. Aquesta campanya és una mostra de la complicitat entre sales i companyies que busquen recomanar-se entre tots. Entre les propostes hi ha des de la comèdia aparentment més blanca (el Com us plagui, dirigit per un dels actors de la companyia Propeller, o la Nit de Reis que Pirates Teatre signen al menjador del Círcol Maldà) al drama de Hamlet, proposat per la companyia Atrium o l'obsessió pel poder que Roberto Romei planteja en clau de lluita pueril a Eduard II amb els actors de Parking Shakespeare, que mantenen la seva aventura dramàtic en els Parkings d'hivern. Aquests no són els únics Shakespeares de la cartellera d'aquest Nadal: la Sala Gran del TNC manté El somni d'una nit d'estiufins al 18 de gener
The Globe a la Diagonal
The Globe és el teatre que va construir Shakespeare a Londres. Avui encara és dempeus, tot i que prou tapat pels grans edificis que es banyen al Tàmesi i per les lluminàries dels cartells del West End. A Barcelona, a tocar de la Diagonal, gràcies a la iniciativa del Teatre Akadèmia s'hi pot veure un nou ressò. I és que l'actor Dugald Bruce-Lockhart, de la companyia Propeller, ha impartit tallers i presenta, ara Com us plagui (el títol que es refereix a la comèdia Al vostre gust). L'aventura va arrencar l'any passat amb un Romeo & Julietaafinadíssim. Ara, salten a la comèdia però amb les mateixes claus dels Propeller: respecte pel vers, treball coral de la companyia i prioritat absoluta al treball d'intèrpret en unes escenografia al més despullada possible.
Pot un director anglès preocupar-se per la sonoritat del català? La traducció de Miquel Desclot és molt fidel amb els versos originals i, per això, el director segueix perfectament el to, vers a vers. També està aprenent català, diu amb la boca petita (Si Miguel del Arco va comprar llibres de Digui, digui després d'una funció en català del Teatre Lliure a Madrid, Dugald tira per tres llibres del Tintín).
Dugald Bruce-Lockhart assegura que mai havia vist ni representat Romeo & Julieta fins que el va dirigir a Barcelona. Costa de creure però ell insisteix que sempre havia estat distant. Passa el mateix a Com us plagui.Busca obres de les quals no tingui referències per treballar amb plena llibertat. També en la peça que es va estrenar la setmana passada a l'Akadèmia. De totes maneres, admet que sempre tindrà la influència de Propeller i que, tard o d'hora, assumirà un Hamlet o un Otel·lo.
Pel director és més difícil trobar el to a Com us plagui que a Romeo & Julieta o Enric V. La primera és una comèdia que amaga una temàtica molt diversa, mentre que els altres es revelen clarament sota els cànons de la tragèdia. “Com us plagui és com una pintura impressionista”: és una història d'amor estranya, revela que és en la natura on cadascú descobreix qui és realment, a diferència de l'engany de la cort. I té paral·lelismes ben clars amb l'actualitat perquè la tecnologia embolica la comunicació natural: “La tecnologia ens dicta la manera de comportar-nos.” Els personatges d'aquesta obra respiren una senzillesa molt radical: viure el moment i no fer gaires plans per l'any vinent davant de la grandesa de la natura.
El treball de Dugald, com el dels Propeller, parteix de cinc setmanes intenses d'assaig. Els actors han d'arribar amb el text ben après. El que treballaran durant aquest breu període és la manera de dir-lo, d'acompanyar-lo. Perquè al costat de les rèpliques, hi ha l'univers musical i d'una coreografia molt dinàmica, que conjunta la peça i permet un cert equilibri entre els actors que interpreten els protagonistes i els que donen veu als secundaris.
L'Akadèmia busca una certa continuïtat amb aquesta companyia jove, que s'amarin bé d'aquesta manera de fer teatre. I també que puguin mantenir les produccions més enllà de la temporada establerta a la sala de la Diagonal. Els Propeller han estat una de les companyies internacionals de referència del Temporada Alta (precisament, va ser en aquest festival que la directora de la sala Mercè Managuerra va engegar aquesta aventura). No hi han participat, però, ni en l'edició del 2014 ni tampoc hi seran en la del 2015. Seria una bona opció? El seu director, Salvador Sunyer, no ho descarta. És a la llista de les possibles apostes, si els convenç el treball. És també l'oportunitat per traslladar el gust de Propeller més enllà dels grans esdeveniments.

Shakespeares per Nadal

by on 13:38
Font: J.B. ( elpuntavui.cat ) La Sala Atrium, el Círcol Maldà, el Tantarantana i el Teatre Akadèmia s'han agermanat aquest Nadal. ...

Font: Ana Maestre (ara.cat)
La cartellera teatral d’aquest Nadal arriba renovada per dins i per fora. Les culpables són les companyies petites, les que aposten pel teatre de petit format amb propostes que busquen l’acostament i la complicitat del públic adult i que evidencien la transformació que en l’últim temps ha patit el panorama teatral de Barcelona. Abandonen els grans escenaris per buscar la llibertat creativa, redefinint obres i espais i establint, més que mai, línies de cooperació.
En aquest context de renovació i aliances han sorgit iniciatives com la ruta 4 mirades obertes: Shakespeare&Marlowe, en què quatre sales amb obres dels autors en cartellera ofereixen descomptes als que completin la ruta, i com la targeta T-5, una altra proposta de circuit teatral per diferents sales de la ciutat.
La ruta elisabetiana
Un exemple de teatre pensat des de la col·laboració
La ruta elisabetiana va donar el tret de sortida amb l’estrena del muntatge de Hamlet ideat per Raimon Molins i Marc Chornet, que s’està a la Sala Atrium fins a l’11 de gener, i continua amb dues obres més de Shakespeare. Nit de reis, d’Adrià Aubert, portarà al Círcol Maldà un clàssic en forma de comèdia agredolça fins a l’11 de gener, mentre que Com us plagui és una adaptació d’Al vostre gust que ha fet repetir la companyia Akadèmia a les ordres del britànic Dugald Bruce-Lockhart i que s’instal·la al Teatre Akadèmia fins al 18 de gener. La quarta mirada és la del director Roberto Romei amb Eduard II de Christopher Marlowe, que ocuparà el Tantarantana fins a l’11 de gener. Aquest mateix espai acollirà durant tres anys, també sota la seva direcció, el projecte El Cicló, de suport a les companyies joves, i veurà passar pels escenaris més de quinze companyies independents. “No és comú que quatre sales s’uneixin entre si, però ens hem de donar suport”, explica Romei. “El teatre no s’ha de concebre com una competició, cal menys individualisme i més treball en grup”, afegeix, satisfet per la bona acollida que està tenint la ruta.
La Transició i la tradició
Del teatre sistèmic als Pastorets urbans de Cristina Genebat
L’oferta nadalenca continua amb LAminimAL Teatre Sistèmic, que proposa una revisió de la Transició amb La supervivència de les lluernes de la directora Daniela de Vecchi, que podrà veure’s al Romea fins a l’11 de gener. La companyia, que va néixer com a grup d’investigació, ha focalitzat la seva atenció en els sistemes minimalistes i l’anomenat teatre sistèmic. A l’altra banda de la Rambla, els Pastorets canvien el portal per una parada de ferrocarrils, i el bou i la mula per dos senglars a Santa Nit. Una història de Nadal, una emocionant obra de Cristina Genebat dirigida per Julio Manrique i Xavi Ricart que es representa al Club Capitol fins al 17 de gener.
Musicals amb història 
L’art i la vida a la Barcelona del 1714, del 1910 i de la postguerra
El musical és un dels gèneres que més protagonisme adquireix en la programació d’aquesta temporada, amb una oferta tan cridanera com variada. De Merda d’artista a la Sala Barts fins a Fang i setge al Teatre de la Passió d’Olesa de Montserrat, que es podran veure fins a l’11 de gener. El primer està inspirat en la vida de l’artista italià Piero Manzoni, que va vendre els seus excrements per milers d’euros, per criticar -o com a mínim qüestionar- el mercat de l’art modern. El segon, per contra, adopta les estratègies escèniques d’un musical de gran format per mostrar la vida dins els murs de la Barcelona assetjada del 1714.
Seguint el fil musical, una de les últimes incorporacions és el Paradís de la companyia Divinas, on la falta de mitjans és substituïda per l’enginy de les seves integrants. Les tres actrius recrearan fins al 25 de gener a la Sala Muntaner un “espectacle de varietats ambulant” ambientat a la Barcelona de la postguerra. “És un espectacle de gran qualitat, i fet a mà”, explica el seu director, Martí Torras.
Més enrere en el temps viatja La Monyosel musical, el retrat de la Barcelona de principis del segle XX que dirigeix Empar López al Teatre del Raval fins a l’1 de febrer. L’autor, Albert López Vivancos, situa la història de la Dolors Bonella i Alcánzar, més coneguda com la Monyos, el 1910.
Finalment, el teatre La Seca - Espai Brossa acull La mascarada fantàstica, de la companyia La Rosa fins al 4 de gener, i la interpretació lliure de tres òperes de la companyia Dei Furbi, sota el nom de Trilogia Mozart, fins al dia 11.
Humor, molt d’humor 
De l’‘APM? Show’ a les histèries sagrades d’Albà i Fernandes
El salt de la pantalla a l’escenari de la Sala Capitol obre la porta a l’humor de l’ APM? Show, que instal·larà les frases, els referents i la recreació de les seves seccions més destacades en directe fins al 25 de gener. ¿I què passaria si de sobte un mosso d’esquadra d’origen gallec viatgés en el temps fins al 1714? Això és el que descobrirà T-Atraco Teatre, amb Joan Valentí i Robert Gubern, a La butaca, que es pot veure al Versus Teatre fins a l’11 de gener. I en coincidència amb una època de l’any en què les tradicions religioses es troben més presents que mai, arriba al Jove Teatre Regina fins al 4 de gener Histèria sagrada, de Toni Albà i Fermí Fernandes. El pare Dalmau, arran d’un robatori, rep l’encàrrec d’investigar les diferents confessions religioses per acabar determinant les carències d’un model que ha acabat allunyant la societat dels valors morals i espirituals que promouen. Històries i histèries amb dos pallassos molt gamberros.
Tres còmics amb el poder de multiplicar-se són els protagonistes de Tot bé, gràcies. Fins al 28 de desembre, el Teatre Principal acull els més de 120 personatges que s’atreveixen a interpretar Miquel Ripeu, Cesc Casanovas i Elias Torrecillas. L’espectacle és una reflexió sobre la modernitat en què els actors expliquen la seva visió del món a través de les seves manies amb la gent que els envolta.
‘El Virus’, una revista per escampar el teatre
Passa de competir a compartir. Aquest és un dels motors fundacionals d’ El Virus, una revista dedicada al teatre que es va presentar ahir a Barcelona, i el número zero de la qual es pot aconseguir amb el setmanari La Directa. La revista és una de les propostes sorgides de la feina conjunta de cinquanta companyies i col·lectius teatrals del país. “És el resultat d’unes reunions que van començar al final de la temporada passada i de les quals han anat sortint solucions proactives, com ara la Targeta T5”, explica l’actor, director i guionista Ivan Morales. El Virus no neix com a agenda teatral sinó com a espai “per fer pedagogia, per comunicar i per crear debat intern i extern perquè el discurs maduri a tots els nivells”, diu Morales. Es tracta d’escampar el teatre “sense perdre discurs crític”, d’eixamplar el públic. En comptes de llepar-se les ferides de la precarietat, han volgut prendre la iniciativa, segurs que tot plegat serà bo per a tothom, “per a les companyies petites i per al TNC”. De moment, la revista, amb portada dissenyada per Marc Torrecillas, no es planteja una periodicitat determinada, però en qualsevol cas fa palès que el moviment es demostra fent coses.

Font: Sílvia Miramon (ara.cat)
Aquest any, per primera vegada, la Festa de les Lletres Catalanes ha volgut guardonar textos dramàtics. I el primer premi Frederic Roda de textos teatrals se l’ha endut Lluïsa Cunillé (Barcelona, 1961) amb Boira, una obra sobre uns personatges que han viscut els efectes devastadors del règim comunista en un país de darrere el Teló d’Acer, i que ara mateix pateixen els del capitalisme més depredador. “És una lúcida construcció de l’Europa contemporània”, assegura Frederic Roda, que amb Xavier Albertí, Guillem-Jordi Graells, José Sanchis Sinisterra i Núria Santamaria ha format part del jurat. L’obra se situa en un lloc -mai se’n revela el nom- a prop de Berlín. “Els canvis de règim provoquen canvis dràstics en la vida dels personatges, com un astronauta que està a punt d’anar a l’espai i com que cau el Mur perd la feina”, detalla Roda. El director teatral assegura que és fàcil de produir i que es treballarà perquè es pugui estrenar. 
La guanyadora, una de les autores més reconegudes i silencioses de l’escena catalana i espanyola -escriu en les dues llengües-, no va voler parlar de Boira i va reiterar la seva voluntat de no parlar ni d’ella ni de la seva obra. El 1995 Cunillé va fundar amb Paco Zarzoso i Lola López la Companyia Hongaresa de Teatre, i l’any 2009, amb Xavier Albertí i Lola Davó, la companyia La Reina de la Nit. Ha portat dalt dels escenaris, entre d’altres, Rodeo (1992), Accident (1996), Aquel aire infinito (2003), Barcelona, mapa d’ombres (2004), El bordell (2009), plena de metàfores de la Transició espanyola, i Fronteres (2014). 
No és el primer premi que reconeix la seva obra. Cunillé ha sigut guardonada amb el premi Calderón de la Barca del 1991, el premi de la Institució de les Lletres Catalanes del 1996, el Premi Nacional de teatre de la Generalitat de Catalunya del 2007, la Lletra d’Or al millor llibre en llengua catalana del 2008 i el Premio Nacional de literatura dramàtica del 2010.

Fuente: Margot Molina (elpais.com)
“Me encuentro como si estuviera nadando en un mar de decepciones, en aguas turbulentas cultural y políticamente”, dice rotundo Salvador Távora, fundador de La Cuadra en 1972 y creador de un lenguaje dramático propio que ha paseado por escenarios de todo el mundo. El director de escena sevillano se enfrenta ahora, cumplidos ya los 80 años, al derrumbe de su proyecto. La compañía La Cuadra, que entró en concurso de acreedores en febrero de este año, se enfrenta a la quiebra en dos meses y medio porque no puede pagar la deuda que contrajo en 2007 para la construcción de su teatro en la barriada del Cerro del Águila.
“Andalucía va a dejar morir a La Cuadra, una de sus referencias culturales”, dice Távora, poseedor, entre otros galardones, de la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes y Premio Andalucía de Teatro.
“Le hemos propuesto a la Junta que se quede con el teatro a cambio de saldar la deuda, pero no puede ser. Y del Ayuntamiento, ni hablamos… Hace mes y medio que le escribimos a la presidenta, Susana Díaz, para solicitarle una entrevista pero no ha contestado”, aclara Távora, que ha llevado sus montajes por los cinco continentes.
“Con nuestra historia y nuestro compromiso por un teatro lejos de la estética pequeño burguesa, en 2007, arriesgando todo nuestro patrimonio formalizado en 40 años de historia, construimos en el barrio donde nació el grupo un teatro de pequeño aforo, con aspiraciones populares a fin de descentralizar la cultura en la ciudad”, dice la carta enviada el pasado 3 de noviembre.
“Recurrimos a ti con la esperanza de que podamos encontrar soluciones para evitar (…) la frustración de un proyecto cargado de compromisos estéticos e ideológicos con un terrible final de desahucio cultural”, añade la misiva para concluir que si se produce el cierre “ante la indiferencia de la izquierda, será el fracaso, por falta de valoración oficial, de todo un periodo de conquistas artísticas del medio popular”.
La construcción del Teatro Salvador Távora, que se inauguró en marzo de 2007 dentro del Plan Director de Espacios Culturales del Ayuntamiento de Sevilla, le supuso a la compañía un gasto de 1.600.000 euros, cantidad a la que La Cuadra hizo frente hipotecando todo su patrimonio: dos naves comerciales. “Juan Carlos Marset [entonces delegado de Cultura] quería crear una red de teatros en los barrios de la ciudad y nos convenció para iniciar el proyecto. A nosotros y a otras compañías que tampoco han salido adelante. Compramos el solar e hicimos la obra y el Ayuntamiento realizó cuatro aportaciones anuales de 100.000 euros, según lo convenido. Lo que no cumplió fue la promesa que nos hizo Marset de contribuir con 100.000 euros anuales para el funcionamiento”, explica Lilyane Drillon, cofundadora del grupo.
El teatro, cerrado como espacio escénico desde hace un año, también está en peligro. “La deuda es de más de 300.000 euros, pero el problema es que aunque el banco se quedase con las naves hipotecadas no se cubriría el total porque ahora valen muchísimo menos que en 2007 y tirarían del teatro para cobrar la totalidad”, añade Drillon.
“Yo pensaba que asentarme en Sevilla era el final feliz que queríamos. Recogerme aquí, en mi barrio, y hacer buen teatro desde la periferia. Pero esto se ha mantenido durante siete años con los ingresos de las giras de La Cuadra y ahora no es posible”, dice Távora, quien se ha nutrido de flamenco, toros, caballos, procesiones y conciencia social despojados de tópicos en sus 27 espectáculos.
“Para las compañías que han desarrollado el divertimento, la frivolidad y el teatro comercial la cosa ha ido mejorando estos años; pero a los que pensamos que el teatro es más que diversión, cada vez nos cuesta más andar”, afirma Távora, quien a pesar de no ocultar su decepción, la chispa le vuelve a los ojos cuando habla de sus proyectos.

Font: Ana Mestre (ara.cat)
De les obres del Bosch, Magritte i Miró va néixer la trilogia d'espectacles familiar de la companyia Aracaladanza, que va estrenar el 2006 amb 'Pequeños paraísos', inspirada lliurament en 'El jardí de les delícies'. Tres anys més tard va ser el torn de 'Nubes' (2009) fruit de la recerca en el surrealisme de Magritte, i per últim de 'Constelaciones' (2012), que va portar a l'escenari l'obra pictòrica de Miró. Ara les tres coincideixen en l'espai i el temps, i del 26 de desembre al 25 de gener es podran veure representades al Mercat de les Flors, acostant entre si tres espectacles pensats per a tota la família com fins ara no s'havia fet.
Lluny de buscar que els espectacles siguin un substitutiu de les obres i els autors, la transformació i interpretació d'imatges fixes en coreografies de 50' acaba atorgant-los un caràcter independent. "La idea no es veure a Miró o el Bosch a l'obra, han de tenir una identitat pròpia" explica Enrique Cabrera, impulsor de la companyia madrilenya. En cap cas es fan servir imatges expresses de l'obra o moment a què remet l'espectacle, i tot es basa en l'ús dels moviments, colors i objectes que millor s'adaptin a cada cas.
Així, per exemple, a 'Pequeños paraísos' s'observen les píndoles de felicitat que Cabrera va trobar en els colors, persones i fruites que constitueixen 'El jardí de les delícies', on els cinc ballarins que integren la companyia es troben acompanyats de desenes de titelles, convertits ara en molts dels personatges del quadre i alhora en la sisena ballarina. A 'Nubes' es percep l'estreta relació entre els intèrprets i l'ús d'objectes quotidians, presents als quadres de Magritte, com els seus famosos barrets rodons i l'ambient oníric de les seves pintures, mentre que la base de Miró la constitueixen la nit i les estrelles, i també els seus colors més presents als quadres de l'artista català: blanc, negre, vermell, blau, groc i verd.

Fuente: Fernando Díaz de Quijano (elcultural.es)

José Luis Gómez lleva décadas regando con mucho mimo el teatro, un árbol “con raíces bien profundas y con ramas que crecen al ritmo de la vida”. Así, con este compás lento y nutritivo, ha llegado el vigésimo aniversario del Teatro de la Abadía, templo consagrado al teatro de calidad en Madrid. La efeméride se cumple en febrero, pero la “casa de arte” que regenta Gómez ha iniciado ya su celebración reponiendo uno de sus espectáculos más elogiados: Entremeses, de Miguel de Cervantes, que fue su tercera producción allá por el año 1996 y que vuelve al cartel de La Abadía desde este miércoles hasta el 15 de febrero de 2015. La obra reúne tres de estas piezas supuestamente menores del autor: La cueva de Salamanca, El viejo celoso y El retablo de las maravillas.

¿Por qué han decidido celebrar el aniversario con esta obra y no, por ejemplo, con el Retablo de la avaricia, la lujuria y la muerte de Valle-Inclán, que fue la primera producción propia de La Abadía?

Por varios motivos. Primero, porque se cumplen 400 años de la publicación de los entremeses, después de la muerte de Cervantes. Segundo, porque son obras maestras. Como decía Juan Goytisolo en la nota que nos escribió cuando se estrenaron, los exégetas más conservadores los denostaron durante mucho tiempo como si fueran piececillas inmorales indignas de la pluma que escribió el Quijote, cuando en realidad son obras perfectas que, como plantas en miniatura, reproducen la copa airosa e inmensa del gran árbol literario de Cervantes.

Usted inventó un marco para unificar estas tres piezas independientes en un único espectáculo. ¿Cómo se le ocurrió?

Estaba paseando por mis queridos campos de Segovia y me paré a descansar bajo la copa de una encina inmensa. Allí me vino la idea: el marco de la obra serían unos jóvenes que durante las fiestas de su pueblo se reúnen alrededor de un árbol para representar los entremeses, desde el amanecer hasta la caída del sol, y sin más utilería que las banquetas que tuvieran en casa y los bastones que usasen en el campo. Todo está trufado con canciones y refranes muy propios de la época de Cervantes y con un vestuario inspirado en los trajes regionales.

¿Qué vigencia siguen teniendo a su juicio los entremeses de Cervantes?

Conservan una vigencia enorme por la doble moral imperante, tanto en lo económico como en lo personal, como nos demuestran cada día los titulares. La gran diferencia es que Cervantes, que tuvo una vida amarga y dura, ejerció la crítica pero siguió creyendo profundamente den la dignidad del ser humano. Creo que su confianza no es infundada: en medio del barrizal que parece la vida pública española contemporánea, hay una masa ingente de personas abnegadas y justas que mantienen en pie la sociedad. Esta fe de Cervantes no excluye un cierto escepticismo; él no predica el buenismo, sino una mirada afectuosa pero lúcida sobre la realidad, y este es el mejor regalo que nos podemos hacer en este momento.

La Abadía también ha ejercido todos estos años como cantera de profesionales del teatro. Algunos miembros del reparto ya estaban en el original o en otros de la misma época y usted dice que “los jóvenes actores de entonces son orgullosos dueños de su oficio hoy”.

Ha sido una labor muy importante para nosotros. Más allá del éxito de los espectáculos, hemos realizado este trabajo callado, encerrado, haciendo que el vino madure pacientemente en las botas.

¿Cuáles son las claves de la fórmula del éxito de La Abadía?

Son varios factores que puedo decir sin caer en la pretensión. Entre ellos, el trabajo callado y lleno de amor al teatro. Además, todo el trabajo de quienes nos han precedido. Sin el legado de esos grandes artistas, nuestro trabajo práctico en la escena estaría huérfano. Aparte de eso, creo que La Abadía ha estado y está bien gestionada, siempre hemos trabajado con los recursos justos, con subsidios al borde de lo imprescindible, y además por convicción. Concebí La Abadía como una casa de teatro de un formato entre medio y pequeño, con un equipo muy pequeño pero altísimamente motivado. Es una tropa de élite.

¿Ha notado mucho la crisis a la hora de levantar producciones propias?

Sí, claro. Los recortes se pueden entender, pero nadie entiende que una revista porno tenga un 4% de IVA y una obra de teatro, el 21%. El teatro rescata la memoria y hace accesible al público los tesoros de su lengua, que es el mayor patrimonio económico de España. La ceguera y el encono con que nuestro gobierno ha tratado la cultura son dignos de mejor causa. Lo digo con respeto y sin ánimo de herir, pero es así.

¿Con qué otros espectáculos van a celebrar su 20° aniversario en 2015?

Una casa de arte como La Abadía siempre está en continua fermentación. Hace unos años empezamos a hacer cursos de teatro para espectadores y eso se ha convertido en una mina. Este año vamos a hacer un espectáculo con ellos y le vamos a dar mucha importancia. También ha sido muy significativa la decisión de acoger el Teatro de la Ciudad, iniciativa de tres grandes directores [Andrés Lima, Miguel del Arco y Alfredo Sanzol] que tiene el mismo instinto reformador que tenía La Abadía cuando nació. Y también vamos a programar El invernadero, de Mario Gas. Me parecía imprescindible que La Abadía acogiera su trabajo después de su etapa en el Teatro Español. Por último, hemos empezado a celebrar el aniversario con Hacia la alegría, de Olivier Py, la primera coproducción de la Península Ibérica con el Festival de Avignon, el más grande del mundo.

Fuente: Juan Manuel Játiva (elpais.com)
Los representantes de 40 salas de teatro asociadas a la Red de Teatros Alternativos de España analizan en Valencia la situación de la escena actual y los nuevos modelos de financiación, al  tiempo que por primera vez se celebra en esta capital el festival Escena V, en el que se representa un selecto surtido de la producción estatal de salas de formato pequeño y mediano. 
A falta de sistematizar los datos económicos del sector, "para tener perspectiva" de los 20 años de existencia de la red, lo que si tienen claro estas salas es que, en su gran mayoría, con la crisis se han quedado en el grupo embrionario que creó el espacio teatral tras tener que prescindir del personal contratado a lo largo de los años. 
Lo ha explicado el coordinador de la red, Miguel Lozano, durante la presentación de su XXI Congreso anual, que abre un espacio para "debatir colectivamente sobre cuestiones de calado, como la gestión de los espacios o las relaciones con los creadores y las compañías" en un momento "conflictivo y de pocos recursos".
Lozano ha asegurado que las salas alternativas se han aproximado mayoritariamente al modelo anglosajón de tres tercios (financiación privada, financiación pública e ingresos de explotación propios) "hasta que el tercio público ha caído estrepitosamente". La diferencia con los tetaros públicos, que "han bajado la actividad y han mantenido las infraestructuras", ha explicao que los teatros alternativos "han reducido las infraestructuras y han aumentado la actividad", algo que  "no es sostenible",
"Hasta ahora hemos vivido la crisis intentando adaptarnos a un entorno cambiante, ahora somos mucho más conscientes de lo que ha significado y de nuestras fortalezas", ha añadido el representante teatral, subrayando la importancia del momento actual "porque nos toca tomar un poco la iniciativa del cambio a nosotros".
El festival de danza y teatro contemporáneo Escena V (la V ciene de Valencia) se desarrollará en paralelo hasta el 23 de diciembre en Espacio Inestable, Teatro Zircó y Carme Teatre. El codirector de Espacio Inestable y miembro de la junta directiva de la Red, Jacobo Pallarés, ha explicado que la idea de traer hasta Valencia el congreso y la muestra 'Escena V' nace de la intención de "poner a esta ciudad en el lugar donde tiene que estar" por la creatividad del momento.
"En Valencia se está dando una iniciativa de cambio por parte de los creadores, hay una efervescencia brutal al margen de las Administraciones públicas", ha señalado Pallarés. "Cada vez nacen más salas, hay más creadores y más compañías y hay un caldo de cultivo".
Los espectáculos y compañías incluidos en la muestra, son Karaoke, de Sleepwalk Colletive (País Vasco); Symon Pédícrí, de Diego Anido (Galicia) y Frágil, de Onírica Mecánica (Región de Murcia), en cuanto a teatro para público adulto. Tell Me, de Provisional Danza (Comunidad de Madrid); Una forma fácil de acabar con todo, de María M. Cabeza de Vaca (Andalucía) y No title yet, de La Macana (Galicia), en el apartado de danza para púbico adulto. A mano, de El Patio Teatro (La Rioja) es la propuesta de teatro para público familiar.

Fuente: Xavi Ayén (lavanguardia.com)

Guiris go home. Ese es el explícito título de la obra de teatro que el director Marc Caellas (Barcelona, 1974) estrenará en el Antic Teatre a principios del mes de marzo. Se trata de una reflexión sobre la invasión turística de Barcelona, inspirada en las recientes protestas vecinales contra los estragos del "turismo de borrachera" en la Barceloneta.

Los intérpretes principales son Esteban Feune de Colombi y Víctor Solé, a los que acompañará "un grupo muy numeroso de actores guiris, porque en Barcelona existe una gran vitalidad de grupos teatrales en otros idiomas, sobre todo en inglés, y quería jugar con la idea de invasión, por lo que necesito mucha gente en escena".

Para Caellas, "no podemos resignarnos a ser una ciudad pensada para los cruceristas. Autores como Hakim Bey sostienen que, históricamente, el turismo proviene de las guerras, de los saqueos que realizaban las tropas napoleónicas por los lugares por donde pasaban. Hoy, los disparos se realizan con cámaras fotográficas. Los turistas son gente que consume experiencias, y el consumo desgasta aquello que es mirado. Las hordas turísticas causan estragos en ciudades tan bellas como Venecia o Praga, les roban el alma, alteran su paisaje y deterioran su patrimonio".

La obra reflexiona sobre varios aspectos. "Uno tiene que ver con el tema de 'Viaje alrededor de mi habitación', el libro clásico de Xavier de Maistre. Hoy nos dan dos días de fiesta y salimos como locos a ver Praga en una maratón... y, a lo mejor, nos lo pasaríamos mejor si nos quedáramos en casa. El turismo, como dijo alguien, consiste en transportar a gente que estaría mejor en su casa a lugares que estarían mejor sin ellos".

Caellas ha estrenado algunas de sus obras en ciudades como Miami, Bogotá, Caracas o Buenos Aires, lugares donde ha vivido. Tras haber trasladado al teatro textos de autores como David Foster Wallace, "Guiris Go Home" será la primera vez que estrena en su ciudad. El tema de la desnaturalización de la identidad de Barcelona le preocupa desde hace tiempo, pues es autor del ensayo "Carcelona" (Melusina, 2011), donde expone a través de crónicas la debacle de una ciudad que él ve víctima de "la dictadura del civismo, Copito de Nieve, el aburguesamiento del Camp Nou, las visitas papales, el marketing capaz de vender humo o la criminalización de esas personas llamadas despectivamente 'antisistema'".

Que nadie piense que hay una base xenófoba en la propuesta de "Guiris Go Home". "Para nada. Todos somos guiris -asegura Caellas-, todos hacemos el guiri en ocasiones. Para mí, es una actitud, no tiene que ver con tu procedencia. Lo planteamos todo con mucho sentido del humor. Barcelona es cosmopolita y está bien que venga gente. El problema no es visitar una ciudad, el problema es la actitud con la que vienen. 'Guiri' es una palabra peyorativa en origen pero que, como les ha sucedido a 'sudaca', 'gabacho' o 'charnego' hay gente que la reivindica y se define a sí mismo con ella. Pero, si, por ejemplo, el festival Primavera Sound tiene un límite de venta de entradas, para no desbordarse, la ciudad debería imponerse también un tope de turistas, porque Barcelona no puede crecer más y los turistas, en cambio, aumentan cada año. Es insostenible".

En semejante obra, no podía faltar la paella. "Cocinaremos una -adelanta el director-, y habrá referencias literarias, como la 'Oda a la paella' de Pemán: '¡Oh, insigne sinfonía de todos los colores! / ¡Oh, ilustre paella...!'". Y también se aportarán propuestas constructivas: "Defendemos el turismo experimental de vanguardia. ¿Por qué ir siempre a la Sagrada Familia? ¿Por qué no una ruta de las calles que empiezan por 'p'?".

"Otra de nuestras reivindicaciones -prosigue Caellas- es la renta básica para aquellos que vivimos en barrios turísticos. Si nos pagan un sueldo mensual razonable, cumpliremos nuestro cometido de hacer de extras de este parque temático". El fondo de la cuestión es una paradoja: "Si todo son tiendas y hoteles, perdemos nuestro atractivo porque la gracia de Barcelona es que es una ciudad donde vive gente y tenía personalidad".

Para Caellas, "cuando todo un barrio sale a manifestarse contra el turismo es que hay un problema serio, no puede hablarse de 'turismofobia' como ha hecho el ex alcalde Jordi Hereu. Hay una clara percepción social de deterioro".

La obra ha optado por el micromecenazgo para financiar su producción. Así, en la plataforma verkami pueden realizarse aportaciones que van de los 10 a los 500 euros, con contrapartidas que son entradas para las representaciones, una bolsa de tela con el cartel de la obra -diseñada por Júlia Solans- y también libros, gintónics y un guiri-tour donde "invertiremos los roles y serán los guiris los observados, en sus conductas estrafalarias, en diversos puntos de la ciudad, como si fueran animales de zoológico". Caellas remarca que "la mayoría de las aportaciones son simplemente un modo de comprar la entrada anticipadamente".

En principio, hay representaciones previstas para los días 5, 6, 7 y 8 de marzo, en el Antic Teatre (c/Verdaguer i Callís, 12) aunque dependiendo de la acogida del público, el número de funciones podría ampliarse.


Font: Ana Maestre (ara.cat)
De cançons com 'La Tarara' o 'La bien pagá' sempre se'n sentirà a parlar. Són el retrat d'una època i un gènere musical, esplendorós, idealitzat i decadent a parts iguals. En aquest panorama social i artístic se situa l'espectacle 'Paradís', ambientat en l'Espanya de primera meitat del S.XX. La companyia Divinas recupera, en honor al seu 10è aniversari, gèneres com el cuplet, la cobla o el pasdoble, amb una història inspirada en els espectacles de varietats ambulants, amb text de Marilia Samper i direcció de Martí Torras. L'obra s'instal·larà a la Sala Muntaner, del 17 de desembre al 25 de gener. 
El 'paral·lelu' ja els queda molt lluny, i ara la Rosa i la Carmeta, coristes que havien format part de la companyia 'Paradís', han de sobreviure amb el record d'un passat gloriós, i malviure amb les actuacions que fan entre sales brutes i descampats inhòspits. En una d'aquestes actuacions coneixeran la Purita, una noia ingènua i beata, que amb una visió molt idealitzada de les companyies de varietats, entrarà a formar part del grup. Però mentre esperen aquella mà que les hauria de col·locar de nou sobre els grans escenaris, la prostitució no deixarà de ser una de les poques alternatives que els queda per sobreviure. Una bona dosi de nostàlgia, comicitat i inevitablement, tragèdia, en forma d'homenatge a tots els avis i àvies, i a la lluita dels intèrprets dels petits escenaris.
Amb el precedent de 'Sing! Sing! Sing!', 'Chocolat!' i 'Enchanté!', el quart espectacle de les 'divines' Carla Móra, Irene Ruiz i Marta Móra, fa un pas més enllà en la seva temàtica musical, incorporant les lletres i la música a la dramatúrgia sense aturar l'espectacle. Tres veus i dos músics en directe, que ja s'han convertit en el segell de la companyia, compten amb una escenografia molt original ideada pel seu director. "Volem desfer-nos de la idea que un espectacle popular ha de ser caspós i barat. És un espectacle d'una gran qualitat, i fet a mà", explica Torras. A falta d'un carretó ambulant, una enorme roda al sostre amb teles penjades permetrà viatjar, amb un simple gir de cortina, de la brillantor de l'escenari a la foscor i les penúries del que passa entre bambolines.
Font: Xavier Castillón (elpuntavui.cat)
Resulta simbòlic que, en la nova temporada teatral de  La Planeta, hi hagi quatre obres sota la influència de Bernard-Marie Koltès (1948-1989), “el pare de tota la nova dramatúrgia contemporània”, com va recordar ahir el director de la sala, Pere Puig, durant la presentació d'una programació que inclou 26 espectacles –cinc estrenes– i més de cinquanta funcions. Hi haurà dues obres d'autoria directa de Koltès: La nit just abans dels boscos, dirigida per Roberto Romei i interpretada per Òscar Muñoz, que començarà al carrer i acabarà a dins de La Planeta, però no al seu escenari, amb el públic –35 persones per funció– fent una cervesa amb l'actor; i Roberto Zucco, que serà l'ambiciós bateig d'una nova companyia de postgraduats d'El Galliner, Petit Chicago, sota la direcció de Sílvia Escuder. L'allargada ombra de Koltès també serà visible a Remenant els boscos de nit, amb Joanot Carbonell i el gambià Kissima Sillah, parella lingüística que posa en escena un assaig de La nit just abans dels boscos. I al monòleg La crida, del gironí Ferran Joanmiquel –seleccionat en el festival internacional de dramatúrgia sobre la crisi–, el personatge interpretat per Jordi Subirà és com “un negatiu” del que va interpretar recentment el mateix actor a Històries de boscos.
L'interès de La Planeta per la dramatúrgia contemporània –amb un paquet o abonament centrat en deu obres d'autors vius– comença pels autors més propers, com ara el banyolí Joan Gómez, de Kafkiana (No ens fa falta tenir por); el gironí Llàtzer Garcia (La pols) –que la tardor vinent presentarà un nou espectacle a Temporada Alta, produït per La Planeta–, i Josep Maria Miró, autor i director d'Estripar la terra, primer espectacle de la companyia La Padrina. Dins la nova creació contemporània també es pot incloure Locus amoenus, d'Atresbandes, entre el teatre de text i la performance; el teatre documental de Nadia, amb l'afganesa Nadia Ghulam interpretant la seva lluita real contra l'integrisme, i l'estrena de Kilòmetres, una obra basada en la història de la família de l'actriu Meritxell Yanes. La Planeta vol un teatre proper i compromès, i altres bons exemples en són El drac d'or –nominat als premis Butaca–, Pulmons i Cançons d'amors i de guerres, un tribut musical i poètic a les víctimes de la guerra civil i els camps de concentració.
Tornaran a La Planeta La farsa de WalworthConfidències a Al·là i El pillo, de Cascai Teatre, que comparteix paquet de teatre d'humor amb La butaca i la preestrena d'Innocents de Pepa Plana.
D'altra banda, Proscenium recuperarà un text de Guimerà per Setmana Santa, i en l'apartat familiar hi haurà les estrenes del concert teatralitzat La Nau Simfosönica i d'Un vampir ben educat, de la companyia La Planeta.
Font: Imma Fernández (elperiodico.cat)
Deia el dramaturg Jordi Casanovas -autor de la trilogia sobre la identitat catalana: Pàtria, Una història catalana Vilafranca, que estrenarà al gener- que en aquests dies tan pel·liculers li resultava «gairebé impossible escriure un teatre versemblant sobre la realitat política quan aquesta realitat ja supera qualsevol límit de versemblança». La ficció es quedava curta, però en la seva recerca va topar amb un filó: la transcripció de la segona declaració de Luis Bárcenas davant el jutge Pablo Ruz a l'Audiència Nacional (el 15 de juliol del 2013), en la qual per primera vegada admetia la comptabilitat B del partit al Govern espanyol. Es va començar a estirar la manta.
Casanovas va reduir les tres hores de compareixença en un text teatral d'una hora i va voler que la dirigís Alberto San Juan, actor i director compromès i impulsor de la cooperativa Teatro del Barrio, que coprodueix el muntatge juntament amb el Teatre Lliure. Ruz-Bárcenas va arribar ahir (i fins diumenge) a l'Espai Lliure amb Pedro Casablanc i Manolo Solo donant veu a les paraules de l'extresorer del PP i del magistrat, respectivament. 
«La gent té fam de realitat, d'entendre què està passant i el teatre et dóna una mirada d'aquesta realitat. Totes les paraules i noms que surten a l'obra es van dir en l'interrogatori. I no és el mateix informar-se del que va passar llegint els mitjans que escoltant les paraules de Bárcenas dins de la veritat del teatre», subratlla el director madrileny, que ha apostat per fer seure els actors cara a cara i deixar-los parlar. Ells i la taula del jutge plena de documents. Els artificis i les disfresses -«vaig pensar a posar-li patilles a Casablanc però no calia»- sobren. Així ho demostra la gran acollida que ha tingut el muntatge, estrenat el 23 de maig al Teatro del Barrio i que, va recordar el director, en el futur quedarà com a document «per mantenir viva la memòria» sobre un passat corrupte.

Rialles i indignació

Diu San Juan que la situació dramàtica que passa desperta indignació i també rialles, per la barra de l'interrogat i l'aparició de noms com José Luis Moreno, Mercadona... L'obra ha despertat l'interès de molts periodistes, com Pedro J. Ramírez, però no se sap si hi ha polítics que l'hagin anat a veure. Sí que li consta que al jutge Ruz li agradaria. «Van venir les seves secretàries però a ell no li deu semblar gaire correcte», argüeix el director, que es va llicenciar en periodisme abans de fer el salt a la interpretació.
Amb el Teatro del Barrio, que dirigeix, pretén «fer política a través de la cultura, unir-se a la lluita». En aquesta línia de teatre polític «gairebé periodístic» prepara noves produccions. Al febrer s'estrenarà Las guerras correctas, de Gabi Ochoa, sobre l'entrevista que Iñaki Gabilondo va fer a Felipe González sobre els GAL el 1995; després una obra sobre el president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, i una sobre la monarquia. «Totes rigoroses amb la informació, sense frivolitzar però sense tallar-se. És un dret cívic no tallar-se». Els polítics són un filó escènic inesgotable. Com a mostra, San Juan va recordar les «enigmàtiques i intolerables» paraules d'Aznar, que ha dit que«una hiperregulació portarà més corrupció perquè les persones intel·ligents no voldran treballar a l'Administració».

Parla Bárcenas

by on 15:59
Font: Imma Fernández ( elperiodico.cat ) Deia el dramaturg Jordi Casanovas -autor de la trilogia sobre la identitat catalana:  Pàtria, ...

Font: Imma Fernández (elperiodico.cat)
Per al seu debut com a dramaturga, l'actriu i traductora Cristina Genebat ha volgut traslladar la tradicional aventura d'Els Pastoretsals nostres dies. En clau de comèdia, relata a Santa Nit, una història de Nadal, les aventures de dos antiherois barcelonins -Rovelló i Lluquet- en una Nit de Nadal. La seva amiga Maria -soltera i embarassada per inseminació artificial- es posa de part i l'acompanyen en el seu periple des del Raval fins a l'avinguda del Tibidabo per donar a llum. Allà, en una estació dels Ferrocarrils de la Generalitat, es muntarà el pessebre, amb els senglars substituint el bou i la mula, i un Satanàs, reconvertit en un perseguidor de diners i el poder. «És com un d'aquests tipus del Club Bilderberg només interessats en les coses materials», anota l'autora.
Julio Manrique i Xavi Ricart dirigeixen un elenc amic -Ivan Benet, Marc Rodríguez, Ernest Villegas, Mireia Aixalà, Albert Ribalta, Norbert Martínez i la mateixa Genebat, en el paper de la partera Maria- en una coproducció de Bitó i la companyia La Brutal que ha acollit el Club Capitol. I avisen, aquests Pastorets no són cosa de nens. «És una funció pensada per a adults, nens de menys de 10 anys no l'entendrien», adverteix Manrique, que la defineix com «una comèdia urbana contemporània».
Explica l'autora que va decidir furgar en aquest clàssic popular tan representat a Catalunya perquè li despertava molts interrogants. «Em preguntava per què atrau tant, i s'escenifica any rere any i quin sentit té, i vaig començar a plantejar-me què suposa el Nadal. Vaig voler tornar als orígens d'una festivitat que ara consisteix a rebentar centres comercials. Per a mi és la celebració de la vida, d'un naixement». Genebat defensa la recuperació de l'espiritualitat perduda, que, segons el seu parer, està lligada a «una religiositat sense adoctrinaments». La seva obra és un cant a l'amistat i la vida. «És una comèdia amb molta ànima, com aquelles pel·lícules de Frank Capra. Tendra, emocional, commovedora», subratlla Manrique.
MATERNITAT DIGNA / Benet i Rodríguez interpreten aquests pastorets del segle XXI: un astrònom i un dissenyador gràfic, tots dos en atur, mentre la resta del repartiment es multiplica en diversos personatges: llevadora, prostituta, doctor... En la seva libèrrima versió, Genebat aprofita per deixar anar una sentida condemna a les pràctiques en els parts. «Estan molt deshumanitzats. Hi ha massa cesàries. Reivindico el part natural, ser mare amb dignitat».

Font: Juan Fernández (elperiodico.cat)
L'escena teatral catalana de Madrid gaudeix de bona salut, fraternitat i vocació d'entesa. Una trucada del delegat del Govern de la Generalitat, Josep Maria Bosch i Bessa, va ser suficient per reunir ahir al Centre Cultural Blanquerna un nodrit grup d'actors, actrius, directors i dramaturgs catalans destinats a la capital amb l'excusa de fer una copa de cava i celebrar que, almenys en el món de la cultura, les relacions entre Catalunya i Espanya van millor que les institucionals.
«Amb la política és cada vegada més difícil trobar punts d'entesa, però vosaltres aconseguiu acostar Catalunya a Madrid», els va transmetre Bosch i Bessa, que va destacar el «gran interès» que hi ha a la capital envers la cultura catalana. «Les vendes a la llibreria de Blanquerna estan disparades, la societat vol que hi hagi entesa», va afegir.
L'escoltaven atentament les actrius Anna Maria Barbany, Carme Conesa, Sílvia Marsó, Sílvia Tortosa, Montserrat Julió i Lydia Miranda; els actors Jordi Rebellón, Pepe Martín, Francesc Albiol, Esteve Ferrer, Quim Capdevila i Edu Ferrés; i els dramaturgs Ricard Reguant i Mercedes Lezcano, viuda d'Adolfo Marsillach, entre altres. Tots posen veu a un tret distintiu de l'escena teatral madrilenya: «Als camerinos de la capital se sent parlar molt en català», revelava Sílvia Marsó, assídua a les classes de gramàtica catalana que s'imparteixen a Blanquerna. «Som molts i ens entenem bé, formem una espècie de família», afegia l'actor Esteve Ferrer, que fa sis anys que representa Toc Toc al Teatro Príncipe de la Gran Vía.
Tots beneeixen l'AVE, «que ens ha salvat la vida», en paraules del director Ricard Reguant, i transmeten ànsies semblants per treballar a Catalunya, però assumeixen les limitacions de la indústria local. «Què hi farem, la feina és aquí», sospirava Quim Capdevila, que fa 18 anys que defensa papers a Madrid. Molt abans hi va arribar Sílvia Tortosa, i des d'aleshores diu que porta una«espina clavada», que comparteixen bastants dels assistents a la trobada d'ahir. «A partir del moment que te'n vas, a Barcelona ja no compten amb tu», es lamentava l'actriu. Quan falten nou dies per la Nit de Nadal, la família teatral catalana a Madrid va escriure ahir la seva carta de bons desitjos.

Sospirs de Catalunya

by on 15:52
Font: Juan Fernández ( elperiodico.cat ) L'escena teatral catalana de Madrid gaudeix de bona salut, fraternitat i vocació d'en...