10/12/14

Toni Servillo «Sóc un actor artesà, no de multinacional»


Font: Imma Fernández (elperiodico.cat) | Foto: Ferran Sendra
El so i la imatge, darrere els finestrals, d'uns skaters a la plaça Margarida Xirgu interrompen la conversa. «¡Oh, bravo, quina cosa més maca, com a Nàpols o Nova York!», exclama. «Això en ciutats com Milà no passa». Tampoc succeïa a la Roma noctàmbula per la qual Toni Servillo (Afragola, Itàlia, 1959) es passejava a La gran belleza, embotit en el cinisme i la desil·lusió de Jep Gambardella. Pura disfressa, aclareix. «No tenim res en comú. No té res a veure amb mi. Res», deixa anar contundent sense concretar si li inspirava enveja o pena. «El públic és el que ho ha de dir. Jo em vaig limitar a interpretar-lo», declara, potser cansat del personatge que li va donar la fama, l'Oscar (millor pel·lícula en llengua no anglesa) i el que l'ha portat, i d'això es congratula enormement, a omplir les platees. I és que Toni Servillo és, sobretot, un home de teatre.

L'aclamat actor arriba avui al Teatre Lliure de Montjuïc de la mà del seu director artístic, Lluís Pasqual -«un amic i gran director a qui admiro», diu Servillo-, per pujar a l'escenari amb Le voci di dentro, una comèdia negra d'Eduardo de Filippo que també dirigeix. En el seu debut a Barcelona (fins dissabte) després del seu pas per Temporada Alta l'any passat i per Madrid, es fica en la ment confusa d'Alberto Saporito, un home que somia que uns veïns han matat un amic, s'ho creu i els denuncia. La guerra de sospites i acusacions esclata.

El somni que té el seu personatge destapa les vileses humanes. El declivi dels valors que va dibuixar De Filippo es repeteix avui. ¿L'ésser humà no n'aprèn?

Jo crec que no és un text pessimista. No proposa una via sense retorn. L'autor posa una alarma, un avís per la indiferència espiritual i impunitat amb els delictes, i nosaltres som els intèrprets que hem de llançar aquesta alarma a la societat. Aquest és el paper de les arts escèniques.

¿Vostè no ha perdut l'esperança en aquest món?

No, si l'hagués perdut no estaria aquí portant a escena aquesta obra. No tindria un espectacle amb tant públic i no hi hauria tants nois a la universitat i a les escoles de teatre. Tot això és positiu.

¿En què connecta l'obra amb el present?

Eduardo la va escriure a finals de la segona guerra mundial, en un país devastat, i la seva intenció era retratar les misèries morals, una qüestió totalment actual. Avui es viu en una atmosfera d'impunitat i indiferència brutal. Els crims morals o de sang són legítims, són una cosa normal. Per descomptat, l'autor ha donat una dimensió còmica a un fet molt tràgic. Tracta assumptes complexos amb humor. És el Molière italià. L'obra, en una atmosfera suspesa entre la realitat i la ficció, parla de les consciències culpables dels personatges i, per extensió, del públic.

Alguns confiaven que la crisi serviria per reactivar els valors de la societat, però la caiguda continua. ¿Quin futur veu vostè?

Jo crec que si la crisi continua, i es viu d'una manera econòmica violenta, només hi ha dues alternatives. O arribarà una revolució cruenta que ho desmuntarà tot. O bé els homes, potser en pròximes generacions, decidiran un reequilibri del poder, de la riquesa i de la justícia. No veig altres alternatives.

Al seu país, alguns havien posat les esperances de canvi polític en el Moviment 5 Estrelles de Beppe Grillo, però va a menys. ¿Què pensa d'aquest moviment?

És cert que molts italians creien en Grillo; que podia donar mostres d'un canvi, però molts altres no ho veien així. I al final ell mateix ha caigut en les seves contradiccions, crec que ha multiplicat molt la confusió en el moviment i l'ha posat en crisi. Tinc aquesta impressió.

Vostè ha triomfat en el cine (Gomorra, Il divo, La gran belleza, Viva la libertà...), però la seva vida han estat els escenaris. El 1977 va fundar el Teatro Studio di Caserta i també va ser membre fundador del Teatri Uniti di Napoli. ¿No l'ha canviat l'èxit?

No. La meva vida consisteix a anar de gira amb els meus espectacles. Uns 150 dies a l'any estic pujat en un escenari. He tingut la sort de fer pel·lícules que m'han donat fama i ha fet que més gent em vagi a veure al teatre. Però aquest èxit no ha modificat res més: segueixo sent un home de teatre, artesanal, no un actor de multinacional. És com quan vaig veure un doble anunci a Milà: un mestre xocolater d'una multinacional al costat d'un artesà d'una petita firma però de qualitat. Jo sóc l'artesà. I m'enorgulleix molt.

Quin teatre li interessa, com a actor i director?

Vinc d'una generació que estima el teatre com a acte de comunicació, no com a ideologia. No m'interessa el teatre complicat per tenir les sales buides. L'important és un actor recitant un text. La qualitat de l'espectacle radica en la seva eficàcia emocional. Poso tota l'energia en això.

I pel que fa al repertori?

Sóc un director tradicional. No m'interessen els simulacres de la modernitat sinó que els pensaments es tradueixin en emocions. No vull actualitzar els clàssics. Per mi tots els textos són actuals si són capaços d'emocionar. Busco que una obra antiga sembli nova, com si es representés per primera vegada, això és senyal que segueixen vives. I escullo actors que estimo molt per crear cada dia l'obra i evitar la monotonia. Una peculiaritat de De Filippo és que va gravar les seves peces per a la televisió, i així enriquia els seus escrits, els revivien. Nosaltres també vam gravar en directe aquesta obra per a la tele i va ser un èxit. Vam aconseguir més audiència, un diumenge a la tarda, que un partit de futbol.

Què és el teatre per a vostè?

És una festa per als sentits i la intel·ligència.

Aquesta vegada ha invitat el seu germà, Peppe Servillo, a la festa. És el seu debut teatral.

Sí, és la primera vegada que fa prosa al teatre. Peppe és un cantant molt conegut a Itàlia, i en aquesta incursió escènica hem treballat amb molt entusiasme. La gràcia està en el fet que interpretem dos germans en la ficció i això ha donat un joc divertit al públic.

Parlant de música, vostè és un apassionat del flamenc, ¿com el va conèixer?

Va ser fa molts anys, per amics i coneguts. Primer vaig conèixer les cançons de Camarón de la Isla, i després també Tomatito, Paco de Lucía... És una música meravellosa, molt maca.

¿Ja ha fet una passejada nocturna per Barcelona?

Encara no. Vaig estar-hi fa molt temps. Avui anirem al Gòtic.