Jordi Galceran: “El mètode Galceran és no escriure fins que tens una bona idea”


Font: Laura Serra (ara.cat)
El dramaturg Jordi Galceran sempre està d’actualitat perquè sempre té en cartell entre 20 i 30 produccions de mitja dotzena d’obres seves en algun lloc del món -sobretot de l’incombustible El mètode Grönholm -. El 2014 ha sigut l’any de l’expansió d’ El crèdit i de l’estrena del musical de Polònia, a més de l’adaptació en TV movie d’ El mètode. El 2015 es presenta amb projectes encara més grans: escriure una sèrie, estrenar a Broadway i obrir un teatre comercial a Barcelona.
Acostumes a dir que estàs tranquil perquè saps que l’èxit d’ El mètode no el podràs igualar, però ¿ho penses realment? No et repta superar-te? 
Sí, però costa moltíssim. El crèdit el vaig escriure fa tres anys i no n’he escrit cap altra. Vull pensar que és que sóc molt autoexigent, i no que tinc molt poques idees. Cada dia vaig a l’estudi i intento trobar una bona idea, que no hagis vist, que no et soni a res. Perquè això és el que la gent va a buscar al teatre, una cosa especial. Un cop se t’acut “Em follaré la teva dona”, la resta és fàcil.
¿Quan escrius El crèdit, ja saps que serà un èxit? 
Escrivint no, però quan vam fer la primera lectura a Girona la reacció de l’espectador va ser explosiva, a mi em recordava la d’ El mètode. Jo tinc una manera d’escriure anàrquica, no sé on acabaré, però tot el que escric m’ha de fer pixar de riure. I com que sóc un tio molt normal, penso que a la gent normal també li farà gràcia. El riure té molt a veure amb la sorpresa, amb l’absurd, que et surtin per un lloc que no t’esperes.
Això és el mètode Galceran? 
El mètode Galceran és no escriure fins que estàs convençut que tens una bona idea. És molt fàcil fer una comedieta dolenta. En canvi, una de bona és molt difícil. Hi ha gent que es pensa que la vida és com una marató, que vas corrent i, si aguantes, arribaràs al final. Jo crec que és com el tir amb arc: l’important és encertar-la, no és tirar 200 fletxes. Perquè un autor no tindrà la possibilitat d’estrenar 200 obres i veure quina va bé. Tens tres fletxes. I per això has d’entrenar-te molt. Puc pensar així també perquè les coses em van bé, però jo, si no se m’acut cap altra bona comèdia, no n’escriuré cap més. Entremig tradueixo, faig sèries, pel·lícules, em guanyo la vida.
¿Has tingut temptacions de fer El mètode Grönholm 2 ?
M’ho han proposat, però crec que quan una cosa t’ha quedat bé, no la toquis, fes-ne una altra. En el fons estaries fent el mateix acudit. I l’èxit ve de l’inesperat, de sorprendre.
El mètode va ser un èxit teatral internacional, però, en canvi, amb l’adaptació al cinema vas tenir un desengany que et va portar als tribunals per recuperar-ne els drets. 
No és gens tràgic. Tot va venir perquè van fer la pel·lícula abans que el Gronhölm fos un èxit al teatre i van dir: “Quina bona idea ha tingut aquest xaval, ara això ho farem bé”. La van canviar molt, però el que menys em va agradar és que van convertir una comèdia en un drama. I no és una història que me la pugui prendre gaire seriosament, no són personatges per a una tragèdia ni una crítica al sistema capitalista.
I les teves obres no pretenen fer un retrat o una crítica de la societat. 
Jo utilitzo la realitat per fer teatre però no utilitzo el teatre per parlar de la realitat. Per inventar-me una història, em fixo en el que tinc al voltant, llegeixo el diari, però no em plantejo el teatre a partir d’un tema. Si penses en els desnonaments, sortirà un rotllo. M’obligo a pensar històries, tot i que el primer que et ve són temes i conceptes. És com una redacció de tema lliure. Normalment la creativitat ve d’ajuntar dues o tres coses inconnexes. I si la història és bona, inevitablement parla d’alguna cosa interessant.
En tot cas, t’has tret l’espina? 
Sí, perquè quan una obra de teatre passa al cinema, l’obra desapareix i el que queda és la pel·lícula. La huella, per a la gent, és la pel·lícula de Michael Caine i Laurence Olivier. I per una vegada que em surt una cosa que agrada, vull que quedi bé.
Si dirigissis les teves obres t’estalviaries disgustos. ¿O opines el mateix dels actors que Albert Serra? 
Home, si es pogués fer teatre amb dibuixos animats seria tot més fàcil, esclar. Però jo tinc la sensació que la gran majoria de muntatges que s’han fet de les meves obres són millors que els textos. Ho he pogut comprovar amb diferents produccions. Veus Paraules encadenades amb Jordi Boixaderas i Emma Vilarasau i dius: “Quina obra més brutal!”, i la veus amb dos actors equivocats i el text es converteix en dolent. El meu teatre depèn moltíssim dels actors perquè no sóc Shakespeare, no sóc un autor d’altura literària, i els actors són els que fan créixer el text.
I no dirigeixes perquè... 
Crec que no hi sabria aportar res de nou. Quan he acabat l’obra ja sé com va, sé que, si aquí fas una pausa, farà gràcia. Però els actors han de fer un viatge per descobrir-ho, que per mi és avorridíssim, i els has de cuidar... i crec que ens emprenyaríem.
Com a dramaturg català que es guanya la vida amb el teatre, ets excepció. Hi haurà altres Galcerans? 
N’estic convençudíssim. El gran repte és que els autors catalans tinguin la intel·ligència, la capacitat i possibilitats d’obrir-se al mercat espanyol, que és el més automàtic -i això ja està passant, a Madrid hi ha 5 o 6 obres de catalans-, i més enllà. Has d’escriure per a un públic ampli. És molt difícil viure del teatre si només et quedes al mercat català, perquè som petitets. Jo tinc el camí més fàcil perquè el Grönholm va anar sol i tinc agents en diferents països. El primer que faig és traduir-me les obres en castellà i anglès. És allò que quan ets ric és més fàcil fer diners. La meva riquesa és el Gronhölm. Però em preocupa molt la situació industrial de l’autor de teatre. Al món anglosaxó hi ha la figura de l’agent, que aquí no existeix, i és qui mira de treure partit de les teves obres comercialment.
Diuen que el teatre no es pirateja...
Es pot piratejar. Jo he trobat una obra meva canviada de títol i firmada per un altre autor que es feia a Turquia des de feia tres anys i mai m’havien demanat permís ni m’havien pagat. I ho vaig trobar per Google! Després hi ha gent que fa la teva obra i no et paga drets d’autor. Perseguir això és una feina molt dura que la SGAE no fa i, com que no existeix l’agent, ho has de fer tu.
¿Sents que tens una certa responsabilitat dins del sector? 
No. Jo, si faig la millor obra possible, ja he complert. Sóc molt poc gremial. Quan em pregunten per què escric teatre, responc: “Per guanyar-me la vida”. Has d’escriure pensant a pagar les factures. Els autors fan teatre pensant que no et pots guanyar la vida senzillament escrivint, i és mentida. Es pot fer. L’únic és que t’has de dedicar a rendibilitzar el que has escrit. Si escrius teatre per guanyar-te la vida tens més possibilitats d’escriure una gran obra que no pas si escrius per fer una gran obra. Esclar que n’hi ha que ho fan, però són Shakespeare, Beckett... Ja m’agradaria ser Brecht!
El 2012 et vaig fer una entrevista i deies: “M’encantaria dirigir una sala comercial”. Com ho tenim?
Més avançadet, però encara és una il·lusió. Tinc quatre duros estalviats i m’agradaria gastar-me’ls en un teatre, però no en tinc prous per comprar un local i refer-lo, i hauré de llogar un teatre. N’he trobat un, però té problemes de llicències i encara no sé si me’n sortiré. M’agradaria portar una sala. Ho vaig veure molt clar quan vam estrenar el Gronhölm a Los Angeles. El director de Pretty woman (Garry Marshall) es va fer ric i es va comprar el Falcon Theatre i era allà, amb 80 anys, feliç. Vaig dir: “De gran vull ser com ell”.
L’horitzó és el 2015?
Si tot va bé, volem obrir la temporada que ve. Serà un teatre comercial dedicat especialment però no únicament a autors catalans i a la comèdia. Em fot una ràbia quan veiem comèdies angleses que nosaltres podríem fer molt millor! Ho farem sense ajuda pública, amb socis del sector. Barcelona és una ciutat petita però crec que dóna per a una o dues sales comercials més.
¿Et sents part del teixit teatral català o hi vius aliè?
Les dues coses alhora. En sóc un autor, però no tinc una gran relació amb el món del teatre. Tinc amics autors, però no m’implico gens en el món teatral, i crec que és bo per la feina que faig. Faig la mateixa vida que si treballés a La Caixa.
Pregunta obligada: ¿quan veurem El mètode Grönholm a Broadway?
Continuem amb la previsió d’estrenar-la a la tardor. Vam aconseguir un padrí, que era Mike Nichols, i vam trobar una estrella, que és l’única manera perquè els grans inversors hi posin diners. Doncs el dilluns fèiem la primera lectura i el dijous abans moria Mike Nichols (19 de novembre). I ara l’actor no ho veu clar i hem de tornar a començar. Si surt bé, bé, i si no, no passarà res.
Tens en cartell el musical de Polònia. Ets un dels autors a qui no li cauen els anells per fer encàrrecs. 
Al contrari. Per a mi la meva feina és un ofici. Mamet deia que és un ofici de putes. Jo, tot el que sigui dramàtic, fer històries, faig de tot. No he tornat a fer guions de televisió perquè no m’han ofert res. Però ara estic escrivint una sèrie per a TV3.
Com serà aquesta sèrie? 
Amb el Lluís Arcarazo vam pensar la sèrie que ens agradaria veure, com si fóssim americans. És de gènere, amb assassins, psicòpates, molt negra. TV3 per ara ens paga per escriure-la. El problema de TV3 és que pot tirar endavant dues o tres sèries a l’any i, per tant, té poc espai per al risc, les sèries han de ser blanques, per a tots els públics. A Espanya, en canvi, es fan sèries molt diferents. Com que Catalunya hi ha un superàvit de talent, la gent marxa a Madrid perquè aquí no hi ha espai. Per això tenim els millors actors del país fent el serial.

No hay comentarios:

Publicar un comentario