7/1/15

Josep Ramon Cerdà: “A les meves classes de l’institut està prohibit no dur el mòbil”

Font: Cristina Ros (ara.cat)
Encara que arribis d’hora a l’entrevista, intueixes que Josep Ramon Cerdà t’esperarà. El trobes que ja s’ha pres el cafè; remena el mòbil. Deu tuitejar o potser posa deures als seus alumnes. És professor d’institut i a la vegada és una de les persones més actives del teatre a Mallorca. Josep R. Cerdà (Palma, 1971) ha dirigit més d’una quinzena d’espectacles teatrals i alguns curtmetratges. Autor i actor, també ha fet adaptacions d’Ibsen, de Txékhov i de Shakespeare, a qui va dedicar la darrera temporada de Jardí Desolat, una iniciativa de teatre en espais alternatius i format proper. Guardonat amb el premi Bartomeu Rosselló-Pòrcel, ara mateix prepara la tercera sèrie de Jardí Desolat, que dedicarà al cinema rodat a Mallorca. Mentrestant, dóna classes, actua, col·labora en totes les iniciatives culturals que pot, i tuiteja. Abans d’acomiadar-nos em demana si podem publicar el seu usuari al Twitter. Aquí el teniu: @pepcerda. 
Com a professor i dramaturg, troba a faltar el teatre en l’educació?
El teatre i els audiovisuals haurien d’estar introduïts en l’ensenyament perquè el llenguatge que més fem i farem servir és teatral i audiovisual. Hem de saber estar davant la càmera, perquè tenim més probabilitats d’haver-nos de veure en un vídeo que no pas escrivint. A l’escola no donem prou importància al llenguatge oral i escènic, que és el que més emprem.
Creu que els plans d’estudis no s’adeqüen a la vida real?
Crec que els alumnes veuen que el món ja no és com els expliquem. Hi ha massa temes als quals no troben el sentit, i s’hi avorreixen. ¿No creu que almenys és tan útil saber què va fer George Orwell com Rosalía de Castro? Idò d’Orwell no hi ha ni una línia als llibres de text. I n’hi ha infinits, d’exemples com aquest. Si tots ens limitéssim a seguir els plans d’estudis, encara seríem a l’època de les cavernes. Jo, que som optimista per naturalesa, veig que la realitat de l’escola és infinitament millor que els plans d’estudis.
Amb això que diu, pensa que no són útils matèries com la història?
Jo no he dit que no sigui útil. El que vull dir és que cal relacionar les matèries amb l’actualitat. Els alumnes creuen que la història no té res a veure amb ells. En canvi, si els fas veure que tot això és als videojocs, al cinema o a les sèries, ja s’hi interessen més. Ara bé, com a professor, després t’has de preocupar que puguin vomitar el rotllo perquè passin l’examen de selectivitat.
Una prova que, pel que diu, s’hauria de replantejar, no?
Tot s’ha de repensar. S’hauria d’arribar a un consens sobre el que una persona necessita saber en acabar el batxillerat. Ens hem de demanar si té sentit memoritzar allò que després ni recordaràs, avui que tot ho pots consultar al mòbil. ¿No és més important conèixer les fonts, saber relacionar, pensar...? El fet és que no hi ha consens social sobre tot això. El mateix telèfon mòbil: per uns, és el diable; per altres, multiplica les teves possibilitats d’informar-te i fomenta unes habilitats digitals que són imprescindibles ara mateix.
I vostè, com a professor, vol que els alumnes tinguin el mòbil a classe?
A les meves classes de l’institut està prohibit no dur el mòbil. És evident que amb nens no ho pots fer, però a l’institut tothom en té. Jo faig servir el Google Classroom per a tot: els hi poso les tasques, les notes, els enllaços a temari, hi lliuren els treballs, dubtes, etc. Amb el mòbil a classe es documenten, cerquen al diccionari o comentem les notícies. És innegable la seva utilitat, però les autoritats educatives no hi creuen. I això que, avui, ja no s’hauria de fer cap despesa en llibres. S’haurien de substituir per tauletes.
Ens hem posat a parlar d’educació i vostè és tant o més conegut com a dramaturg. Com està el nostra panorama teatral?
Està molt interessant, però és dur. Com tota la indústria cultural, el teatre s’està reconduint. Ens vàrem quedar quasi sense suport públic i ens hem hagut de cercar la vida per altres vies. Aquí feim microteatre, hi ha Teatre de Barra, Jardí Desolat, Cultura a Casa, El Virus, CultSurfing... Ens hem adonat que altres formes de teatre són possibles. No crec que mai hi hagi hagut tants autors vius estrenant. Hem passat a una cultura més propera i col·laborativa, d’espais alternatius que fan una funció de gran interès.
Quan es tingui ben armada la cultura col·laborativa, ¿les institucions públiques oblidaran la seva responsabilitat?
Que trobem altres sortides no vol dir que la situació sigui bona. No ho és ni per a la gent del teatre ni per a la cultura del país. La cultura col·laborativa propicia una implicació molt gran de tots els agents artístics, tant per guanyar com per perdre. Però és molt necessari que hi hagi una implicació de l’administració. I en el moment que s’hi tornin a implicar, cal una col·laboració més fluida, que es disposi d’infraestructures i que nosaltres assumim part del risc. A Barcelona s’entén la importància d’una incubadora com l’Institut de Cultura, que ho fa molt bé perquè comprèn la funció de viver per donar aire a les iniciatives culturals. A Mallorca no tenim res d’això. En tot cas, el que no pot fer l’administració és posar-nos bastons a les rodes. El 21% d’IVA és un fre total per a la cultura.