15/1/15

UN REPTE PENDENT. Com atreure els joves al teatre?


Font: Laura Serra (ara.cat)
La dramaturga Helena Tornero sortia ahir a les cinc de la tarda tocades del Teatre Nacional. Havia estat més de tres hores dirigint un assaig, però no d’una de les seves obres, sinó amb un grup de 25 alumnes de l’institut barceloní XXV Olimpíada de Montjuïc. Els joves van passar tot un dia al TNC: van fer una visita guiada per tots els racons del teatre, van assistir a una funció d’ El somni d’una nit d’estiu de Shakespeare i, a la tarda, van assajar-ne una escena sota la batuta de Tornero. Aquesta és una de les iniciatives que ofereix el teatre a les escoles per acostar els adolescents a les arts escèniques a través d’una experiència singular. La seducció comença per la sorpresa. 
Com fer interessar els joves per les arts escèniques és un dels grans reptes pendents -imprescindible per a la supervivència del teatre, ja que es tracta del públic del futur-. La Sala Beckett inicia demà una setmana de teatre per joves i per a joves (entenent que aquesta franja va dels 15 als 25 anys), seguint una línia oberta en els últims anys especialment pensada per a aquest segment. 
Cap a un públic segregat?
Els teatres alemanys tenen una línia específica “per a joves” 
El referent de la Sala Beckett és el model alemany. “Allà van veure fa 15 o 20 anys que si no atreien gent jove es quedarien sense públic. Van començar les sales alternatives i el teatre públic s’hi va afegir aviat”, explica Ursula Wahl, del Goethe Institut de Barcelona. Com que “el món avança copiant”, diu el director de la Beckett, Toni Casares, ells van començar per convidar autors de teatre alemanys, per fer algun cicle de lectures dramatitzades i, com que eren conscients de la necessitat d’obrir-se a aquests espectadors, quan un grup d’adolescents els van demanar aixopluc per impulsar nous projectes escènics, els van obrir el paraigua. D’aquí ha sorgit Els Malnascuts, una plataforma de creació que s’emmiralla en el model de la Volksbühne de Berlín: obren convocatòria a joves interessats en el teatre, reuneixen un equip nou cada cop i aixequen un espectacle, sense recursos ni pressupost però amb total llibertat i la tutorització dels professionals de la Beckett. 
A Alemanya la majoria de teatres grans tenen una oferta de teatre jove estable i diferenciada, a vegades fins i tot amb una sala específica. Això planteja si seria bo copiar aquí aquesta oferta separada o si acabaria sent una manera de segregar públics i artistes. “A Alemanya hi ha una maduresa que encara ens falta. Aquí la franja infantil encara es veu com un gènere menor, i no ho és. Per això jo he optat per no posar-ho mai quan he fet una obra per a joves, perquè en realitat pot agradar a tots els públics”, explica Tornero, que ha escrit diverses obres per a joves com la premiada Submergir-se en l’aigua o De-Sideris, creada durant tot un any amb adolescents. Wahl ho reconeix: “És trist que dir teatre joveestigui estigmatitzat”. “El perill és que des del moment que hi poses l’etiqueta de teatre jove, ja hi ha joves que no el volen veure. Perquè durant molts anys aquí els adolescents s’han tractat com nens”, lamenta Tornero.
Estratègies per arribar-hi
La connexió amb les escoles i les polítiques de preus, vitals 
Als teatres catalans, doncs, no existeix aquesta línia específica. Xavier Pujolràs, coordinador artístic del TNC, assegura que tenen en compte els joves al llarg de tota la programació, amb obres com El somni d’una nit d’estiu o la pròxima No feu bromes amb l’amor, de les quals ofereixen sessions matinals per a escoles. A més, tant el TNC com el Lliure tenen les seves companyies joves, que pot ser una altra manera d’arribar a aquest públic ni que sigui per identificació amb l’edat dels actors. “Els joves no són infants ni ciutadans de segona”, argumenta Pujolràs. Per ell, més que els continguts, és clau fer una política de preus més assequibles (rebaixen el 50% als menors de 25 anys) i “fer-te visible per a aquest sector a través de campanyes de màrqueting”. 
La idoneïtat de les funcions escolars és un altre debat obert. Mentre Ursula Wahl opina que “al principi potser els has d’obligar a venir, i que vegin que és molt bo i que s’ho passen bé, perquè després vinguin tots sols”, Tornero apunta el “perill” que ho interpretin com una cosa “acadèmica i obligatòria”, i fins i tot qüestiona que els adolescents no puguin anar al teatre al vespre, “si van a la discoteca”. Malgrat això, estan d’acord que la tria dels espectacles als quals els instituts porten els nois i noies és important. El primer contacte és crucial. 
La Diputació de Barcelona, a través de l’ODA, és una de les institucions que des de fa 20 anys s’han ocupat d’oferir a escoles de set comarques un ventall de propostes subvencionades (entre la Diputació i l’Ajuntament que toqui) per portar-los al teatre per 5,20 euros. L’últim any hi van dur 4.215 espectadors. La xifra ha anat davallant en els últims anys, sigui per decisió del professorat, perquè les ofertes d’aquest tipus d’activitat s’ha diversificat o bé per problemes econòmics. Per això fa dos anys van inventar un nou programa, FlipArt, en el qual els que van a l’escola són els creadors a oferir xerrades: és més còmode i més barat. 
Evitar ser moralista 
Històries atractives i addictives, sense rerefons pedagògic
Una de les peticions insistents de les escoles a la Diputació, en els últimes cursos, és que les obres siguin en anglès. Així el teatre es converteix en un exercici de classe amb argument pedagògic i no en una finalitat i un plaer. “El teatre ha de ser lúdic. El missatge ja hi és per sota. No ens agrada que ens donin lliçons de res -explica la dramaturga Cristina Clemente-. L’error ha sigut sempre fer un teatre moralista, que els tira enrere. Quan es pretén fer una obra que ensenyi que drogar-se és dolent, o sobre els maltractaments, no funciona. Es desatén molt la trama, quan als nanos els encanta una història ben construïda. I més quan avui tenen un ritme de vida trepidant, el teatre no ha de ser una reflexió sobre un tema durant una hora. És contraproduent”, opina. “Durant anys se’ls ha estat oferint un producte per sota del seu criteri, i els estàvem perdent i els estàvem infravalorant -afegeix l’autora Carla Torres-. Hem de fer obres que els atraguin a ells”. Pensant només en ells, no en pares ni escoles. 
La Beckett ha optat per donar la paraula als joves Malnascuts. Xavier Pujolràs també opina que els que millor poden escriure per a joves són ells mateixos: “S’hauria de donar suport a la dramatúrgia de gent que té entre 15 i 30 anys”. Per Helena Tornero, en canvi, “és una qüestió d’afinitat, de posar-te en la pell del personatge, de trobar històries que els diguin coses: si pots escriure sobre un assassí, també ho pots fer sobre algú més jove”. El repte, a més, no és banal, ni tan sols una qüestió econòmica que busca un nínxol de mercat, va més enllà: “No és només la gent que anirà al teatre en el futur, sinó la gent que decidirà el nostre futur quan nosaltres siguem grans -diu Tornero-. El teatre és important com a ciutadans. Perquè vegin que hi ha mil maneres de mirar una escena, que no hi ha una única solució, perquè facin un viatge i siguin capaços de resoldre les coses amb imaginació”.