28/2/15

Fins aviat, Rosa Novell


Font: Laura Serra (ara.cat)
El que ningú volia creure i ningú gosava pronunciar en veu alta ha acabat passant. El maleït càncer s’ha endut, després d’una digníssima batalla, una de les grans dames de l’escena catalana. La Novell, un nom que es pronuncia només amb l’article, un privilegi que tenen reservat les actrius majúscules -la Lizaran, la Sardà, l’Espert-. Una dona amb un talent natural, una vocació de ferro i una formació intel·lectual amb què havia portat a l’escenari els grans conflictes de la humanitat. L’actriu Rosa Novell (Barcelona, 1953-2015) va morir ahir després de gairebé dos anys combatent una malaltia, un càncer de pulmó, que també l’havia deixat cega però que ni així li havia fet perdre les ganes de tornar als escenaris.
I hi havia tornat. “Aquí sóc feliç”, deia fa quatre mesos al camerino del Teatre Romea. “No em vull convertir en un llibre d’autoajuda”, avisava. Senzillament, volia tornar a sentir-se actriu. Sabia que sempre més seria diferent de la Rosa Novell segura, forta, exigent, altiva i seductora que havia trepitjat tots els escenaris al llarg de 40 anys. La nova Rosa era menuda, dolça, carinyosa, valenta i encara presumida. Tornava a ser una actriu. L’última trobada, de Sándor Márai, serà la carta de comiat. L’espectador recordarà la seva dicció inconfusible -aquelles esses- i el moviment de la mà seguint el ritme de la Polonesa fantasia de Chopin. Deixa una obra pòstuma: un documental sobre la nova vida en la foscor que havia rodat Agustí Villaronga. Havia d’haver interpretat El testamento de María a les ordres d’aquest director. La malaltia l’hi va impedir, però la volia fer en català. 
Rosa Novell es va llicenciar en literatura catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona. Sempre seguiria vinculada als amics de joventut, a l’entorn universitari i també a la literatura -tant a través del teatre com del seu company a la vida, l’escriptor Eduardo Mendoza-, però va acabar dedicant-se a la interpretació després de passar per l’Institut del Teatre. Era el 1974 quan debutava amb un clàssic grec, Les troianes d’Eurípides, dirigida per Joan Lluís Bozzo (amb Anna Rosa Cisquella i Isona Passola al repartiment). El seu paper d’Hècuba, una mare que perd desenes de fills a la guerra, li va donar una visió tràgica del destí que no s’espolsaria fins una dècada després. Havia nascut una actriu dramàtica. 
Compromís i llibertat
Els anys de la represa Novell els recordava com un erm on tot s’havia de replantar. Compaginava altres feines amb les actuacions al teatre o amb programes d’aquella televisió en blanc i negre ( Gran teatreTaller de comèdies ). No va formar part de cap de les companyies independents que llavors es fundarien, però hi va treballar. Tampoc no va marxar a fer carrera a Madrid, per compromís amb la cultura del país. Sempre va anar per lliure, cosa que li va fer guanyar una certa aura d’actriu difícil, quan ella defensava que és que li interessava qüestionar-ho tot. Exigia i s’entregava a parts iguals.
Els títols inicials del seu currículum no deixen espai a minúcies i trivialitats (Brossa, Genet, Shakespeare, Strindberg, Beckett). Sempre seria així. Solia triar l’opció difícil, l’aproximació intel·lectual. A vegades havia hagut de recordar que podia “plorar i riure, i fer plorar i fer riure, a l’escenari”. La marquesa Rosalinda, de Valle-Inclán, i Elsa Schneider, de Sergi Belbel, en què interpretava Romy Schneider, li van valdre el Premi Nacional d’Interpretació el 1988. Després vindrien tres obres que, per a la crítica, la situarien al cim: Restauració, d’Eduardo Mendoza (1990); La Senyora Florentina i el seu amor Homer, de Mercè Rodoreda (1995), i, sobretot, La nit de Molly Bloom (2000), un monòleg a partir de l’Ulisses de Joyce de José Sanchis Sinisterra, que ja l’havia convertit en una memorable Winnie a Oh, els bons dies!
No calia parlar-ne més: Rosa Novell ja era laNovell i ho demostrava a cada nova ocasió, en mans de Mario Gas, Georges Lavaudant, Josep Maria M. Mestres o Ricard Salvat (al rodorerià Un dia. Mirall trencat )La seva presència i tècnica vocal, i una vasta cultura, la feien una gran rapsoda. Va recitar des d’Espriu fins a Maragall, des de Sagarra fins a l’epistolari Toldrà-Clausells (el seu avi), al costat del seu germà, Queco Novell.
Somnis per complicar-se la vida
Però Novell no en tenia prou sent bona actriu. “Un es complica la vida per realitzar-se: un artista ha d’anar sempre més endavant, mai ha d’estar content amb el que té, sempre ha de voler ser millor”. El 1997 es va llançar a la direcció amb obres de Guimerà i Brossa, i després autors universals com Molière, Racine, Beckett, Pinter. La literatura d’alta volada era la matèria primera. 
I, esclar, Eduardo Mendoza. “Treballar junts és una manera d’estar junts”, explicava Novell. Una mostra més que, per a ella, feina era sinònim de vida. A vegades lamentava haver-s’ho jugat tot a una carta i, per exemple, no haver tingut fills. Mendoza li va regalar Restauració i li va adaptar La dona justa de Sándor Márai (2010), un autor pel qual sentia devoció i que repetiria a L’última trobada. “Mercè Rodoreda i Sándor Márai són dels pocs escriptors que tenen l’habilitat d’arribar al cor directe. La paraula és com un dard”, deia. Novell també va dirigir Greus qüestions (2004) i Sin noticias de Gurb (2006). L’últim text que Mendoza li va escriure, sobre la Transició, es va estrenar al Círcol Maldà el 2012. 
Malgrat el seu bagatge i renom, a Novell no li resultava fàcil aixecar cada nou projecte. “M’he passat la vida lluitant per aconseguir les coses, res no m’ha vingut donat. Envejo la gent que té aquesta sort, però és cert que també m’hi he acostumat”. Deia, convençuda, que el teatre l’hi havia donat tot però també l’hi havia pres tot, fins i tot referint-se a l’origen de la seva malaltia, que atribuïa a angoixes professionals. La realitat és que va notar el primer dolor al pit en un camerino al Lliure, va dirigir La història d’un soldat, de Stravinski, al Festival de Pollença quan ja estava en tractament i va mantenir-se a l’escenari fins que va resistir. 
Així com al teatre va poder explotar poc la vis còmica, malgrat el seu sentit de l’humor, el cinema tampoc no va explotar-la prou. Les últimes pel·lícules van ser Rastres de sàndal, de Maria Ripoll, i Stella cadente, de Lluís Miñarro. Abans havia treballat amb Ventura Pons ( El perquè de tot plegat ), Bigas Luna ( Lola ), Jaime Camino ( El largo invierno ), Jesús Garay (La banyera ) o Jaime Chávarri (El año del diluvio ). El seu rostre també es va fer popular gràcies a sèries i serials de TV3 -Nissaga de poderCrimsLa Mari i El cor de la ciutat, entre d’altres. 
El que no se li van resistir van ser els premis. Li encantava rebre’n. Notar l’amor, l’admiració. La resposta a tant d’esforç. Ho havia viscut els últims mesos, en el seu retorn. “Us aviso, no em traureu d’aquí!”, exclamava al novembre, emocionada, als premis Butaca. Rosa Novell no es mourà d’aquí: seguirà viva en la història del teatre català.

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada