20/2/15

Marc Rosich: “No deixarem de fer teatre perquè portem el verí dins”

Font: Belén Ginart (ara.cat)
De què va Copi i Ocaña, al Purgatori?
És un combat entre dues reines de la màscara, el fregolisme i l’excés. Copi [dibuixant, dramaturg i actor francoargentí] i Ocaña [artista contracultural andalús arrelat a Barcelona] van morir als anys 80, amb quatre anys de diferència. Copi va morir de sida i Ocaña per un accident provocat per ell mateix quan una bengala va incendiar la disfressa de rei sol que portava.
I es troben després de la seva mort.
Sí, fem veure que acaben de morir i coincideixen en un espai tancat on s’expliquen la vida l’un a l’altre. Es vanten del que han fet, s’ensenyen les plomes i ens donen una lliçó de vida des de la mort.
Quina és l’estructura de l’espectacle?
L’obra està construïda principalment a base de monòlegs, es fan de mirall, es reconeixen, perquè van haver de superar murs similars. Cadascun dels personatges té els seus moments de vedet.
L’obra es va estrenar fa 10 anys; per què la repreneu ara?
És una de les obres que més m’estimo, entre altres coses perquè és un dels primers textos que vaig escriure. Va funcionar molt bé i al cap i a la fi el teatre està fet per poder-lo reviure tantes vegades com sigui possible.
L’obra va néixer d’una proposta del director artístic del Tantarantana, Julio Álvarez, que la va dirigir. ¿Ara que la dirigeixes tu serà molt diferent?
Hem tocat molt poques coses del text, però hem fet una nova proposta de joc. He plantejat un muntatge a quatre bandes, un ring sense portes amb els personatges tancats a dins. La intenció és que tingui un punt més lúdic. Li estem donant una nova vida.
En quin sentit?
Mentre l’hem anat treballant, han sortit nous colors. I el concepte de vestuari també és completament diferent, amb més plomes i tonalitats més vives, propi de l’època dels 80.
Els dos actors centrals repeteixen.
Sí, el Víctor Álvaro i l’Oriol Guinart, que en el seu moment van viure una mena de possessió infernal, es van imbuir totalment dels personatges. Però ells no són els mateixos que eren aleshores, i això fa que l’obra també canviï. A més hem incorporat el Jaume Madaula en el personatge de Pier Paolo Pasolini, una mena de mestre de cerimònies.
Com és la mirada als personatges?
Malgrat l’element canallesc, és molt tendra.
I quina relació s’estableix entre ells?
Té molt de National Geographic. Primer estan recelosos l’un de l’altre i després comença l’efecte mirall. No hi ha un final romàntic, però entre ells brota la guspira de la complicitat.
Quin tipus de director ets?
He treballat molt al costat de Calixto Bieito, i ell pren decisions molt ràpides i completa els muntatges en quatre setmanes. No m’agrada fer ballar el cap.
Dónes molta llibertat als actors?
Només obro la boca quan no compro les seves propostes. Al costat de Bieito he vist que dirigeix els seus espectacles sense gaires paraules, la seva presència provoca coses màgicament. Jo també sóc de deixar fer i anar tallant focs.
Com vius la dualitat autor-director?
Quan això passa saps perfectament d’on ha sortit cada frase, el perquè de cada escena i cada personatge. En alguns casos, el fet de conèixer íntimament un text ajuda molt a l’hora de muntar-lo. Però també m’agrada que els meus textos els muntin altres directors, perquè així em donen punts de vista diferents.
Com han canviat els temps per als autors catalans des de fa 10 anys?
Sóc d’una generació de dramaturgs que llavors començava a treure el cap, i des d’aleshores hi ha hagut un creixement exponencial d’autors. Després de la meva han vingut dues generacions més amb molt talent, i s’escriu molt bé. Però tot aquest talent corre el risc de quedar-se orfe perquè es troba amb un desert.
Ho vius amb molt pessimisme?
Bé, queda clar que no ens aturaran, però la situació actual no està a l’altura del talent dels joves dramaturgs. És una llàstima que el món no estigui a l’altura del talent i la creativitat que hi ha avui.
Com veus el futur?
No deixarem de fer teatre perquè portem el verí a dins, s’ha produït un creixement exponencial de companyies, però la situació és insultant i es treballa en condicions suïcides. Qui hauria d’estar responent no ho fa. 
‘Copi i Ocaña, al Purgatori’, de Marc Rosich Director: Marc Rosich. Amb Oriol Guinart, Víctor Álvaro i Jaume Madaula. Almeria Teatre (Sant Lluís 64, Barcelona). A partir del 20 de febrer