9/2/15

Tracy Sirés: “Prou penalitzar el risc en la cultura”


Font: Maria Palau (elpuntavui.cat)
Tracy Sirés Neal (Granollers, 1980, viu a la Garriga) és la nova presidenta de l'Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya (APGCC), càrrec que fins ara ocupava la gironina Carme Sais. Formada a Anglaterra –d'on és la seva mare–, domina sobretot el terreny de les arts escèniques i, en concret, el de la dansa. Durant set anys, va ser la gerent de l'Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya. Però irradia una visió global del sector, que al cap i a la fi té unes problemàtiques comunes. Temps complexos que per a ella són, més que una obligació, una oportunitat per canviar maneres de fer.
El sector cultural ha tocat fons?
No estem morts. Però, per què no ho estem? Perquè el nostre sector és molt vocacional. És pervers, però és així: creiem tant en el que fem que acceptem unes condicions de precarietat impensables enlloc més que aquí. Sempre ha sigut un sector precari, però és que ara estem portant al límit la nostra capacitat de supervivència. I, malgrat tot, no parem.
Una precarietat creixent amb les retallades.
Tenim una forta dependència de l'administració pública perquè les lògiques de la creació artística no es poden sotmetre a les pressions del mercat.
Doncs els interessos culturals sembla que han guanyat la partida als valors culturals. Interessos econòmics, cada vegada més.
I això determina les polítiques culturals, és clar, que a més canvien cada dos per tres. Es volen resultats a curt termini i la cultura els dóna a llarg termini. Aquest debat genera moltes tensions en el nostre sector, moltíssimes. No es pot avaluar l'èxit d'una proposta artística només quantitativament. Estem tot el dia enganxats als números, i és absurd. Molts teatres municipals de primera fila han prescindit d'una part de la seva programació de risc per por de trobar-se la sala mig buida. Disminueix el risc, disminueix la qualitat. I, per tant, l'oferta.
Però els polítics no tenen la culpa de tot.
Fa molts anys que reivindiquem el mateix. Hi ha una sensació de cansament generalitzat. No avancem i el desgast és brutal. Ara bé, estem en un moment que hem d'exigir però també ens hem d'exigir. No podem buscar sempre culpables a fora, també ens hem de mirar al mirall. Què exigim a les institucions públiques? Més processos transparents i participatius. I, compte, la participació que serveix per legitimar decisions ja predeterminades no és vàlida. Han de ser processos realment de negociació. I, quan s'arriba a un pacte, s'ha de concretar. Planificar i pressupostar. I això sempre queda en suspens. I què ens hem d'exigir? Doncs el mateix! Transparència. Com a organitzacions que molt sovint estem subvencionades, hem de regenerar els nostres processos democràtics. I és un repte difícil, no t'enganyaré pas.
Molt més ho és el d'eixamplar la base del públic cultural. Les dades són contradictòries: la crisi se n'ha engolit?
S'ha mantingut bastant fidel. El que ha disminuït és l'oferta o, millor dit, la diversitat d'oferta. Evidentment que el públic ha de créixer. I perquè creixi hem de posar el focus en la relació amb els nostres públics. Però és un peix que es mossega la cua. Els grans equipaments poden destinar recursos a estratègies d'engagement, però una companyia de dansa o de circ que amb prou feines té pressupost per tirar endavant la seva pròpia creació, què ha de fer? Només fa 10 anys que hem parat atenció als públics. Anem tard i si haguéssim fet més feina abans de la crisi ara estaríem molt millor del que estem. A fora fa 50 anys que treballen amb unes altres dinàmiques i comparteixen un coneixement col·lectiu.
Com s'han d'orientar els nous models de gestió cultural?
El mapa de carreteres està poc definit. Ara mateix estem una mica perduts en la transició entre el món vell i el món nou. Els acabarem trobant en els processos de prova i error. No ens ha de fer por el fracàs. Sempre que no es penalitzi, és clar. Sortiran perles, però també poden sortir nyaps. És el que et deia abans: no ens arrisquem perquè depenem d'una ajuda pública. La relació amb l'administració ha de canviar. Ens en sortirem si fem un pacte de col·laboració. Si compartim l'aventura. Si som partners.
La junta de l'associació s'ha renovat de dalt a baix amb perfils de gestors molt més joves. Es veuen amb força per poder canviar l'ordre de les coses?
Les noves generacions no confiem en les estructures del poder públic. I sí, anem a totes per redefinir-les.

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada