Àlex Rigola: “No m’agrada que als espectadors ens tractin com a imbècils”

Font: Belén Ginart (ara.cat) | Foto: Francesc Melcion
D’on neix el desig d’adaptar al teatre Incerta glòria?
El meu avi havia estat a la Guerra Civil, i quan jo era petit me l’explicava per capítols i em fascinava: des de com va entrar a l’exèrcit fins a la fugida del camp de concentració d’Argelers. I la meva àvia m’explicava què succeïa aleshores a la ciutat de Barcelona. Era un material que ja tenia al cap.
O sigui que és una idea que ve de lluny.
Sí. Jo estava pensant com traduir les vivències familiars a l’escena i fa uns deu anys vaig llegir Incerta glòria i vaig quedar atrapat. És una novel·la que parla de la guerra però és molt més que això, és una obra que es pregunta molt sobre el sentit de la vida. Té quatre protagonistes, d’entre 23 i 26 anys: la parella formada pel Lluís i la Trini, el Soleràs i el Cruells, i entre ells hi ha una trama amorosa.
I quin paper hi té la guerra?
La guerra és un catalitzador d’accions i de pensaments. Són pensaments que segurament apareixen quan ja has passat l’equador de la vida, però, en el seu cas, als 26 anys ja es fan preguntes que segurament no es farien i prenen determinacions que possiblement no prendrien.
Com s’adapta una obra tan extensa?
Amb molta tristesa, perquè has de prescindir de trames i personatges. No queda més remei que condensar-ho dramàticament i conservar les tensions que puguin mantenir l’atenció dels espectadors. Però l’adaptació només pot ser la cosina petita de la novel·la.
Com es modifica una novel·la pel fet de portar-la al teatre?
El teatre no pot ser acció, com el cinema. Quan trasllades una batalla al teatre és millor transcriure-la poèticament, però en canvi el cinema passa molt per sobre de la reflexió, mentre que el teatre és un terreny perfecte per a la reflexió i el debat. I els debats són el que realment té d’interessant la peça.
Què té d’interessant que un director de la teva generació miri al passat a través de la mirada de Sales?
Aquesta obsessió per Kierkegaard del mateix Sales, i sobre l’existencialisme, que fa que et facis preguntes, crec que no és una mirada al passat, sinó una contínua reflexió amb vistes al futur.
¿Ha sigut complicat treballar amb actors a qui no havies dirigit mai?
No. Crec que pugen bones generacions actorals. M’he sentit molt còmode, ens hem entès molt bé escènicament. El problema sempre està a com mantenir aquesta vida després de 40 funcions.
Quina clau els has donat?
La mateixa que he anat utilitzant en els últims anys. Cada vegada penso més que els actors haurien de ser ells mateixos a l’escenari. No sóc gaire partidari de la composició del personatge.
Com es crea un bon personatge?
Crec que el que crea el personatge són les accions i les reflexions; l’important és fer-los teus, que sembli que aquestes reflexions són teves. Cada vegada detesto més la farsa, l’exageració actoral. Em fa sentir estúpid a la platea. Aquest teatre en què amb el to ja t’indiquen on has de riure.
El detectes sovint?
És un vici que abunda, en aquesta ciutat n’hi ha molt. I a mi no m’agrada que als espectadors ens tractin com a imbècils, i detesto el teatre amb musiqueta, amb cantarella o amb indicacions a través de la veu d’on has de reaccionar o què has de fer.
Què en farem de la generació que puja?
El problema és què en farem del teatre. En el meu cas, aquesta peça no arriba perquè sí en aquest moment, com tampoc la pròxima que faré, El público, de Lorca. Tot i que he tingut la sort de poder escollir i aventurar-me en les obres que volia, em plantejo quines eren realment necessàries i quines no hauria d’haver fet. Em plantejo què representa la meva implicació amb el teatre.
Però no sempre es pot escollir.
Els artistes en aquest moment no són els que porten el timó del seu propi vaixell, des de fa temps es potencia més les empreses. Les subvencions estan pensades molt més per a les empreses que per a les companyies, i per això les que decideixen són les empreses. Hi ha empreses privades que fa 20 anys que reparteixen diners públics, quan hauria de ser al revés. |
‘Incerta glòria’ de Joan Sales Dramatúrgia i direcció: Àlex Rigola. Amb Nao Albet, Marcel Borràs, Aina Calpe, Joan Carreras, Laia Duran, Pau Roca. TNC. Del 20 de maig al 14 de juny

No hay comentarios:

Publicar un comentario